23 d’abr. 2017

L'Electe

L'ELECTE
(a la Sala Muntaner)



          ¿No us ha passat mai que feu un repàs a la cartellera i us sembla que ja ho heu vist tot, i que no hi ha res que us interessi? Com que tens ganes d'anar al teatre —els addictes necessitem la dosi— fas un segon repàs i et dius "aquesta" sense massa il·lusions, i aleshores tens la gran sorpresa, patapaff! i surts fent la onada, i a sobre la gent et mira estrany pel carrer. Doncs això m'ha passat amb L'Electe.
          Es tracta d'una comèdia en el més pur sentit de la paraula, i com a tal, plena de picades d'ullet a l'actualitat de casa nostra.
          Falten menys de cinc hores perquè el president electe de Catalunya faci el seu discurs d'investidura davant la cambra que l'ha de ratificar. Tot està a punt. Tot? (sembla un conte de l'Astèrix). Bé hi ha un petit problema, el candidat és incapaç de tirar endavant la seva locució sense sofrir un atac de "picor al nas", diu ell, en realitat fa unes ganyotes horribles. Després de consultar a un otorrino li toca el torn a un psiquiatra, que comença a investigar en el més profund del seu jo.
          Ja he dit que és una comèdia i així està escrita, però tot i que coqueteja amb la farsa, es manté per sota de la línia gràcies a dues persones llestes: l'autor, Ramon Madaula que ha aconseguit de no passar-se i Jordi Casanovas, que l'ha dirigit i l'ha contingut just per sota d'aquesta línia. Ramon Madaula, que a més d'autor fa el paper de psiquiatra, és un paio intel·ligent que ha tingut la visió de no dirigir-se a ell mateix, i mira que ha de ser temptador amb un text així. El resultat està a la vista. Roger Coma, el candidat a 135è president de la Generalitat a tret la seva millor vis còmica i ho ha clavat. Les seves ganyotes psicosomàtiques són d'antologia i feia patir de collons veure com torçava el nas i la boca en uns exercicis impossibles.
          Marginalment a la trama central, ha rebut tot déu, assessors, familiars, metges i psicòlegs, la oposició, la banca, la corrupció i la mare que els va parir, però tots molt com de passada, sense entretenir-se ni repetint mai el gag per reforçar la seva gràcia —cosa que així mai s'aconsegueix—. Fins i tot ha sortit el dijous gras (segons l'electe) o llarder (segons el psicòleg). "El dijous gras botifarra menjaràs" diu el polític. "El dijous llarder botifarra menjaré" diu el doctor, i així amb un pugilat d'aquesta categoria ha anat fluint l'obra.
          Una Sala Muntaner plena ha respost amb riallades i al final amb aplaudiments llargs i sonors, i és que l'obra s'ho mereix per una boníssima direcció i les actuacions dels dos protagonistes. Per cert, una escenografia clavada pel que podria ser el despatx d'un dirigent polític important. No us la perdeu.

22 d’abr. 2017

Diumenge

DIUMENGE
(a la Seca)



          Quan a Espanya va ser obligatori el carnet d'identitat, Joan Brossa va anar a comissaria per fer-se'l. Va donar el nom, cognoms, data de naixement... i a continuació van tenir el següent diàleg amb el funcionari.
          — Profesión?
          — Poeta
          — ¿Paleta?
          — Hombre no, paleta no.
          — Da igual, no se preocupe; pondremos jornalero.
I Brossa es va quedar tan ampla.
          Una anècdota senzilla però que explica perfectament el tarannà del poeta, home poc comú, allò que la meva àvia en deia "quan va néixer van trencar el motllo". Es movia com a peix a l'aigua en el món del surrealisme i l'absurd. A l'obra Diumenge es nota, abastament.
          Sembla que és diumenge, i l'obra arrenca amb "el marit" assegut en un sofà llegint. A terra un escampall de llibres. A la tele en blanc i negre sona la cançó amb que Raphael va participar a l'Eurovisió, i apareix "la dona" corrent com una esperitada i cridant "oh, el Rapael". Va vestida com una tòtila, amb un vestidet i un davantal i s'inicia un diàleg estúpid sobre si s'ha pres les pastilles, les grogues? les blaves? Més tard apareix "l'amic", aquest molt ben vestit, un pinxo elegant, expert en moltes coses, al que la dona li fa molt de cas. També és dels que pren pastilles de colors. Per la caspa que hem vist a la tele, No-do, Franco... estem als anys seixanta, a casa d'uns petits burgesos on no passa res destacable. Com diu Hermann Bonnin, que l'ha dirigit, no hi ha plantejament, nus i desenllaç, és més, Brossa ha substituït l'argument per la situació, estúpida, banal, però amb aquell toc tan Brossià que ell anomenava poesia visual, sinó que hi pinta la invasió de papallones, un dels moments màgics de l'obra?
          Al final la tele ens fa saber que Franco a mort amb les imatges d'aquella munió de feixistes plorosos desfilant davant el taüt del dictador, mentre el grandíssim Miguel Poveda ocupa la tele cantant "Final" el poema musicat del Cd Desglaç que acaba:
Gargall de la ciència amb tuf de sang i merda,
S'Excremència
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa
Una abraçada, amor,
i alcem la copa.
          Molt ben dirigida per Bonnin, gran coneixedor de Brossa, i a l'escenari tres intèrprets que l'han clavat: Angels Bassas, Àlex Casanovas i Abel Folk i que juraria que s'ho han passat molt bé, igual que els espectadors i per això hem aplaudit amb ganes, agraïts a més perquè no tothom té el que s'ha de tenir per fer un muntatge de teatre brossià.

19 d’abr. 2017

Close To Liza

CLOSE TO LIZA
(al Maldà)



          Liza Minelli és una cantant i actriu americana, però  molt lluny de ser una artista qualsevol; una dona que va debutar molt jove al cinema a In The Good Old Summertime amb només 3 anys, però és clar, el seu pare es deia Vincente Minnelli i la seva mare Judy Garland. La va catapultar a la fama Bob Fosse al proporcionar-li aquell bombó de paper protagonista a Cabaret (1972) i més tard Martin Scorsesse a New York, New York (1977). És una de les poques artistes que ha conquerit els quatre guardons més importants del món de l'espectacle: Oscar, Emmy, Grammy i Tony.
          Virgínia Martínez és una cantant catalana que també exerceix de professora de cant. Té una veu important, potent, que sap modular de pianos a fortes i viceversa sense esforços (aparents), cosa que la faculta per cantar quelcom més que cançonetes, i suposo que per aquest motiu s'ha atrevit amb el repertori d'aquest espectacle que han anomenat Close To Liza (Prop de Liza). El plural del "s'han atrevit" ve perquè a més d'ella la direcció la signen Dani Campos a la part musical i Xavi Casan en l'artística.
          Comença la funció amb el pianista sol davant del piano i els llums es van apagant. Aleshores se sent una veu que comença l'Over The Rainbow a capella, el tema estrella de The Wizard of Oz, de Harold Arlen que va catapultar a la Garland, la seva mare, a la fama. Lentament apareix la Virgínia, acaba la cançó i ara ja amb el Dani al piano comencen a atacar tots els temes que formen l'espectacle: d'Irving Berlin, de Johnny Nash, de Cy Coleman, però especialment del duet John Kander i Fred Ebb, els artífex de Cabaret i New York, New York.
          Al principi la noia apareix vestida amb una camisa i uns texans, i jo he pensat que com a vestuari quedava molt pobre, però al cap d'una estona, ha deixat sol al pianista i a reaparegut amb un vestit negre, ajustat i amb un tall d'aquells de cuixa lliure. Ara, m'he dit jo; ho havien fet per enganyar-nos. Ara la Virgínia donava la talla de la Minnelli cabaretera i suggerent.
          S'ha notat que no era un recital de cançons, que hi havia la mà d'un director d'escena, Xavi Casan, que anat marcant els moviments, ara dirigint-se al públic, ara situant-se darrera el piano. En quant a l'acompanyament musical, Dani Campos ha fet quelcom més que tocar i signar els arranjaments. Ha participat, ha cantat donant rèpliques i fins i tot s'ha deixat escabellar per les mans entremaliades de la cantant. Ella ha mantingut el nivell al llarg de l'hora que ha durat l'espectacle, amb una veu —jo diria de mezzo— potent i ben timbrada.
          Una bona nit al Maldà que ens comença a malacostumar amb espectacles d'una qualitat molt alta, sempre sota l'atenta mirada dels avantpassats de baró que, impertèrrits, vigilen que s'hi fa al seu saló, no fos cas...

18 d’abr. 2017

The Young Pope

THE YOUNG POPE
(Sèrie per a la TV)



          Acabo de veure la sèrie televisiva molt elogiada The Young Pope, creada per Paolo Sorrentino (valorada amb 6,8 TMDB, 8,1 Filmaffinity i 8,4 IMDb) les pàgines de referència de molts cinèfils; de moment la primera temporada de 10 capítols, però pel que es diu sembla que continuarà. Jo he tingut un desengany, doncs l'he trobat fluixa tirant a dolenta, lenta i pesada tot i que té coses molt bones. M'explico.
          Per a mi Sorrentino és un esteta, un hereu dels homes del Renaixement que busca la perfecció visual especialment en l'ambientació i el vestuari. En aquesta sèrie treu nota alta en aquests apartats, doncs la recreació dels palaus vaticans és espectacular, especialment tenint en compte que l'equip creatiu no va obtenir el més mínim permís per filmar res dins l'anomenada Ciutat del Vaticà. No els van permetre ni prendre les mides de la Capella Sixtina. El famós ocultisme marca de la casa? Lloguer estratosfèric? Manca de caritat cristiana? En quant al vestuari està al mateix nivell, no de caritat sinó de qualitat. No m'estranyaria que les vestimentes cardenalícies fossin d'autèntica seda salvatge, doncs hi ha coses, com el caient d'una tela, que no es poden imitar amb polièster. En quant a les capes pluvials, especialment les de Pius XIII, són una autèntica meravella: sedes, brodats repujats, filigranes amb fil d'or... Si us agrada fixar-vos en el vestuari, l'heu de veure. I la resta?
          Doncs la resta és perfectament prescindible; lenta, confusa, poc creïble i moltes mancances més, i penso que el problema ha estat el guió. En una sèrie no es poden perdre personatges sense explicació, o cambiar els focus d'interès sense justificació. Penso que Sorrentino no ha estat inspirat al escriure el guió, tot i haver estat ajudat en alguns capítols amb guionistes de categoria com Stephano Rulli (La Meglio Gioventú) o Umberto Contarello (La Grande Bellezza). La idea és bona: un Papa molt jove però retrògrad fins a l'impensable i unes trames paral·leles que massa vegades es queden penjades. Jo sóc dels que pensen que quan falla el guió l'obra no te solució, i perdoneu-me la rima. Potser per aquesta falta de dinàmica en la història la marxa de la filmació és fa lenta i pesada per culpa de llargues seqüències on els personatges, especialment el Papa pensa i mira al cel, i passeja pels magnífics jardins pensant... i mirant al cel, i s'intercalen records mitjançant el recurs del flash-back tantes vegades que es converteixen en leitmotive  i després torna a pensar i mirar al cel, tant que et venen ganes d'agafar-lo per la muceta, aquella mena de capa curta que porta damunt les espatlles, i li diries: "cony, mira'm a la cara i digues el que penses".
          A més, amb aquest plantejament és fa molt difícil aconseguir bones actuacions, doncs això no és una peli, són 10 hores de continuïtat i acabes fins el monyo que contínuament aixequin la vista al cel i meditin. Ho han fet malament? No, tot i que la resposta podria ser "no ho han fet".
          No m'allargo més. Des del meu punt de vista, la sèrie és un fiasco notable. Llàstima, hi tenia posades moltes esperances, però ara estic emprenyat. En una peli fluixa o dolenta perds hora i mitja, dues, però en una sèrie te'n foten 10, i per alguns, tal com va dir Sant Nicolau Pistoler als seus apòstols, el temps és or.

14 d’abr. 2017

Eva i Adela als Afores

EVA I ADELA ALS AFORES
(a la Sala Beckett)



          De vegades només d'entrar a la sala d'un teatre, abans de començar la representació, veient l'escenografia, t'agafa angúnia. És el que m'ha passat a la Beckett amb Eva i Adela als Afores. M'ha agafat una mena de fred no físic, interior, i m'he preguntat amb inquietud ¿què ha passat aquí? El dia després d'una guerra nuclear? Un campament d'indigents... refugiats potser, sense sostre que malviuen als afores de la gran ciutat? perquè, és clar, el títol et condiciona i t'imagines que estem als afores d'una urbs.
          El terra és d'una mena de sorra negre; al fons una muntanya de bidons cúbics, d'aquests que contenen líquids. En un racó un minúscul jardí o hort i a l'altra un sac de boxa. Al mig una taula de càmping i una gandula de platja... què cony representa tot això? I aleshores arriba una de les protagonistes, molt tapada, bufanda, gorra de punt... a fora deu fer fred, però no hi estem ja afora?
          En aquest moment veiem que l'altra protagonista està emparrada, asseguda damunt dels bidons, i es saluden. La que acaba d'arribar està contenta perquè porta dos entrepans i dues pomes! "Una poma de veritat!" diu l'altra emocionada mentre li treu llustre amb la mànega abans de clavar-li mossegada. Definitivament no són gent "normal" amb una llar, família, un compte corrent en una caixa d'estalvis. L'una té una feina de merda repartint publicitat; l'altra no.
          I aquí acabo ja que qualsevol cosa que expliqui serà un spoiler, i té mèrit perquè és d'aquelles obres en que no "passa res". No hi ha bodes, ni amors, ni desenganys romàntics, ni atracaments a bancs ni banquets esplèndids ni infidelitats conjugals. Només hi ha soledat i dubtes de si s'ha d'intervenir per fer canviar les coses, si no és millor continuar en l'actitud d'estar "a fora". Com podeu intuir no és ni una comèdia ni una tragèdia. Kierkegard, Nietzsche, Sartre o potser Kafka? No ho sé, però a mi m'ha fet pensar en els existencialistes. Us recomano de veritat que l'aneu a veure i podreu sortir de dubtes de tot el que passa... o no passa.
          Penso que Toni Casares l'ha dirigit molt bé i ha tret tot el rendiment de les dues primeres espases, Rosa Renom i Montse Germán que se l'han carregat a l'esquena. Per cert l'havia de fer la Sílvia Bel, però un malaurat accident l'ha apartat de l'escenari i la Montse Germán se l'ha hagut de fer seva en quatre dies, i contra el que alguns pensen no és només aprendre el text; t'has de fer teu el personatge. Felicitats per a ella, i per la Sílvia, desitjos de que es recuperi aviat.
          L'escenografia de Marc Salicrú molt bona i angoixant, amb una il·luminació de David Bofarull que l'ha acabat de potenciar. El vestuari de Berta Riera molt adequat al que... al que eren... ¿però que cony eren aquelles dues dones? La Beckett amb mitja entrada, que per ser Dijous Sant, deunidó. Malgrat que molta gent fa nesting, no surten de casa perquè els veïns es pensin que estan esquiant a Baqueira. Als vespres es pinten la cara amb bronzejat de pot, i apa, a aparentar.

A Tots Els Què Heu Vingut

A TOTS ELS QUE HEU VINGUT
(al TNC)



          En un comentari anterior, expressava la meva sospita de que Marc Rosich no dorm o te un pacte amb el diable —algú en té l'e-mail?— que, a canvi de no sé què, li allarga els dies a 60 hores, i és que últimament no paro de veure obres signades per ell, ahir mateix al TNC. També té, i no és pas vell, un ofici envejable; la inspiració és un do, però el savoire fair sospito que només s'adquireix a base de treballar i treballar. També és "un puta" en el sentit tan català d'aquest qualificatiu, o sigui un murri que té l'habilitat i a la vegada la valentia d'abordar temes que alguns coneguts personatges opinarien que no cal, que "no toca". Així està el pati.
          La protagonista de la peça és una àvia, vídua recent d'un venedor d'Enciclopèdies Catalanes, convergents de tota la vida, resident a l'Eixample barceloní, d'alguna manera enamorada de Jordi Pujol —llàstima de la seva dona, que no feia per a ell—, que a la mort del marit s'hi ha sumat la patacada de la confessió de l'honorable l'estiu del 2014; sí, la dels calés a Andorra i el cuento de l'avi Florenci. També és una seguidora impenitent de la Núria Feliu —genial la idea de pentinar-la igual— i sap totes les seves cançons de memòria, i d'alguna manera això l'ajuda a mantenir-se dempeus.
          A la trama hi surten molts més personatges, potser en excés: una germana, dues filles ja grans, una néta que viu amb ella i un indigent que ha mig recollit i l'ensenya a insultar, perquè ella ara està molt cremada i es vol cagar amb la mare que els va parir. L'obra potser també peca de massa llarga —dues hores i mitja amb entreacte—, però te moments realment brillants, com quan decideix demanar-li explicacions a Pujol i dicta una carta, doncs ella fa molt mala lletra. Dubta molt, però finalment comença:
Escolta'm bé
no sé com dir-t'ho encara
no sé ni com parlar-te
perquè  no et vull cap mal.
Escolta'm bé
perquè la veu no gosa
però t'he de dir una cosa
que no he dit mai...
Fil per randa el bolero del cubà Pedro Junco que va cantar la Feliu l'any 1975, una genialitat.
          L'escenografia de Sebastià Brossa és de luxe, un pis de l'Eixample quasi complet, carregat de fotos del mort, l'honorable i la Feliu; enciclopèdia completa i altres andròmines. El vestuari de Mercè Paloma molt bé, de burgesos sobrevinguts, carrincló. La il·luminació de Quico Gutiérrez corercta. En quant a les actuacions hi ha hagut una certa irregularitat, també a causa dels rols. A destacar la de la Mercè Arànega, l'Àurea Márquez i Carles Gilabert.
          El públic ha rigut amb ganes, per els acudits i perquè a tothom li agrada burlar-se dels que han tingut el poder. El Jordi Pujol em sembla que ja passa de tot, però la Marta Ferrussola, que diria que té un caràcter més atapeït, segur que no està massa contenta i que mentalment, seguint el seu últim costum, els ha engegat a tots a la merda.

9 d’abr. 2017

Carousel

CAROUSEL
(al London Coliseum de Londres)



          Per fi he vist una obra a un lloc que fa temps tenia pendent; el London Coliseum,  tambe anomenat English National Opera (ENO), un teatre relativament nou, de principis de segle XX, que va neixer amb la voluntat de fer tota mena d’espectacles (opera, tatre…) exclusivament en angles, en contraposicio del Royal Opera House (ROH) de Covent Garden, en que les operes es fan en la llengua original. Es un teatre magnific, el mes gran de Londres i diuen que molt ben equipat. La platea esta formada per una grada amb una inclinacio que ja voldriem al Liceu de Batcelona. La decoracio es luxosa, tirant a antiquada, vellut vermell, daurats, etc…
          Hi he vist un classic del musical nordamerica: Carousel, d’aquell duo tan estable com una parella de la Guardia Civil, lletres d’Oscar Hammerstein II i música de Richard Rodgers. No em voldria equivocar, pero em sembla que es la seva segona colaboracio i es va estrenar el 1945. Una de les cancons mes famosa es You’ll Never Walk Alone que, ves quines coses, el club de futbol Liverpool el va adoptar com a himne.
          L’argument es una mica curios, doncs va de gent que van i tornen del cel. Tot i que hi ha un suicidi, es bastant light, de bona gent i “valors”, absolutament blanc, res de balls estripats, pit i cuixa, no. Si no l’haguessin fet al ENO potser no hi hauria anat, pero en aquesta casa tenen fama de tirar la casa per la finestra. Per comencar al fossat dels musics n’hi havia seixanta (60!), poca conya, en una formacio d’orquestra simfonica, arpa inclosa, i d’interprets 78 entre protagonistas, ensemble, chorus i nens. Aixo no es veu cada dia i jo he decidit aprofitar-ho.
          Els interprets, com ja ens tenen acostumats, fora de serie, realment molt bons, fruit d’un casting insuperable. Les coreografies, tot i que la dansa no es el mes important d’aquest musical, excelents, diría que modernitzades, no m’han sonat a any 45. El vestuari clavat dels anys de la depressio i l’ecenografia es el que m’ha semblat mes antiquada, tot i que a base de mappings i transparencies. No ho puc asegurar, pero juraría que han reproduit la de l’estrena, pero en contes de telons pintats els han fet amb tecnología. Tot i aixi molt be.
          Jo, com que estaba a la fila 1 quasi darrera el director de la orquestra, m’he permes de felicitar-lo pel be que sonaven, un paio bastant jove i simpatic que ha estat la mar de content amb les meves congratulacions. A mes de dirigir ballava; ha sigut molt divertit, un tio entusiasta.
          Comentari apart es mereixen els nou nens actors, i n’hi havia algún que no tindria mes de set o vuit anys. Ara no reflexionare sobre la conveniencia de fer treballar canalla tan petita, tot i que comprenc que es l’escola dels futurs actors. Pels meus nets no m’agradaria, pero val a dir que actúen amb una naturalitat i una prestancia que alguns veterans ja voldrien.
          Gran nit de teatre, grans interprets, gran orquestra i grans musics. Fins i tot jo soc gran (d’edat), o sigui que tot gran, baja, de conya.

8 d’abr. 2017

The Life

THE LIFE
(al Southwark Playhouse de Londres)



          Avui he tornat al carrer 42 de Nova York, a la zona de Times Square. No, no m’he tornat boig i he tornat a veure el musical que vaig veure dimecres. N’he vist un altra que, curiosament passa en aquesta zona de la Gran Poma, abans de que l’alcalde Giuliani la neteges de carteristes, camells, putes, macarres i altra gent de mal viure. The Life es titula i es una peca de molta categoría.
          A partir de la idea d’Ira Gasman, reputat lletrista i amb la colaboracio de David Newman, van anar  buscar el compositor Cy Coleman, un pes pesat dels musicals (Sweet Charity, City of Angels…) i l’any 1990 van estrenar la peca. Ara es pot veure a Londres; es va estrenar el 25 de marc i estará en cartell dins el 29 d’abril al teatre Southwark Playhouse, un d’aquests Off genials que hi ha a Londres, a la zona d’Elephant Castle, un tatre una mica mes gran que l’Espai Lliure de Montjuic, tambe a tres grades, pero amb l’escenari mes petit. Sembla mentida com hi han fet cabre 16 interprets, tots actors, cantants i ballarins. Els onze musics estaven amagats en algun lloc perque a la vista no hi cabien. Nomes es veía a la directora del combo a través d’unes pantalles de televisio. Per arrodonir el miracle jo, per ser concession (major d’edat) nomes he pagat 20 lliures en contes de 25. Em continuo preguntant com s’ho fan?
          L’obra, com ja he apuntat, va de putes i proxenetes i a l’entrada ja avisen que s’hi sentirá llenguate dur i s’hi veuran nus parcials. Jo del llenguatge estripat no me n’he assabentat, excepte el que m’nava apuntant el meu amic angles (avui he apres com se diu macarra), pero si que he vist alguns pits a l’aire. La meva vista, tot i no estar per tirar coets, es millor que el meu angles, una cosa o altre. La historia comenca presentant al personal que fa les cantonades i nomes comencar es veu arribar una provinciana innocent amb la seva maleteta. Un parell de pinxos li fan la jugada del que fa veure que li roba la maleta i l’altra la defensa. L’acompanya a un lloc per hostatjar-se i l’acaben prostituint. Al llarg de l’obra de quasi tres hores passen moltes coses, fins i tot dos assasssinats, pero al final es veu com arriba una provinciana innocent amb la seva maleteta i… La vida continua, putejada, pero continua.
          La música de Cy Coleman de traca i mocador (recordareu el Big Spender de Sweet Charity coreografiat per Bob Fosse). Es un dels compositors que millor coneix la música americana de teatre, sap com fer sonar l’orquestra arrossegant metall i saxos en el que es podría clasificar com a música “canalla o macarra”. Te una creativitat brutal i repeteix molt pocs temes. Els onze musics que composaven la banda ho han fet molt be i com diem al meu poble ha “petat de coll…”
          El casting (ah, la importancia del casting) molt bo. El macarra principal, negre, elegant, prop de dos metres d’alcada i una veu de bariton que impressionava. La resta de proxenetes, variats de color i mida. Les putes d’un ampli ventall, des de la blanca alta, ferma i de bona delantera, fins a la negra baixeta, culona i mamelluda, pero que es movia com una baldufa, i les veus potents i molt ben matissades. Tot de premier league, em sembla que es diu aixi, que jo de futbol no hi entenc un pito.
          El director, Michael Blakemor, un Australia de quasi noranta anys, pero d’esperit jove, ho ha brodat, insuflant un dinamisme a la peca que li ha anat com anell al dit. L’obra fa 14 dies que s’ha estrenat, pero avui encara era al teatre, es veu que es d’aquells que vigilen l’hortet. El meu amic angles el coneix i l’hem saludat. Fisicament están gran, pero sembla una criatura per l’actitud. Jo quan sigui gran vull ser aixi.
          Gran nit de teatre. Tan de bo cada dia fos com avui, pero no siguem ambiciosos, que com diuen en castella l’avaricia trenca el sac, pero jo l’esperanca no la perdo. Dema tinc entrada per un classic: Carousel, de Rodgers i Hammerstein. Desitgeu-me sort, tot i que jo en la sort no hi crec.

7 d’abr. 2017

American In Paris

AMERICAN IN PARIS
( al Dominion Theatre de Londres)



          El compositor George Gershwin, com tants i tants artistes inquiets de l’epoca va fer una escapade a Paris l’any 1928 i de tornada va escriure un poema simfonic titulat Un America a Paris, on s’hi aprecien influencies franceses, pero sense perdre el seu estil carateristic on hi es present el blues. L’any 1951 Vincente Minelli va fer una pel.licula del mateix titol utilitzant música del nordamerica, amb Gene Kelly com a actor i coreograf i Leslie Caron, ballerina i actriu (d’una certa mediocritat) com a parella. El guio de Alan Jay Lerner era forca fluix i la peli va quedar molt “tova”, en la meva opinio, molt lluny de Captius del Mal, el seu posterior film.
          I ara fa exactament dos anys, es va estrenar a Broadway com a musical i va aguantar un any i mig. Aquest marc (marzo) s’ha estrenat al West End de Londres, al Dominion Theatre. Ha guanyat uns quants premis Tony, pero avui aixo no es garantia de res: la presio dels grans operadors teatrals es molt forta I la seva influencia brutal. El fet es que jo he trobat entrada d’avui per dema, platea, fila F (una 6), passadis per poder estirar les cames, marcada oficialment a 131 lliures per 72,50. Amb aixo no vull dir que sigui un fracas, pero bufetades no n’hi havia.
          Comencare dient que jo l’he trobat molt fluixa, pero compte! Fluixa aquí vol dir 15 musics al fossat d’orquestra, quasi 40 actors-cantants-ballarins a escena, escenografía epectacular (que a mi no m’ha agradat) i allo que en catala en diem “que no falti de res”. Suposo que m’explico. Que ha passat doncs?
Segons el meu punt de vista s’ha arriscat poc, per no dir gens. La historia es la que es, soldat america que al acabar la segona guerra mundial es queda a París ja que es pintor. S’enamora d’una noieta francesa compromesa, pero a la vegada una rica americana li vol fer de mecenes i altres coses que ara no explicare perque potser hi ha canalla que encara no ha anat a dormir.
          L’escenografia tot i que fastuosa l’he trobat un abus de videomapping: torre Eiffel, Arc del Triomf, carrers de la ciutat, riu Sena, barques sobre el Sena… i en contraposicio uns telons Art-Deco que a mi m’han fet pensar en els dels Pastorets d’Igualada, i no exagero. La música de Gershwin es, per a la gent de la meva generacio, un simbol: el jazz elevat a la música simfonica, i avui malgrat ser 15 musics la cosa no “petava”, entenen per petar aquell punt que es fa posar els pels de punta. Tocaven malament? No, per Deu, pero no hi havia trempera, que es una cosa indispensable per a fer moltes coses.
          Le actuacions tampoc eren dolentes, pero les escenes de dansa les he trobat antiquades. S’a abusat de les sabatilles de punta, passos d’aquells en que les noies amb els bracos en creu es posen a correr endavan per fer voleiar la faldilla, una i altra vegada. Semblava que algún satir les empaites. Els duos com molt estatics, amorosos i encaramelats al estil dels pas a deux. De cantar cantaven tots molt be amb veu ben timbrades, pero tot el conjunt ha quedat fluix, tou, com de primera comunio. Llastima, hi anava amb l’esperanca de veure una cosa actual i m’ha semblat caduca.
          Comentari apart mereix el public que omple el West End, cada vegada mes curios. Des dels matrimonis de certa edat, ben vestits i pulcres fins a l’infinit, a la gent mes desastrada, texans estripats, estética gotica… pero el mes curios es un personal tipus (sense ganes d’ofendre ningu) la comarca nos visita. Una parella del meu costat, d’uns cinquanta anys, ha obert una bossa de plastic de Sainsbury’s (l’equivalent a Mercadona) i han comencat a pelar mandarines i se les han anat cruspint sense manies. Aquella part de teatre s’ha omplert d’un flaire molt poc parisenc; mes aviat semblava que estiguesim a Algemesi. Coses de la globalitzacio.

6 d’abr. 2017

42nd Street

42nd STREET
( al Theatre Royal Drury Lane)



          Feia anys que no veia ballar claque d’una manera tan brillant, i no a dos o tres artistas, sino els quaranta-vuit (48!) interprets que omplien l’escenari del Theatre Royal Drury Lane de Londres. Feia pam a munt, pam avall quasi quaranta anys, quan vaig veure la mateixa obra,42nd Street, a Nova York. Mes endavant recordo una entrevista que li van fer a Donald O’Connor, on explicava que un ballari de claque quasi no ha de tocar a terra; balla com si estigues suspes pels hombros i els peus nomes fan contacte quan fa el tap. Aquesta es la sensacio que he tingut avui.
          L’obra es un dels pocs musicals que s’han portat als escenaris provinents d’una pel.licula (fins aleshores nomes s’havia fet la fracassada Gigi). Una produccio del 1933 on la Ginger Rogers encara anava molt avall als credits es la base d;aquest musical. A Broadway va ser un exit aclaparador que mes endavant va pasar al West End londinenc i ara, sortosament ha tornat.
          La historia es senzilla; un famos director munta un musical i just al acabar d’estrenar la vedette es trenca el turmell. Han de suspendre durant un mes, pero tothom recomana que li donin el paper a una nouvinguda que canta i balla extraordinariament. El conte de fades esta servit i tot acaba be.
          I amb aquesta tontería es pot fer un musical d’exit? Tan fotuts d’idees estem? No ens precipitem. Aquesta tontería, com l’argument de tantes operes famoses, dona per a molt. Per comencar esta situada als anys 30’ amb la qual l’estetica es molt atrativa: els nois engominats, les noies amb aquells pentinats ondulats enganxats al cap. El vestuari es de fantasia, ja que quan assajan, es de carrer d’aleshores, les noien amb aquells shorts acinturats tan elegants, i quen “fan l’obra” els lluentons, les plumes i tota la parafernalia ens transporta a l’epoca del burlesque. Hi ha un cos de ball brutal, pero no hi falten els actors caracteristics, home i dona secundaris que donen les notes comiques… en fi no hi falta de res. Ho anem veien clar?
          I aleshores quan es posen a cantar i a ballar ens adonem d’aquella cosa que en sap greu de repetir, que els anglosaxons en aixo juguen en una altra lliga i ens porten una burrada d’avantge, comencant perque poden triar. Avui hi havia vint noies i catorze xicots, allo que en angles en diuen ensamble. Les noies, a ull, devien fer totes 1,75 d’altura i els xicots 1,80, elles pesasrien 55 quilos i ells 65, tots iguals. Se que aixo es discriminatori i fins i tot potser injust, pero perque una linia de cor de ball faci goig ha de ser aixi, no ni pot haver una com un gallimarsot i l’altra com la Soraya S. S. I de on treuen tanta canalla jove, guapa, bons cantants i ballarins i de la mateixa mida? Doncs de les escoles de teatre i a mes Anglaterra i els EEUU están “molt a prop”, i aix’i els va.
          Tornant a l’obra, la música es de Harrt Warren, un vetera compositor que va entendre molt be el que era la música “americana” instituida per Gershwin, o sigui amb tocs de blues, cosa molt adequada pel burlesque, doncs permet aquells tocs canallescos fent sonar el vent arrossegat, moltes vegades amb sordina, i que tan li escau en aquest tipus d’obra. En el cas d’avui al fossat de l’orquesta hi havia vint musics (20!); no es d’estranyar que l’orquestra “petes” que feia posar la pell de gallina. Una altra cosa encantadora es que es fa “obertura”; el director treu el cap pel fossat, saluda i dirigeix el “resum” de la música. En acabat, s’amaga i dirigint des de mes avall, comenca l’obra. Feia temps que no ho veía i ho enyorava.
          S’em nota entussiasmat? Es perque ho estic. Aixo sol m’ha arreglat l’escapada a Londres. De vegades ja passa aixo, i m’ha compensat no trovar les sabats que volia. Tot no pot ser. Demano disculpes per l’ortografia, pero escric amb un ordinador angles que no te accents, ni ces trencades, ni… vaja que per no tenir no te ni vergonya, pero es el que hi ha.

2 d’abr. 2017

Renard o el Llibre de les Bèsties

RENARD O EL LLIBRE DE LES BÈSTIES
(al Teatre de l'Ateneu d'Igualada)



          Per molt greu que els sàpiga als del PP, i sense les mínimes ganes de discutir —que amb segons qui no val la pena i és molt cansat—, el català com a llengua és més o menys tan antic com el castellà. A mi mai m'ha agradat discutir qui la té més grossa, sempre m'ha semblat una pèrdua de temps. Dic tot això perquè del segle XIII tenim un text magnífic de Ramon Llull i si és d'abans o després dels Mester de Juglaria se me'n fot; només sé que és gran i divertit.
          Del Marc Rosich i la Clara Peya sospito que són dues persones que no dormen, doncs sabent el joves que són i la seva ja ingent creació sospito que tenen un pacte amb el diable i han canviat les seves ànimes, més o menys innocents, per jornades de seixanta hores. Junts han creat un espectacle musical titulat Renard, o el Llibre de les Bèsties que és una joia per molts motius. El primer, acostar la literatura medieval al públic actual. Segon, fer un muntatge que val per a la quitxalla —he comprovat que s'ho passen molt bé— i pels grans, independentment del seu grau cultural. Tercer, fer-ho en format musical, un gènere festiu de teatre integral: text, música i dansa que amplia molt el públic receptor. I quart, perquè és molt bo; i sabent que això és molt poc objectiu rectifico, jo l'he trobat molt bo.
          La idea és genial perquè comença en el món actual, truck-food, executius que fan un break a la feina i mengen ràpid (i malament) perquè no tenen temps, mòbils que sonen constantment i finalment una baralla entre dos alts càrrecs per la última hamburguesa de carn. Aleshores el restaurador fa una reflexió que el remet a l'obra de Llull, i en un moment l'escenografia es transforma al país de les bèsties i apareixen carnívors com el rei lleó, el lleopard, herbívors com l'elefant, i naturalment la múrria guineu, Renard.
          Com us podeu imaginar, a partir d'aquí, ajuntant el talent de Marc Rosich responsable de dramatúrgia i la direcció, i la Clara Peya, de la música i interpretació al piano, l'espectacle és una meravella. A més, astuts com Renard, s'han sabut rodejar d'un equip de luxe: Laura Clos "Closca" a l'escenografia, Núria Llunell al vestuari, Sylvia Kuchinov a la il·luminació, i Roberto G. Alonso a les coreografies,
          La fitxa recomana l'espectacle per a públic de 7 a 12 anys. Jo vaig veure tota la quitxalla que omplia l'Ateneu d'Igualada atents i contents, però el grans doblement entusiasmats, per la canalla i per ells mateixos. L'adaptació que ha fet Roscih dels textos és molt bona i la Clara Peya ha composat uns temes molt interessants (i per a mi directament bons) i ben adaptats al que s'explica. En aquest cas la seva música m'ha recordat als grans autors actuals del musical: Andrew Lippa, Jason Robert Brown o Jonathan Larson, així ras i curt.
          Per acabar, els intèrprets han estat a gran altura. Queralt Albinyana, Laura Aubert, Marc Pujol, Joan Vázquez i Toni Vinyals han composat molt bones interpretacions declamant (l'obra demana ampul·lositat), cantant i movent-se per l'escenari i ballant. Realment els de Teatre Obligatori s'ho han currat a fons, el resultat està a la vista i els premis rebuts a la lleixa.
          Felicitats a l'equip de La Mostra d'Igualada que any rere any apugen el llistó, i homenatge als que fa 28 anys, amb una mà al davant i l'altre al darrera van començar aquesta aventura amb il·lusió i tenacitat. Queda dit.

Masacre

MASACRE
(al Teatre Lliure)



          De vegades els noms de les companyies teatrals se'm confonen; Animalario, Teatro del Barrio... és igual, sé que estic parlant del mateix personal, gent de teatre de Madrid d'un gran nivell, i que sortosament ens visiten cada any al Teatre Lliure. A la capital espanyola —tot i que els que em coneixen saben que és una ciutat que no suporto— tenen molt bones companyies, com els especialistes de teatre clàssic del Segle d'Or espanyol, però que trenquin motlles i arrisquen amb un teatre d'avantguarda com aquests, poques.
          Masacre és una peça escrita, dirigida i interpretada per Alberto San Juan acompanyat de Marta Calvó, una actriu catalana que jo no recordo haver vist mai al teatre; possiblement treballi "allà" com tants catalans.
          L'obra no és de planteamiento, nudo i desenlace, ni explica una història convencional, més aviat és una mena de reflexió en veu alta carregada de preguntes: el poder polític està subordinat a l'econòmic? qui el té aquest poder? perquè, des de quant?... Tot això amb una estructura molt interessant començant amb una mena de show televisiu on un matrimoni, sota uns focus, expliquen qui són i com viuen. Gent normal, diuen ells. Tenen un magnífic apartament en una zona exclusiva, amb jardí, piscina, escola molt bona a prop, bones comunicacions, dues feines ben pagades; gent normal... diuen ells.
          Amb un hàbil canvi de llums ens trobem amb un relator (sempre els dos mateixos actors) que ens explica el naixement de la banca "moderna" espanyola a la vora de la Ría de Bilbao, les grans famílies casades entre elles, i així es fa un repàs al naixement i creixement del capitalisme espanyol en el temps i s'hi van afegint noms com Botín, Escrivà de Balaguer, March, Koplowitz, Botella i Aznar. Mentrestant aquell matrimoni del principi ha anat perdent la feina... Una obra política i de denúncia.
          És especialment interessant la forma com s'ha plantejat l'obra. L'Espai Lliure amb només una cadira com a escenografia. Els ambients s'han creat a base d'una il·luminació extraordinària signada per Raúl Baena, una forma excepcional de crear situacions, sense trucs ja que els raigs lluminosos només podien anar contra les persones o el terra. Només expressió corporal i paraula ben dita, naturalment amb un text molt ben treballat i una pila de dades ben dosificades, una filigrana, doncs s'han deixat anar un munt de referències, noms i xifres i ni per un moment s'ha fet pesat ni ha semblat un informe econòmic del Banc Mundial. Sembla mentida que amb un tema tan àrid, els setanta minuts de l'obra ens han passat en una bufada.
          Val a dir que la Marta Calvó i l'Alberto San Juan S'han entregat i han convertit aquest informe en una creació, i en compensació els assistents que omplíem l'Espai Lliure fins a la bandera, els hem gratificant amb una tanda d'aplaudiments memorable i merescuda. A la sortida més que comentaris, elogis.