25 de jul. 2017

Bodas de Sangre

BODAS DE SANGRE
(a la Biblioteca de Catalunya)



          Madre / ¿què? / me voy / ¿adónde? / a la viña / espera / ¿quiere algo? / hijo, el almuerzo / déjelo, comeré uvas, deme la navaja / ¿para qué? / para cortarlas / la navaja, la navaja..., maldita sean todas y el bribón que las inventó. Així comença Bodas de Sangre amb una referència, ja d'inici, a la sang vessada i a la que, possiblement, es vessarà.
          Federico García Lorca era un poeta, un gran poeta i també un dramaturg, i les seves obres teatrals estan plenes de poesia, d'una poesia que és la veu d'un poble mitjançant les coplas, un gènere autèntic arrelat a la gent i la seva terra.
Nana niño, nana
del caballo grande
que no quiso agua.
El agua era negra
dentro de las ramas.
Cuando llega al puente
se detiene y canta.
¿Què dirá mi niño,
lo que tiene el agua,
con su larga cola
por su verde sala?
          Però apart de la poètica, les obres de Federico són extremes com una tragèdia grega, amb una força dramàtica poc comuna, i Bodas de Sangre és així. La seva estructura ja és curiosa; els personatges són la madre, la novia, el novio, la suegra... només un té nom: Leonardo, el mascle alfa que rebenta el seu cavall amb anades i vingudes davant la casa de la novia, ara compromesa amb el novio, però que abans ho va ser de ell.
          Crec que no cal explicar l'obra que ja és prou coneguda i que Oriol Broggi i el seu equip han mostrat molt fidelment sota les voltes de la Biblioteca de Catalunya. El terra de sorra —a banda de ser la marca de la casa— representa una terra seca i mig erma, els vestits de les dones, negres només amb els tocs blancs dels davantals de les minyones... El retràs d'una zona que ha sofert anys i anys d'oblit excepte en els atavismes, presents i recordats contínuament, la sang, les navalles. El masclisme acceptat per les dones palès en els consells de la madre al novio. Con tu mujer procura estar cariñoso, y si la notaras infatuada o arisca, hazle una carícia que le produzca un poco de daño, un abrazo fuerte, un mordisco y luego un beso suave. Que ella no pueda disgustarse, pero que sienta que tú eres el macho, el amo, el que manda. Deunidó.
          Com he dit, Broggi ha estat molt fidel a García Lorca i penso que l'ha comprès molt bé. Les obres plenes de poesia generalment són una filigrana que es poden espatllar sent barroers. Algun problema? Penso que per a les persones poc coneixedores de l'obra del poeta, els canvis de personatge repetint actors els podria confondre, ajudats, o entorpits, per la il·luminació fosca, però boníssima de Pep Barcons (felicitats!). Suposo que és un problema de pressupost, doncs el de Fuente Vaqueros la va escriure per 12 actors, més un número indeterminat de leñadores i mozos, i aquí s'ha fet amb 6 actors. Una altra cosa ha estat el càsting. La Clara Segura ha fet un treball molt bo fent de madre, però quan feia de novia, una noia de 22 anys m'ha xocat. Hauria agraït qualsevol de les moltes actrius d'aquesta edat que han demostrat tremp i categoria per fer el paper. Quedi clar, però, que això per a mi ha estat pecata minuta.
          Queda res per dir? Sí: el cavall —¡Ay caballo grande que no quiso el agua!—. Que guapos són aquests animals i quin domini de Montse Vallvehí. Li van donar un plus a l'espectacle que va fer que molts espectadors es posessin a aplaudir —tot i que jo no comparteixo aquestes eufòries— a meitat de l'espectacle. I per acabar treure'm el barret davant els acompanyaments musicals de Joan Garriga i companys; suposo que encara són la Troba Kung-Fú. Extraordinaris, un complement impagable!
          Una nit màgica en un lloc màgic. Sou una perla la gent de la Perla, collons!

24 de jul. 2017

Cançons per a un món nou

CANÇONS PER UN NOU MÓN
(al Teatre Gaudí Barcelona)



          Jason Robert Brown és un músic que jo aprecio molt, dels que pertanyen a aquesta generació de nous creadors estil "Juan Palomo" que s'ho fan tot ells; la idea, el llibret, les lletres la música... al estil de Jonathan Larson o Andrew Lippa. El seu musical més conegut és The Last Five Years, la història d'una parella des del seu enamorament fins a la ruptura, però explicada des dels diferents punts de vista: el d'ella començant per quan ho deixen i el d'ell començant per quan s'enamoren, i així avancen els cinc anys en direccions oposades. Explico això per fer palès la seva valentia d'atacar una història de manera tan atrevida.
          Songs For A New World va ser el seu primer musical, estrenat al off Broadway fa 22 anys i també és força atípic, doncs no narra una història sinó diferents situacions i les decisions que han de prendre les persones al llarg de la vida, situant-nos en el moment de la decissió. Es un musical curiós pel fet de ser molt representat en teatres locals i escoles de música per la seva simplicitat a l'hora de muntar-lo. Es pot posar en escena amb quatre caixes de fusta com s'ha fet ara al Gaudí, però te una parany mortal: la seva complicació musical que exigeix un domini vocal considerable; no són cançonetes en pla Disney, els temes són difícils d'entendre i complicats de cantar amb solvència: vaja, una trampa per a principiants.
          I això penso que és el que ha passat al Gaudí. Vocal Factory ha fet una mena de festival de fi de curs —amb tots els respectes, i penso que fan molt ben fet de fer-los per encarar als alumnes amb el públic— i ha escollit aquesta obra, la que opino que és un parany, i el resultat ha estat fluix. De la quasi vintena de temes que es composa l'obra, cap és del mateix estil perquè Jason Robert Brown ha barrejat estils, ritmes i tot el que musicalment és manipulable, i per cantar amb sentit i sentiment el que ha escrit s'ha d'estar molt bregat. Penso que les escoles haurien de fer propostes menys ambicioses perquè els seus alumnes comencin a enfrontar-se al públic, ja que escollir obres massa difícils és com donar el paper d'Otello de Verdi a un tenor principiant, el pots matar.
          S'han salvat els quatre músics que han acompanyat els cantants. pel meu gust el piano ha estat massa protagonista, però això, tot i ser el meu instrument preferit, és subjectiu. El que sí haurien de vigilar els responsable del teatre és el so que ha estat molt dolent. El Gaudí és complicat, amb un sostre molt cabró, però per això hi ha els tècnics. A la primera part, especialment el piano saturava; a la segona ho van corregir una miqueta.
          Una precisió: el musical es representa amb quatre actors i al programa n'hi consten deu. Suposo que vol dir que aniran alternant, per tant no sé com ho faran els que jo no vaig veure el dia de l'estrena.

23 de jul. 2017

Tender Napalm

TENDER NAPALM
(a la Sala Beckett)



          Aquesta ressenya l'escric amb retard, una setmana de retard, que si penses en la immensitat del món és poc, per avui en l'època de la immediatesa és una eternitat —aquesta entrada filosòfica barata l'he fet per justificar la mandra que arrossego—.
          Tender Napalm és una obra de Philip Ridley, un autor del Regne Unit que té tela. Novel·lista, dramaturg, compositor musical, poeta, fotògraf, director de cine... Si a Anglaterra hi tinguessin afició, segur que també seria boletaire, però anem a l'obra que hem vist a la Sala Beckett.
          Una dona i un home joves estan en un pou (metàfora). S'estimen però la vida els ha colpejat dur amb la mort d'un fill. No m'imagino que es pot fer per superar això, ni si és superable. Els dos personatges parlen de la seva relació, d'amor, de sexe, baixen als inferns amb temes molt foscos i pugen, de vegades, amunt amb tendresa. L'obra és una muntanya russa i els espectadors, val a dir-ho, les passem molt putes per diversos motius: pel fet de la mort i per la dificultat de seguir el que ens expliquen en un llenguatge molt dur, però també poètic, dues combinacions letals. Com diu el programa de mà "quan es barreja el sabó líquid amb gasolina, s'obté un gel de gasolina que produeix una substància altament inflamable que crema lentament: el Napalm"
          I doncs? Doncs aleshores apareixen tres personatges salvadors. No, no salven als protagonistes, ens salven a nosaltres, els espectadors, i ho fan amb els seus moviments que ens ajuden a seguir l'obra. Tres acròbates de circ que amb els seus moviments per l'escena, fent pilars humans, fent volar els protagonistes, tot d'una forma com si no fossin humans, com si la llei de la gravetat no anés amb ells. Circ poètic; no sabia que existís, però es veu que sí.
          L'obra avança i continua sent dura; es diuen coses gruixudes, però ara amb l'ajut del trio circense sembla que estiguin embolicades en cotó fluix. ja no són tan feridores.
          Em trec el barret davant l'Ariadna Nadal, responsable de la traducció; m'imagino que no haurà sigut fàcil, ja no traslladar les paraules, sinó entendre l'obra, i el mateix per Pau Roca, tan escabellat com sempre, però mantenint aquesta excel·lència com a director i com a intèrpret, igual que la que fa de parella Ariadna Cabrol. I el trio circense? Nota alta per aquests desconeguts per a mi: Wanja Kahlert, Adrià Montaña i Anna Pasqual. El moviment escènic de Mercè Boronat de premi, no sé quin, però de premi.
          El públic hem sortit de la sala entre incrèduls, entusiasmats i acollonits. Bravo!

Diario de una orientadora de sala

DIARIO DE UNA ORIENTADORA DE SALA
(a la Badabadoc)




          Tinc un amic que és la persona que veu més teatre de tots els que conec, i sempre diu que als argentins se'ls ha de donar menjar apart. Me'l crec perquè n'ha vist molt de teatre austral i és persona amb criteri.
          Aquests dies a La Badabadoc s'està fent una obra titulada Diario De Una Orientadora De Sala a càrrec d'una companyia argentina que ha vingut a fer uns bolos a Barcelona, i penso que és teatre genuïnament argentí, d'aquell que es veu a l'off de Buenos Aires. La van estrenar abans d'ahir i estarà en cartell fins el dia 30 d'aquest mes.
          El tema és actual, molt actual. La orientadora de sala és una noia que vol ser actriu però, cagumdena, com tanta gent ha de treballar en quelcom que no li agrada per començar a fer una mica de pasta, poder-se emancipar i no tenir de viure encara amb els seus pares. Aquesta feina l'obliga a estar-se vuit hores en un museu, dreta, aguantant el mal de peus i fent una feina ben poc gratificant, repetint  fotos sin flash, por favor i no sobrepasen el cordón de seguridad, com un lloro a tots els turistes que visiten la galeria. No pot seure, no pot parlar, no pot... L'únic que pot fer és pensar i deixar anar la seva fantasia i per això apunta les seves reflexions en les fitxes que li proporciona la direcció amb els horaris. Tots aquest pensaments els traslladarà a un compte de Twiter on va escrivint com avancen (és un dir) els seus dies, però tot i aquesta sortida d'escapament, la seva vida continua sent una merda; una merda tancada en 140 caràcters.
          Per la seva imaginació hi passa de tot i a les seves fantasies hi inclou el guàrdia amb el que comparteix feina en aquest museu que ni sabem que exposa. També hi apareixen dos ballarins que l'ajuden en les seves coreografies, perquè de vegades fa moviments amb els que té certes dificultats, doncs més aviat està pleneta. Especialment divertit és el número en que no es pot acabar de cordar la cremallera posterior dels pantalons i se li veu part de la regata del cul, mostrant un tros de tanga d'un verd lluminós.
          Crec que és un teatre molt interessant, divertit i desinhibit que s'ha de veure, entre altres coses, per no tancar-nos en el teatre autòcton. Aneu-hi, us ho passareu bé i a més fareu un exercici d'agilitat mental; de vegades no és fàcil seguir el castellà de l'altra banda de l'atlàntic.
          L'obra la signen Victoria Casellas i Mariano Clemente, la direcció és de Gonzalo Facundo López i la interpreten la pròpia Victoria i Atilio Otero… L'Atilio fa un paper més estàtic, però ella, s'hi deixa la pell, allò que en català en diem suar la cansalada. Com ho deuen dir els porteños?

Calígula

CALÍGULA
(al Teatre Grec)



           Avui haig de confessar que fer aquesta ressenya em fa mandra, molta mandra, en especial perquè suposadament era una de les peces importants d'aquest Grec i, al menys a mi, m'ha resultat fallida i m'he avorrit com una ostra.
          Ara potser diré un disbarat, que naturalment només és la meva opinió: penso que Albert Camus va ser un escriptor important, i com a tal va marcar una època i va donar pautes pels que vindrien al darrera, com sempre passa, però avui està caducat. El seu discurs entre absurd i existencialista, amb reflexions constants i especulacions inacabables, contraposant contínuament conceptes, penso que fa el relat feixuc, i per tant avorrit.
          Si a això hi afegim que Mario Gas ha optat per una direcció plana, més plana que la Terra a l'Edat Mitjana, deixant que al actor que li toca digui el seu monòleg mentre la resta escolten immòbils els conceptes —que jo acabo de considerar caducs— el tedi s'amplia per un efecte lupa que l'augmenta. Amb això no vull dir pas que els actors ho hagin fet malament; Pablo Derqui, Mònica Lòpez i Xavier Ripoll han estat especialment bé —també tenen els papers més lluïts— i la resta molt correctes, però a mi la forma d'atacar l'obra m'ha cansat. Conclusió: els intèrprets han fet el que han pogut amb el material que els han servit, i la cosa no ha donat per a més.
          L'escenografia de Paco Azorín, gran com per omplir el terra de l'escenari, però minimalista com a concepte. Un terra inclinat de color clar amb una mena de nínxols que tan podien ser d'un cementiri com d'un edifici d'estil feixista, com tants se'n poden veure al nord de l'Itàlia moderna, com Milà. Res més, excepte la paret de pedra del fons del sot del Teatre Grec. Una il·luminació efectista de Quico Gutiérrez que ha servit bé al projecte i un vestuari d'Antoni Belart, molt bo pel meu gust, han completat la història.
          Punt i apart és mereix la collonada de fer aparèixer La Màscara, el Joker i David Bowie cantant Let's Dance fent el ruc en un moment determinat de l'espectacle. Perquè? Algú ho deu saber; jo no. M'ha semblat patètic. Si ho han fet perquè intuïen que en aquell moment el públic ja estaria fins els  bollocks d'avorriment, la resposta és correcte, però la solució no.
          El Teatre Grec quasi ple, i quan l'obra s'ha acabat, un públic enardit s'ha posat dempeus aplaudint, cridant bravos i tapant als de darrera que no es pensaven aixecar, però això sempre passa. Demano disculpes pel que he dit de Camus. Sé que molta gent no hi estarà d'acord.

17 de jul. 2017

JUANA INÉS, parafrásis de si misma

JUANA INÉS: paráfrasis de si misma
(a la Sala Atrium)




          Sor Juana Inés de la Cruz era una religiosa de Mèxic (aleshores Nueva España), però principalment una escriptora i fins i tot pintora del segle XVII, el Segle d'Or. Era un dona molt culta i avançada al seu temps que va entrar al convent no per vocació, sinó per no dependre d'un marit i així poder fer la seva santa voluntat, o sigui que no li toquessin la pera i la deixessin cultivar les arts, cosa que al seu temps no estava massa ben vista; ja se sap la mujer la pata quebrada i...
          De la unió de les companyies mexicanes Teatro Estudio i Teatro Nómada, en un DespertaLab a la Nau Ivanov n'ha sortit aquesta creació: Juana Inés: paráfrasis de si misma, una obra que t'arrossega malgrat la seva dispersió, perquè el fet és que hi ha un escampall d'idees, encara que sempre es manté la principal: la submissió de les dones, i el punt de partida és Mèxic.
          L'obra comença a ritme de son jorocho, ball de l'estat de Veracruz, acompanyat per una jarana, guitarra petita habitual d'aquell país. Ja ens han situat en el lloc i a continuació ens col·loquen en el temps, doncs dues dones —en realitat una sola, la Juana Inés— expliquen les seves ànsies de cultura, parlant en vers, i de seguida quedes transportat al Segle d'Or. Aquesta forma d'expressar-se recorda massa a Lope. Els textos són trossos de       l'obra de la monja.
          Però no ens hi estarem sempre al XVII i aviat farem un salt al XXI per descobrir que les dones tenen els mateixos problemes d'emancipació i falta de respecte, hi ho faran barrejant moltes tècniques, parlant, escrivint a les parets i a través de vídeos, amb enquestes on queda clar que "una guarra" és una noia que s'ho deixa fer tot i "un guarro" un xicot que va brut i desendreçat. Passarem per Déu, el primer masclista, responsable de fer l'home d'aquesta manera, i pel paradís, aquella mena de Shangri Là on tot estava permès menys menjar-se les pomes de l'arbre de la saviesa, i si ho feies, nyaca!
          I així al llarg de quasi hora i mitja anirem amunt i avall, i fins i tot ens regalaran, murris, un tros del text en català —jo com a independentista ho he trobat un gest hàbil i per agrair—. Al llarg de l'obra acompanyen a la Juana Inés en un vertiginós viatge, especialment sensorial i eròtic —hi ha moments d'un erotisme espectacular—, sobre la condició de ser dona, a Mèxic, on els femenicidis son una plaga, però també a la resta del món.
          Les actuacions han estat molt bones, amb una dicció exemplar, amb aquella prosopopeia tan típica de l'altra banda de l'Atlàntic. El moviment escènic quasi a nivell de dansa i la il·luminació molt adequada. Un espectacle potser un xic dispers —com ja he dit abans— però molt recomanable. La dramatúrgia és de Ricardo Ruiz Lezama i la direcció de Fernando Sakanassi.
          Penso que cinc dies, en ple Grec han estat pocs perquè gran part del públic hi hagi pogut assistir. Ahir l'Atrium ple i forts aplaudiments.

14 de jul. 2017

Clean City

CLEAN CITY
(al Teatre lliure)



          Declaració de principis.: avanço que l'anomenat teatre "documental" no és el que més m'emociona; també haig de dir que n'he vist poc. Em passa igual en literatura, sóc més de novel·la que d'assaig perquè m'agrada que els autors facin volar la imaginació, quanta més millor.
          Clean City és una mena de documental en que cinc dones, totes QUELI (la QUELImpia) ens expliquen la seva història. Cap és grega i totes van arribar a Grècia de manera il·legal, buscant un món millor, pobretes, i Grècia no ha estat mai un país per a tirar coets; potser als temps de Plató, però tot i així, la majoria eren esclaus.
          Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris són els pares de la criatura, i se'ls va acudir el tema arrel de la crisi bèstia que va sofrir el país on sonava l'eslògan "fer net" dels partits neo-feixistes (Alba Daurada). Aleshores se'ls va acudir fer una obra amb el "fer net" i parlar de dones de neteja, que són quasi totes immigrades il·legals, o ho havien sigut, i així reuneix una albanesa, una georgiana, una filipina, una moldava i una sudafricana, que són les que fan net, o netegen.
          Cadascuna va explicant de on ha vingut, com va deixar el seu país i més tard fer venir la família, com van arribar, les primeres feines, els problemes amb la policia... canten alguna cançó, ballen i així va avançant l'obra. Res de l'altra món. No són professionals i penso que això es nota. Recordeu la peli de Passolini Il Vangelo Secondo Matteo feta amb aficionats, no actora professionals? Doncs una mica del mateix, i a mi això no em va. Jo demano bones actrius que facin el paper de dones de la neteja perquè l'han assumit.
          Amb això no vull dir que la peça sigui dolenta, només que a mi no m'ha passat de simpàtica. Una cosa m'ha molestat —em molesta sempre, ni que sigui al concert de Cap d'Any amb la Filharmònica de Viena tocant la Marcha Radetzky—: que quan cantaven demanessis al públic que les acompanyés picant de mans. No ho suporto, principalment per una qüestió, la major par del públic porta el compàs amb el cul.
          El públic ha respost molt bé, es veu que els ha agradat molt, cosa de la que m'alegro. Com sempre passa en aquests cassos, gent dreta i cridant desaforadament bravos. Olé!
          P.S. Perquè el títol està en anglès? Posats a fer o grec o català, oi?

13 de jul. 2017

E.V.A.

E.V.A.
(al Teatre Romea)



          Fa 25 anys, va veure la llum a Barcelona una companyia teatral al entorn d'un grup d'estudiants del Institut del Teatre, i això és motiu de joia. Doncs ho hem de celebrar, i les de T de Teatre, les del aniversari, encarreguen una obra. No, no ens escandalitzem. Una gran part de les obres d'art del nostre món ha sigut encàrrecs. Les Alegeres Comares de Windsor va ser una petició de la Reina Isabel a Shakespeare, ja que volia tornar a veure a Falstaff damunt l'escenari, i el Guernica un comanda del Govern de la Segona República a Picasso. Hi ha milers i milers d'exemples més.
          El problema, quan n'hi ha, és si amb l'encàrrec es coarta la llibertat de creació. Vull dir si a la petició s'hi afegeixen directrius: "que sigui dins el nostre estil, que els personatges de tan en tant facin gràcia, que s'hi canti una cançó en directe...", o bé "que no hi hagi protagonista destacada, que estiguem totes al mateix nivell...". Un altra tipus de problema seria que el dramaturg a qui han fet l'encàrrec "s'auto censuri" i vulgui acontentar la companyia i no deixar volar la seva imaginació.
          Dic tot això perquè és la sensació que m'ha donat a mi l'obra: un text fluix fet a mida, i per a més I.N.R.I —com deia una meva tieta conca que a més era beata i segurament verge—, escrit a sis mans: Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique; massa gent. Resultat: el que en castellà en diuen un truño. Segons com ha semblat una festa de fi de curs, especialment quan una de les fundadores ha fet una mena de cameo apareixent en una projecció, doncs està treballant a Madrid i no podia formar part de l'elenc.
          Dit això, crec que no cal que expliqui de que va una obra en que ningú s'ha pogut lluir per culpa del text. A mi el que m'ha semblat més destacable és una versió que han emès gravada del tema The Logical Song de Roger Hodgson, cantada per persona desconeguda per mi, a un ritme molt lent. En canvi el tema cantat en directe (damunt música gravada) per una de les actrius m'ha semblat penós. Aquella noia o tenia mal a la gola, com diu a l'obra, o déu no l'ha cridat per a cantar.
          El Romea ple i el públic enardit aplaudint i aplaudint. No tinc clar que no sigui perquè són actrius que han sortit per la tele.

9 de jul. 2017

Beware of Pity

BEWARE OF PITY
(al Teatre lliure)



          Un professor de literatura amic meu diu que a principis de segle XX hi ha tres escriptors europeus imprescindibles, els tres centreuropeus i que s'expressaven en llengua alemanya: Stefan Zweig, Franz Kafka i Joseph Roth, cito per ordre de naixement. Hi estic absolutament d'acord, i avui al Teatre Lliure hem pogut paladejar una obra de teatre basada en un tex de Zweig, una filigrana. La Impaciència del Cor (Ungeduld des Herzens) a l'obra: Beware Of Pity.
          És l'adaptació d'una novel·la que Simon McBurney (director de Complicite) ha aixecat amb la col·laboració de la Schaubüne i que es representa en alemany. L'adaptació és molt fidel a l'esperit del text i comença de la mateixa manera: el protagonista, Anton Hofmiller, relata a un tercer la història que li corca l'ànima.
          Quan era un jove lloctinent de l'exèrcit austrohongarès és convidat a casa del baró Kekesfalva, i amb la seva simpatia anima la vetllada explicant anècdotes i a l'hora del ball convida a la filla de la casa i s'adona que la noia sofreix una paràlisi que li impedeix caminar. Avergonyit l'endemà, per reparar l'error li envia unes flors. La noia respon invitant-lo a visitar-la i així comença una relació d'amor, només per part d'ella. Ell sent una gran tendresa, però no passa de ser pietat.
          Zweig, és un explorador de l'ànima humana i amb aquesta obra escriu sobre la naturalesa de la compassió, la dificultat d'entrar en el dolors dels altres i el sentir-se emportat i obligat per les circumstàncies. Aquí s'hi afegeixen conceptes que avui quasi no ens afecten, com l'honor d'un militar austrohongarès abans de la caiguda de l'imperi.
          Simon McBurney ha fet un muntatge molt "Complicite", al menys pel que jo he vist d'aquesta companyia. Escenari a tota amplada i amb poc attrezzo. Projeccions molt ben mesurades, però espectaculars i una banda sonora impressionant, des de Mahler fins a ves a saber qui passant per cops de percussió que et deixen clavat. El moviment escènic a l'altura d'un ballet i un vestuari curiós. El lloctinent Hofmiller sempre impecable dins el seu uniforme, la filla de la casa amb el seu vestit blanc fins als peus per no mostrar la coixesa i la resta posant-se i traient-se roba en funció dels papers que interpreten. Espectaculars les situacions en que congelen les imatges per reforçar certs moments crucials. El relator, un Hofmiller ja gran, sempre a primera fila de l'escenari.
          Les interpretacions de gran nivell. Sé que és difícil valorar-les quan els actors parlen una llengua que no coneixes —era en alemany, i jo en aquest idioma sé contar fins a tres—, però sempre vaig amb un company que mai m'enganya: el meu estómac, i quan les emocions m'entren per allà, sé que no m'equivoco. Una cosa és que el que em pot emocionar a mi a un altra el deixi indiferent, però el meu estómac "a mi" no m'enganya.
          M'agradaria fer un apunt. La història total és complicada, tots els personatges tenen "passat" i alguns també cadàvers amagats al armari, les noies són pures, els amics del militar jugadors i borratxos... hi ha de tot i en quantitat. Amb això vull dir que si en contes de Zweig la novel·la l'hagués escrit un passerell, no hauria valgut ni per un melodrama barat de cine sèrie B, i en canvi a les seves mans (vull dir cervell) és una mostra de gran literatura que un adaptador creatiu com McBurney ha sabut elevar amunt, molt amunt.
          La Puigserver plena a vessar i abans d'entrar molts coneguts en llista d'espera resant per tenir sort. Acabada l'obra aplaudiments eixordadors i crits de bravo; repetides sortides per saludar. També —s'ha de dir tot— algunes desercions al llarg de l'obra, possiblement espectadors que no els agradava o que no estaven avesats a seguir teatre amb idiomes desconeguts i sobretítols. Jo, per sort, sempre veig el cine en versió original i hi estic prou acostumat.
          Ara atents al proper Grec amb l'esperança que convidin companyies internacionals d'aquest nivell. Estic encreuant els dits.

8 de jul. 2017

Un Tret al Cap

UN TRET AL CAP
(a la Sala Beckett)



          Ahir vaig veure Un Tret Al Cap i m'he donat unes hores per reflexionar abans d'escriure res, però mantinc la primera impressió: a mi no em va arribar malgrat les interpretacions, especialment una. M'ha passat el mateix que en Victòria; potser per la diferència d'edat amb l'autor, que és molt jove, no m'acabo de creure el que fa passar damunt l'escenari.
           Penso que un piano sempre fa bonic en una escenografia, però no vaig entendre que hi feia i perquè el personatge de la Mar Ulldemolins el tocava tímidament al començament i a mitja obra, tot i que això no és massa rellevant. El personatge de la Vilarasau està permanentment emprenyat perquè l'han despatxat del diari en que ha treballat tota la vida, però no m'ha resultat creïble; potser massa crits, massa sortides de to, i la relació amb la jove que li demana ajut m'ha semblat impossible. Per sort l'Imma Colomer que fa de germana gran sembla que estigui en un altra pla, com si actués en una altra obra (estic exagerant) i aquesta sí que me l'he cregut i a més penso que els ha robat la funció.
          De tan en tant els personatges trenquen la quarta paret i alliçonen al públic, cosa que m'ha molestat força. Penso que trencar la quarta paret no sempre funciona, però això ara ens portaria a disquisicions llargues i molt discutibles.
          La relació entre la jove que demana a la veterana periodista que esbombi el seu cas —l'han despatxat d'una empresa alimentària per informar de la merdaca que posen als aliments— també és una mica ingènua. Creu que una veterana, al estil d'Oriana Fallaci, publicarà una història només basant-se en el que diu la part implicada? santa innocència! I al final per tancar-ho tot ens expliquen un conte. A l'obra passen moltes més coses que seria indecent desvetllar, però que a la meva manera de veure, no han ajudat a fer-me-la creïble. Les projeccions informant-nos de noms i productes additius al menjar, un catàleg de porqueries prohibides o no, tampoc m'han aportat res com a obra de teatre.
          Conclusió, he sortit fred i amb una enyorança, que m'haguessin explicat més coses de la germana gran, del que li va passar fa molts anys, de la seva relació amb la gata Muriel, en fi, de la seva vitalitat; "va, anem a ballar" li diu a la seva germana "encara podem remoure alguna cosa". Gran, l'Imma Colomer.

POP-UP

POP-UP
(a la Fundació Miró)



          Pop-Up és un mot anglès que s'utilitza per parlar de  les "finestres emergents" de tot tipus, anuncis que emergeixen automàticament de manera no desitjada a internet, l'aparició de botigues efímeres en barris de ciutats, o llibres que al obrir-los mostren figures en relleu. L'obra que s'ha vist avui a la Fundació Miró, va d'això últim.
          El del Teatro delle Briciole ens ha ofert una obra naïf, preciosa, sense paraules de Giulia Gallo i Gioavnni Guerrierien, que Beatrice Barrufini i Francesca Ruggerini, ajudades per Paolo Romanini, han encandilat els espectadors, la majoria canalla acompanyada dels seus pares o avis.
          Al escenari només una taula llarga i dues cadires. Del sostre hi penja un micròfon i just a sota la peça de foam que recobreixen la majoria de micros, aquell adminicle que sembla un nas de pallasso, però de color gris. Entre un home, el recull de terra i el vol enfundar, però el micro no es deixa, pujant i baixant sol, esquivant l'home. Finalment, fent trampa el pot posar i ens oblidem, momentàniament del micròfon.
          Apareixen les dues noies que manipulen els llibres i comença una mena de pugilat obrint i tancant pàgines on van apareixent ninots retallats en cartolina i tota mena d'imatges, tot encoixinat per diverses músiques i un bon seguit d'onomatopeies fetes amb la boca.
          Es van succeint petites històries senzilles, amables i innocents d'una bellesa plàstica fora del comú. Jo tenia un ull a l'escenari i l'altra a la canalla, que s'ho han passat molt bé. M'ha sorprès que a marrecs que no tindrien més de tres anys els feia gràcia el mateix que a mi. Ha estat gratificant; m'he sentit rejovenit.
És un espectacle meravellós, de 45 minuts de durada —hi va canalla molt petita— i tothom n'ha sortit molt satisfet. Llàstima que a l'auditori de la Miró només hi havia mitja entrada.

7 de jul. 2017

Aüc, el So de les Esquerdes.

AÜC, EL SO DE LES ESQUERDES
(a La Seca)



           Aüc és un mot català que segons el DIEC vol dir crit allargassat i proferit amb força, però segons Carla Rovira i Les Impuxibles "és allò que se sent entre les costures del silenci i la ràbia". Aüc, El So De Les Esquerdes és l'espectacle que dins el Grec es pot veure a la Seca i va de violència sexual.
          No és no; senzill, oi? Doncs pel que sembla no està tan clar i per això abans de començar l'obra una de les actrius ens diu que no està permès fer gravacions, ni fotografies... Que creu que dient no una vegada n'hi ha d'haver prou, però que ho repetirà... per si les mosques: no es pot. Que si algú l'ha vist a ella abans al bar, potser amb una copa de més, una mica alegre, se l'ha de creure igual quan diu no, per la senzilla raó de que no és no. És un dels avisos d'apagar els mòbils més brillants i dins el context que he sentit mai.
          Comença la funció amb una noia que explica el desencant, el fàstic, la paràlisi que li va crear que el noi amb que havia sortit l'estigués obligant, malgrat la seva resistència, a obrir-se de cames, violentant-la. Ella pensava que les violacions passaven amb un desconegut amb navalla, contra la paret d'un carrer fosc... no a l'apartament d'un amic. Quan arriba a casa i l'amiga li pregunta com ha anat: es desmunta i s'enfonsa.
          Aleshores comença una coreografia magnífica, impressionant de les actrius ballarines rentant-se, intentant treure's de la pell la olor, la suor enganxada, el fàstic que li ha deixat el contacte amb l'epidermis del violador. Una coreografia de l'Ariadna Peya obsessiva, insistent, pertinaç embolcallada per la música de la Clara Peya al piano. Jo no sóc expert en dansa, però el meu estómac sap molt be quan una cosa li arriba i el copeja, i he rebut una mena de cop de puny que m'ha tallat la respiració. La il·luminació de Jordi Berch ho ha acabat de potenciar en una mena de comunió entre llum, música i coreografia que difícilment oblidarem els que érem a la sala.
           El relat continua i se'ns parlarà d'una nena que és acompanyada a casa pel que segurament és un parent de confiança... i així se'ns presentaran diferents cassos de violència sexual, sòrdids, indignants... Val a dir que en cap moment s'ha utilitzat el morbo i el flirteig amb la pseudo pornografia per augmentar les sensacions. Ni ha hagut prou amb les paraules ben escrites i ben dites, una música ben interpretada al piano ajudada per samplers i sintetizadors de percussió i les coreografies, penso que autèntiques protagonistes de l'obra.
          Els text i la dramatúrgia és de Carla Rovira, brillant i molt equilibrat. Les interpretacions han anat a càrrec de Julia Barceló, Olga Lladó, Ariadna Peya, Clara Peya i Maria Salarich, totes sensacionals. Les obres de denúncia fan forat quan el nivell artístic és alt, i en aquest cas ho és molt d'alt. Cap problema? Doncs posats a filar prim, en algun moment que les actrius han recitat text, la música del piano ha estat excessivament forta i ha tapat les locucions, però siguem honrats, el passi que jo he vist era una prèvia, i aquest tipus de funcions són per polir els possible defectes que sorgeixin. Demà, a l'estrena segur que ja estarà tot ben equilibrat.
          Obra d'alt nivell que no us heu de perdre. Encara que no sigueu masclistes i hàgiu estat educats en el respecte per a tothom, us farà reflexionar. Acabada la funció, els aplaudiments han estat antològics i segons la meva opinió, merescuts, molt merescuts.