20 de maig 2018

Hola Federico

HOLA FEDERICO
(a Cal Granotes d'Igualada)



          A Igualada últimament anem forts culturalment parlant. S'estan fent moltes activitats d'aquest tipus i avui n'hem tingut una altra dins del cicle De Pell Sensible que es fa a l'adoberia de Cal Granotes, un edifici industrial del segle XVIII avui convertit en museu.
          Hola Federico és un monòleg musical d'Assumpta Rojas basat en el llibre de l'Antonina Rodrigo: García Lorca en Cataluña, i hem aprofitat que el novembre del 1935 Margarida Xirgu va protagonitzar YERMA al teatre de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, on hi va estar present l'autor granadí, programant aquesta representació.
          De tots és conegut la personalitat seductora de Federico García Lorca, home simpàtic, bon conversador de paraula fàcil, recitador incomparable, culte, pianista... de grans tot voldríem ser García Lorca... si no l'haguessin assassinat quan era massa jove. Fins on hauria arribat García Lorca si hagués viscut una vida normal? Nascut el 1998, en condicions normals hauria pogut viure fins ben enllà del 1970, però Espanya és un mal país per viure-hi poetes.
          Assumpta Rojas ha desgranat la història de García Lorca i la seva relació amb Catalunya de la mà de Salvador Dalí i la seva germana. Recita algun poema, canta alguna de les coplas apreses de les minyones de la seva infantesa. Hi ha una frase lapidària on pregunta que hauria sigut dels señoritos andalusos sense les seves minyones. Sort en van tenir que a través d'ells van aprendre a connectar amb la seva terra.
          A l'espectacle hi he trobat a faltar la música en directa. Un guitarrista en comptes de la música enllaunada, així com també una mica més de gruix en els textos. M'ha semblat mancat de la profunditat que es mereix el poeta andalús.
          Tot i així ha arrancat forts aplaudiments del públic assistent a Cal Granotes. Nota negativa: una persona a mig espectacle ha obert el mòbil i ha començat a fer nosequè, enviar missatges o jugant a qualsevol cosa... ha estat impactant, especialment per ser persona fortament vinculada a la cultura igualadina. Hauria de saber que al obrir un mòbil destarota als que estan damunt l'escenari, que veuen una cara il·luminada per una llum verdosa, com si una mòmia hagués ressuscitat de repent entre el públic. Fins quant haurem d'aguantar tanta incapacitat?

19 de maig 2018

Esmorza Amb Mi

ESMORZA AMB MI
(a la Sala Beckett)




          Esmorza Amb Mi és una obra complicada; ni planteaminto, ni nudo ni desenlace  ni històries. El que estan fent a la Beckett Los Montoya funciona amb paràmetres diferents. Segons com la podríem titllar d'una obra coral, d'aquelles en que els diferents personatges es van entrellaçant entre ells, al estil de la peli Short Cuts de Robert Altman, però la diferència és que en aquesta obra de teatre només hi ha quatre actors, o sigui que més que coral és un quartet
          Tot i així, les vides d'aquests quatre joves s'entrellacen, i de quina manera. El desamor hi és present tota l'estona, tema que l'Ivan Morales ja va tocar amb encert a Sé De Un Lugar. Tenim la Natàlia que s'ha enrotllat poques vegades amb el Salva; una relació poc (gens) profunda. El Salva és músic, admirador de Burt Bacharach, però la seva producció és una merdaca i no va massa més enllà d'un jingle publicitari que ha cantat la Carlota, novia del Sergi, fisioterapeuta que tracta la Natàlia després d'un accident de trànsit...
          Amb aquest vímets Ivan Morales trena un cistell en que hi fa cabre tristesa, desamor i mitjania, on els quatre personatges queden entrellaçats entre ells i on no tot és el que sembla. Abans de l'accident la Natàlia estava filmant un reportatge sobre el desamor; vaja, home, justament sobre el desamor. Els personatges són tots uns immadurs (emocionals)? La meva àvia, que era una dona molt sàvia, deia que "qui no té un nap té una col". El problema aquí és que a més de naps, tots tenen cols. Com podeu veure, la cosa és complicada i trista.
          L'obra, però, és fascinant per diversos motius. Per començar la posada en escena, espectacular, doncs només d'entrar ens trobem amb una grada circular, molt escalonada que a mi em va transportar en una sala d'autòpsies de facultat de medicina. La música n'és protagonista —jo tot el que he vist de l'Ivan Morales ha tingut música protagonista— i la il·luminació encara més. Tan l'escenografia com la il·luminació venen signades per Marc Salicrú: un fort aplaudiment per a ell, doncs aprofitant l'especial muntatge, Salicrú ha dissenyat una il·luminació boníssima, agressiva, de llums contra els espectadors però, no sé com s'ho ha fet, sense agredir al públic. El resultat ha estat espectacular.
          Les actuacions molt bones, cadascú en el seu paper, des del fisioterapeuta dient estupideses citant Confuci contínuament, fins a la seva novia embarassada (no importa de qui), dubitativa i "carallota". Anna Alarcón, Andrés Herrera, Mima Riera i Xavi Sáez estan els quatre excel·lents i s'ha de dir que no hi ha cap paper "de lluïment" en el sentit d'aquell moment àlgid que dispara els focs artificials. Ivan Morales els ha mantingut a tots en el to exacte, dirigint-los magistralment. No us la perdeu, i si d'entrada no acabeu d'entendre el que està passant, no us amoïneu. Deixeu-vos fascinar per la màgia (trista) del que esteu veient.
          P.D. La Mima Riera està embarassada; no molt però sí una miqueta, i guapíssima. A la majoria de dones els prova l'embaràs, i m'agradaria saber si l'Ivan la va triar pel seu estat físic, o volia fer l'obra amb ella i al quedar-se prenyada va adaptar la peça.

12 de maig 2018

Othello

OTHELLO
(al Teatre de l'Aurora)




          Jo sóc un gran admirador de W. Shakespeare. Possiblement m'heu sentit a dir alguna vegada que el bard, per a mi, és com el porc: d'ell s'aprofita tot, però... de les sever obres, les que més m'agraden són les que hi surten els personatges més dolents, motiu pel qual tinc un gran respecte per l'obra Shakaspeare's Villains, d'Steven Berkoff.
          Ricard III, Titus Andronicus, Macbeth... són peces on la dolenteria hi és molt present, i a Othello, l'obra que hem vist i encara veurem aquest cap de setmana al Teatre de l'Aurora d'Igualada a càrrec de Les Antonietes, no hi falta. Iago és un mala peça. Està per demés explicar l'argument de l'obra, coneguda (suposo) per tothom.
          Oriol Tarrason, director de la companyia i d'aquest Othello en particular ha fet algunes "maleses" que jo aplaudeixo. A l'obra original hi surten tretze personatges més una pila de secundaris com senadors, mariners, militars... Doncs ell ho ha reduït a tres. Othello, el general de la república de Venècia, Desdèmona, la seva enamorada esposa i Iago, el servidor i confident mala peça. D'aquesta manera s'ha pogut convertir l'obra en un relat de petit format, apte per a tots els teatre del país. Othello en versió completa, avui només es pot veure a les seus de la Royal Shakespeare Company a Stratford o al National Theatre i al Barbican de Londres.
          El text, però, continua sent una meravella. Tarrasón s'ha trencat les banyes escollint, sense ser infidel, com Desdèmona, els trossos més convenients, respectant gran part dels recitats originals. Ha fet algun canvi, com en la personalitat de Desdèmona, convertint-la en una dona més madura, que potser vist amb ulls de segle XXI l'ha fet més creïble, menys "virginal", però igualment enamorada.
          L'escenografia és molt simple, quasi res. Un espai blanc amb un faristol on Othello al principi ens explica als senadors de Venècia (nosaltres, el públic) la campanya de la que acaba d'arribar i els seu matrimoni, i al fons una taula baixa, res més. A les parets teles blanques. Al col·loqui posterior Tarrason ha explicat que volia que els espectadors veiéssim als intèrprets com a cobais dins una gàbia experimental on algú els manipulava. Penso que ha aconseguit l'efecte buscat
          També s'ha reservat alguns efectes força espectaculars, que no desvetllaré, i en conjunt ha quedat una obra rodona d'una durada d'hora i vint. Ho esmento perquè al Teatre de l'Aurora, en col·laboració de professors d'institut hi porten alumnes, una iniciativa lloable que acosta a aquests estudiants als clàssics imprescindibles de la cultura, sense abocar-los a una marató de més de tres hores.
          Annabel Castan, Òscar Intente i Arnau Puig (per ordre alfabètic) han estat molt convincents en els seus papers de Desdèmona, Othello i Iago i han arrencat forts aplaudiments acabada la funció i, sorpresa, gran part del públic s'ha quedat al col·loqui posterior amb l'equip de Les Antonietes. Una nit rodona.

10 de maig 2018

Aquests Cinc Anys

AQUESTS CINC ANYS
(al Maldà)




          ¿Perquè The Last Five Years (Els Últims Cinc Anys) s'han convertit en Aquests Cinc Anys? Ho ignoro. Potser per aquella "cosa" que passa en aquest país on Some Like It Hot es converteix a Con Faldas Y A Lo Loco. Però al final això no és el més important.
          Aquest és un musical de petit format: només dos intèrprets i una formació instrumental breu en la seva formació original: piano, guitarra, baix elèctric, dos cellos, celesta, campana tubular i violí, vuit instruments en mans de sis intèrprets, on la part del lleó se l'emporten el piano i el cello.
          Petit format però gran en creativitat, Jason Robert Brown per aconseguir el que busca la seva dramatúrgia utilitza tots els estil musicals que l'interessen (i que domina) pop, jazz, latin, rock, klezmer —un dels protagonistes és jueu—, folk... perquè a més de compositor és el dramaturg (història), lletrista (paraules) i arranjaments musicals. Les obres de Brown, i aquesta en particular, demanen una àmplia gama vocal que obliguen a matisar, una de les coses més difícils dels musicals de petit format on la gran orquestra no ho tapa tot.
          Explicat tot això vaig al que hem vist avui al Maldà, i crec que s'han comés alguns errors de base. Micrar els intèrprets en un local tan petit o no controlar la sonorització que en alguns moments, massa, s'ha saturat i "feia saltar" les orelles. Un altra error, per a mi, ha estat escollir piano i violí davant la tria de només dos instruments. Penso que el cello, per la seva tessitura molt semblant a la veu humana hauria estat una molt millor opció; no oblidem que en la obra original de cellos n'hi havia dos.
          En quant a interpretació, penso que Marc Vilavella, director, Anna Herebia, de la que he vist coses excel·lents i Marc Flynn, han pecat d'optimistes. Aquesta és una obra molt difícil que penso que els ha anat una mica gran. Això no és Carousel o The Sound Of Music, musicals plens de cançonetes fàcils i resultones. la generació de Jasson Robert Brown o Andrew Lippa no es caracteritzen precisament per la seva senzillesa i facilitat d'interpretació.
          Menció apart vull fer del pianista Gustavo Llull que s'ha carregat la peça a l'esquena sense defallir. Sempre he admirat aquests pianistes que són capaços d'aguantar sense despentinar-se hora i vint d'espectacle i sense baixar ni un moment la qualitat de la seva interpretació. Jo quan sigui gran vull tocar el piano com ell.

5 de maig 2018

REBOTA REBOTA Y EN TU CARA EXPLOTA

REBOTA REBOTA Y EN TU CARA EXPLOTA
(al Teatre Lliure)




          Va anar d'un pèl que em perdo Rebota Rebota Y En Tu Cara Explota per culpa de que hi ha coses que em fan fàstic, i en aquest cas veure la cara de l'actriu amb un ou rebentat, regalimant-li clara i rovell... em vaig dir que no. Sort d'una bona amiga que me la va recomanar i em va dir que a l'espectacle això no hi sortia. Gràcies Empar.
          Rebota... és una obra, com a mínim, curiosa. Planteamiento, nudo y desenlace... mande? No, no espereu una obra convencional; és un monòleg, és una performance... però sobretot és un crit de queixa, un aüc —per cert títol d'una altra molt bona obra en contra de la violència de gènere—, una denúncia perquè, es pot callar davant d'un centenar llarg de mortes cada any en mans de mascles amb testicles en contes de cervell? N'hi ha prou fent un minut de silenci davant l'ajuntament? Com diu el programa de mà "les dones no «perdem» la vida, a les dones se'ns assassina".
          Agnès Mateus i Quim Tarrida han bastit aquest espectacle en que l'actriu ens parla sense embuts, dient les coses pel seu nom, ajudant-se de projeccions que tan serveixen per mostrar un ampli mostrari d'insults referits a les dones, "puta, zorra, merda seca" com per fer-nos passejar per espais desolats, magatzems abandonats... 
          S'ha de dir que Agnès Mateus és un força de la naturalesa que parla i es mou amb una potència i velocitat increïbles, i quan fa un repàs sintètic de les heroïnes dels contes et descollones de riure, però een altres moments et fot el melic a lloc. Canta, crida, balla i es desespera, sola, només amb algun ajut esporàdic.
          Molt bona il·luminació de Carles Borràs i un tractament musical excel·lent en mans de Quim Tarrida, anant de la música xumba-xumba més estripada, al Vedrò Con Mio Diletto del gran, grandíssim Antonio Vivaldi en versió només orquestral.
          Espectacle molt recomanable que acaba aquesta setmana, però no ploreu els que no hi heu sigut a temps, el vostre àngel de la guarda vetlla per vosaltres. No, no el Marcelo que era l'àngelot que ajudava a aparcar a aquell ministre impresentable mala peça del Opus. Podreu veure Rebota... al Festival Grec, al Antic Teatre del 7 al 15 de juliol. Enhorabona!

2 de maig 2018

A.K.A.

A.K.A.
(a la Sala FlyHard)




          Em sap greu, però avui aniré en contra de la majoria de persones que han elogiat A.K.A. fins a l'infinit. A mi m'ha semblat una obra fluixa, una mica enganyosa, amb una interpretació poc lluïda per culpa d'una direcció no massa reeixida.
          La primera part es fa pesada per reiterativa, escena rere escena dient el mateix. Coneixem que el protagonista és un noi de 15 any, adoptat, amb una relació amb els seus pares una mica ambigua, o potser mal explicada. L'escena del noi en una reunió de teràpia, l'arribada a casa dient a la seva mare que no vol parlar de com li ha anat, el tancar-se al seu quarto i escoltar música i ballar... s'han repetit una, dues... no sé quantes vegades.
          Penso que el text és fluix i repetitiu. Tampoc m'ha agradat la forma d'utilitzar el bilingüisme, doncs sembla que amb els seus pares utilitzava el català. No sé si no he entès el perquè o estava mal explicat.
          És a partir de mitja obra que el relat ha agafat una mica més d'interès, però han quedat moltes coses confuses que no puc explicar per no fer spoilers; un tema legal, important pel desenvolupament de l'obra m'ha semblat agafat amb pinces. O sigui que quedarà una ressenya ben galdosa per no poder explicar on em sembla que ha fallat la base en que se sosté la funció.
          Per altra banda l'Albert Salazar penso que té un problema de vocalització i ell o la directora, que al final és el màxim responsable, no han valorat prou bé que l'obra es representava a dues grades oposades, i tot i que la FlyHard és una sala petita, si no es domina prou la tècnica de llançar la veu, quan l'actor està d'esquena a la meitat del públic, la veu no arriba nítida, i penso que quan la cosa es posa íntima, hi ha altres formes de comunicar-ho sense baixar excessivament la veu fins al xiuxiueig.
          La peça és del dramaturg Daniel J. Meyer i l'ha dirigit Montse Rodríguez Clusella. Repeteixo, ha estat molt elogiada però a mi no m'ha convençut.

29 d’abr. 2018

Que Rebentin Els Actors

QUE REBENTIN ELS ACTORS
(al TNC)




          Estem en front d'una peça desbocada. En català acostumem a dir desbocat d'un cavall que no obeeix al fre i per tant no creu; per extensió també s'usa per altres coses que surten de mare. Tot i així en aquesta obra només ho sembla que les coses vagin per allà on volen, perquè l'autor, Gabriel Calderón ho té tot molt ben controlat, encara que no ho sembli.
          L'obra és una barreja de sci-fi i peça testimonial on es parla dels temps foscos de la dictadura uruguaiana (1973-1985) i el títol en català indueix  a error ja que no es refereix als actors de l'obra els que han de rebentar, sinó als que van estar implicats en aquell període. Ve d'una frase de José Mújica, president de l'Uruguai entre 2010 i 2015 i ex Tupamaro, quan li preguntaven com podrien "fer net" d'aquella època esgarrifosa. Ya lo dije, tienen que reventar Bordaberry¹, yo, todos los actores para que las cosas trasciendan en su justa medida. Todavía falta un tiempo, pero no mucho.
          L'obra va d'una família en que la néta té massa preguntes que mai han sigut contestades; ni avis ni pares han volgut dir mai res. A més la majoria no es parlen entre ells i la noia es pregunta quines coses estan amagant. Ara, amb l'ajut del seu promès ha organitzat un sopar de Nadal on es retrobaran tots sense ells saber-ho, amb la doble esperança d'una reconciliació i esclarir una pila de dubtes... Dir una paraula més és fer un spoiler dels grossos, o sigui que m'aturo en quan a l'argument.
          L'escenografia és sorprenent perquè al TNC t'esperes més espectacularitat, i en canvi és cutre com de teatre de poble; un pis amb uns mobles que els que ja som grans ens recorden un estil que es va batejar com a "funcional", habitualment entapissats amb un plàstic anomenat skay. El vestuari de la mateixa categoria, o sigui que molt bé perquè ha de ser així.
          L'obra comença amb un narrador que ens adverteix que els fets aniran una mica endavant i endarrere, i així és. Tot el que passa ho fa molt de pressa, a gran velocitat i també a crits; els personatges s'insulten i fins i tot es peguen. Perden el control contínuament i de vegades sembla que estiguin tots sonats, però no. A mida que la peça avança vas veient la lògica i el perquè de tot el que està succeint, però "al tantu", com deia la meva tieta Pura, una lògica (com ja he avançat al principi) de ciència ficció. L'autor ha fet una filigrana encaixant les anades i vingudes en el temps.
          A La Colmena de Camilo José Cela hi surt una prostituta anomenada La Uruguaya, i a la pregunta del perquè li diuen així la mestressa de la casa de barrets respon porqué es de Buenos Aires.
          Doncs amb aquesta obra a mi m'ha passat una cosa semblant. Tot i saber que Gabriel Calderón és uruguaià, m'ha semblat que estava veient teatre argentí del que sortosament a Barcelona veiem de tan en tant des de fa ja uns quants anys, i com que habitualment és un teatre que a mi m'agrada, doncs avui he sortit encantat.
          Bona direcció del mateix Calderón, que ha portat als set actors a un punt de la bogeria amb actuacions excel·lents. No diré que han estat continguts perquè l'obra demanava incontinència però (al menys a mi m'ho ha semblat), s'han desmarxat fins allà on el director els ha marcat la ratlla, o sigui que no s'han desmarxat. La Tallers plena d'un públic que a gratificat als intèrprets amb forts aplaudiments.
          ¹Bordaberry va ser president electe de l'Uruguai que al cap de dos anys va proclamar la dictadura.

25 d’abr. 2018

Dos pits i Una Poma

DOS PITS I UNA POMA
(al Maldà)




          Dos Pits i Una Poma no és una obra d'autor, és una peça "d'autors", en plural, Verdi, Wagner, Puccini... i els que l'interpreten, Núria Dardinyà, (soprano), Clara Manyós (actriu), Manuel Ruiz (pianista) i Oriol Genís (director). També podríem dir que és un recital, perquè si canten diverses àries d'òpera, però tampoc ho és del tot; no té l'estructura d'un recital formal... estem fotuts, ens costarà explicar de què va.
          A Dos pits i Una Poma s'hi combina la música d'òpera amb textos d'autores reconegudes com Maria Aurèlia Campmany, Maria Mercè Marçal o Montserrat Abelló, que ens conviden a reflexionar sobre la situació actual de les dones. Se'ns ofereix, doncs, una visió que contrasta els retrats de les heroïnes operístiques, però provocant una reflexió sobre el paper de la dona en la realitat: l'una, la que es guanya la vida netejant i l'altra que viu reclosa a casa seva, una metàfora que al principi costa d'endevinar.
          Al entrar al Maldà ens trobem amb un pianista avorrit entretenint-se mirant al mòbil, una actriu emparrada damunt del piano menjant desdenyosament una poma i quan s'afluixen els llum per començar l'espectacle apareix la soprano amb estris de neteja: cubells, motxo, pala recollidora... i ataca Quando m'en va de la Bohème, de Giacomo Puccini.
          Núria Dardinyà, ja d'entrada ens demostra una potència vocal i una capacitat d'emocionar important, passant d'un tema a l'altra amb autoritat; de Puccini a Cilea, a Mozart, Verdi... per acabar amb el Mit un leise de Tristan Und Isolde de Wagner, quasi res. El paper de Clara Manyós potser és menys agraït, doncs bona part de l'espectacle actua de comparsa, però amb una expressivitat digne de menció. Manuel Ruiz, el pianista fa de pianista, naturalment, però també té la seva part actoral i finalment acaba una mica putejat per la soprano i l'actriu.
          Espectacle indefinible, o al menys jo no m'atreveixo a fer-ho, però molt interessant en part per la seva indefinició. L'Oriol Genís és el director, però acabarà involucrat en el desenllaç; si no hagués estat així, l'hauríem trobat a faltar.
          Al llarg de la funció t'adones que tots els moviments escènics estan molt ben calculats, cosa que no és d'estranyar al llegir als crèdits que estan signats per Roberto G. Alonso, un dels imprescindibles en aquesta disciplina. Un vestuari molt bo de Marc Udina ens acaba d'arrodonir la funció. La camisa de l'Oriol d'impacte, més florejada que les meves sabates.
          Acabo. Un espectacle molt interessant, allò que ara se'n diu "diferent" sense concretar amb que és diferencia dels altres, però jo sí diré que ho és perquè no és un recital d'òpera clàssic, ni una obra de teatre amb planteamiento, nudo y desenlace, ni una sessió de textos i poemes convencional. Diguem que és una cosa dirigida per l'Oriol Genís, i molts ja ens entendrem.

22 d’abr. 2018

UN PENSAMENT DE SAL, UN PESSIC DE PEBRE

UN PENSAMENT DE SAL, UN PESSIC DE PEBRE
(a l'Adoberia de Cal Granotes d'Igualada)




          Cal Granotes és una construcció industrial del segle XVIII on hi havia fins no fa massa una fàbrica on s'adobaven pells, una adoberia, ara convertida en museu i adscrita al Museu de la Pell. Sortosament s'hi fan altres activitats, com el Cicle de Música i Paraules anomenat "De pell Sensible".
          Doncs dins d'aquest cicle avui hi hem vist un espectacle meravellós: Montserrat Roig: Paraules d'Avui, un homenatge a l'escriptora que ens va deixar massa aviat, una selecció d'articles recollits a "Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991", articles que la Roig va escriure al diari Avui.
          L'actriu Mariona Casanovas, acompanyada pel guitarrista Emili Cuenca fa un repàs a temes com el feminisme, la justícia social, la lluita contra l'oblit, la discriminació racial, la llengua, la pau...
          És un espectacle de petit format, però gran en qualitat on Casanovas es posa (ens posa) a la pell (sensible) d'aquesta noia irrepetible que tenia el do, no massa comú, de saber dir en paraules senzilles, grans coses. És aquest tipus d'escriptura que arriba a tothom per la seva claredat i simplicitat. Uns articles que tan entén l'erudit expert en José Luis Borges, com la meva tieta Pura que li costa ajuntar massa paraules seguides.
          Amb aquesta sòlida base, Mariona Casanovas basteix una posada en escena que et sedueix des del primer moment amb la seva afabilitat, que et fa emocionar quan parla del llibre de l'Anna Vila i la seva filla disminuïda —que a Igualada coneixem bé—, o de les mares argentines de la Plaza de Mayo. però també et fa somriure quan relata els dinars de Nadal d'aquella família en que el pare "espriueja".
          Al programa de mà no hi consta de qui és la direcció, però sigui de la mateixa actriu o d'algú aliè, és per treure's el barret. La interacció amb el guitarrista Emili Cuenca acaba d'arrodonir l'espectacle que, repeteixo, és d'una gran qualitat. La propera sessió d'aquest cicle serà sobre Federico García Lorca. No ens el perdrem.

21 d’abr. 2018

LOST DOG

LOST DOG
(al pati de l'Escorxador dins la Mostra de Teatre d'Igualada)




          Acabo amb les ressenyes de la Mostra d'Igualada amb un espectacle petit, en quan al seu format, no a la qualitat. És d'aquells que es porten la carpa, en realitat una caseta que munten i desmunten allà on van.
          Lost Dog... Perro Perdido dels Cal i Canto Teatro, una companyia de Castella i Lleó, Burgos concretament, és una barreja entre teatre de titelles i objectes que va guanyar el premi al millor espectacle en espai no convencional FETEN 2017.
          Els espectadors entrem a la barraca —perquè en realitat la carpa és una barraca de fira—, ens acomodem i al nostre davant hi tenim una paret de la que s'aixeca un teló, però no del tot, i apareixen uns llums de cotxe que avancen per una "carretera". El cotxe s'atura, se sent obrir una porta i apareixen unes cames (reals) calçades amb sabates femenines de taco alt, vermelles. L'obertura permet veure els actors fins als genolls. La dona del cotxe deixa al terra una capsa de cartró, "engega" el cotxe i marxa.
          Al bell mig de l'escenari hi ha quedat un embalatge que comença a bellugar fins que en surt un gosset. Cagumcoi! l'ha abandonat, i aquí comença un periple, buscant menjar, escalf, amor... i trobant de tot, també menyspreu, indiferència i fins i tot alguna puntada de peu. Sortosament la dona de les sabates vermelles el retroba i, suposem penedida, el torna a adoptar. Final feliç.
          Els titelles i els objectes estan manejat pels actors d'una manera que em va recordar el Teatre Negre de Praga. Intèrprets vestit de color negre i fons de l'escenari també negre, així l'espectador només veu el que ells ens volen mostrar. La diferència és que al Teatre Negre, els objectes acostumen a ser fosforescents i destaquen molt.
          La Compañía Cal y Canto la van fundar Ana Ortega y Marcos Castro l'any 2002 i fan muntatges de creació pròpia, familiars i habitualment de carrer. Aquest Los Dog ha tingut molt d'èxit aquesta Mostra i fins allà on tinc notícies sempre han omplert, malgrat que algunes de les funcions començaven a les 10 del matí i en dies de pluja.
          Fi de les ressenyes de La Mostra d'Igualada, que jo valoro com la millor de la seva història. Felicitats a l'equip que l'ha fet possible amb el seu director Pep Farrés al davant.

20 d’abr. 2018

AMOUR

AMOUR
(al Teatre de l'Ateneu dins la Mostra d'Igualada)




          Un altra espectacle de La Mostra d'Igualada d'aquells que ha valgut molt la pena: Amour, una peça de la companyia del País Basc —especialitzada en teatre familiar— Marie de Jongh. Teatre familiar que no s'espanta davant temes que els més pusil·lànimes consideren tabú, com l'amor lesbià.
          Amour, com el seu nom ja avança és una història d'amor que comença a l'infantesa amb quatre amics, dos nens i dues nenes, que mentre juguen van descobrint el món i a estimar sense saber massa el que estan fent, i fins i tot s'enemisten. De sobte han passat una pila d'anys i ja vells continuen enemistats... però com diu el programa de mà, el que no saben és que l'amor sempre dona una oportunitat.
          La peça és una filigrana escrita i dirigida per Jokin Oregi i interpretada per dues actrius i dos actors principalment, ajudats per una cinquena. És teatre de màscares portat a la perfecció, doncs al portar la cara coberta tots els sentiments els han de demostrar amb expressió corporal, i a fe que se'n surten amb nota alta. Sembla mentida que amb una careta, preciosa, magnífica, però que només té una expressió, es pugui transmetre tanta quantitat de sentiments: amor, tendresa, alegria, dolor... Tan les màscares com l'atrezzo estan signats per Javi Tirado, un veterà de les titelles i marionetes, molt lligat al Teatro Gorakada, autèntics experts en aquesta especialitat.
          L'escenografia també és magnífica. Amb unes estructures metàl·liques mòbils han fet una casa que després s'ha convertit en dues, i amb uns guixos hi han dibuixat aparells de ràdios que sonaven, timbres per trucar a la porta, sanefes per adornar les habitacions... I el vestuari... un vestuari acuradíssim, perfecte que ens ha situat a cada moment de la història, i tot embolcallat per unes músiques molt ben escollides que sonaven quan feia falta, sense atabalar ni molestar.
          Com podeu veure, per a mi un espectacle rodó, equilibrat i molt ben mesurat. M'ha recordat una peça que es va fer a Barcelona la tardor del 2015, també per una companyia del País Basc, els Kalunka Teatro, que es deia André i Dorine i anava de la pèrdua dels records per culpa de l'alzheimer i també la feien amb màscares.
El dia que veieu que fan Amour allà on sigui, no dubteu d'anar-hi. us fareu un favor, i si hi aneu amb canalla, encara millor. Hem tingut una gran Mostra!

19 d’abr. 2018

BOMBER(S)

BOMBER(S)
(a l'Escorxador, dins la Mostra d'Igualada)





          La secretària del director de La Mostra d'Igualada, una noia molt maca per cert, em va trucar expressament per dir-me que no em perdés l'espectacle Bomber(S). Ella l'havia vist l'any passat al Festival d'Avinyó i va al·lucinar. Li vaig fer cas, naturalment, perquè la conec i sé que té criteri.
          És una peça de Jean-Benoit Patricot, un reconegut dramaturg francès —llicenciat en farmàcia si no m'equivoco, quines coses—. Una obra colpidora pel que explica i per la manera en que ho explica, directa i sense fer embuts. Una obra dura, duríssima i delicada pel tema que toca: el sexe amb o sense consentiment, però... es pot considerar consentiment quan la persona a qui s'està violant (tot i el seu consentiment) té una disminució mental del 80%? Hi ha un moment en que l'home, descaradament li diu: vaig follar amb el teu 20% normal, el molt fill de puta.
          Amb una estructura molt bona, gens lineal, tot comença un temps després de que hagin passat els fets, quan es retroben fortuïtament a l'antesala del jutjat víctima i botxí, i el bomber, un paio eixerit, intenta convèncer a la noia de que el que feien era l'amor, i ella n'estava convençuda perquè estava enlluernada per aquell xicot eixerit, que tenia un camió vermell i portava un uniforme blau preciós que l'afavoria i per acabar-ho d'arreglar un lema brodat a la jaqueta que hi deia "salvaven a la gent"...
          I així, amb aquest avantatge moral (més aviat immoral) se la follava un dia i un altre fent-li fer tot el que volia, fins al punt d'oferir-la als companys de caserna. Se la van repassar tots pel davant i pel darrera sense manies, i ella ho entomava perquè el "seu bomber" li demanava. Ella, ara, assessorada per l'assistenta social i l'advocada, no afluixa tot i estar encara penjada del bomber.
          A mida que l'obra avança, se't va encongint l'estòmac de veure aquell abús, la innocència d'aquella noia, preciosa per cert, enamorada, enlluernada, contenta d'haver trobat aquell noi tan eixerit, tan bona persona que salva gent...
          El text és boníssim i Jordi Vilà, per la manera que flueixen les paraules, segur que l'ha traduït de meravella. A sobre s'ha encarregat de la direcció i ho ha brodat; no ha estalviat res i tampoc s'ha passat erotitzant la peça, un encert. De les interpretacions només se'n poden cantar excel·lènies.
          La Noia (així se l'anomena) és Mariantònia Salas, actriu manacorina —Manacor és un pou de cultura— que fa un treball d'aquells de traca i mocador. De seguida veus aquella preciositat que va justeta de raonaments, sobrada d'innocència i potser una mica "moguda". L'Home és Salvador Miralles, desconegut per a mi, però que fa un treball excel·lent, tot i que menys agraït que el de la noia, per ser el fill de puta de l'espectacle. El conjunt molt ben cohesionat.
          Com ja he avançat, obra magnífica. Si la trobeu en alguna cartellera, no la deixeu escapar. I ara un elogi. Un encert del director de la Mostra, Pep Farrés (de Farrés Brothers) al haver incorporat el teatre juvenil al infantil amb que va començar La Mostra. Aquesta és una obra que val molt la pena que vegi jovent dels instituts que, com em deia un dia el meu nét gran, encara hi ha molta roba per rentar. Doncs ajudem a passar bugada amb el teatre.