27 de maig 2017

RICARD III

RICARD III
(al Tnc)



          Ahir opinava del paper del TNC i el seu impacte sobre el país; avui toca fer-ho sobre l'obra Ricard III i com s'ha fet aquesta versió. Vagi per endavant que Shakespeare es va inventar aquest personatge abjecte per encàrrec dels Tudor. Aquest rei va existir, però no era tan malparit, i com que és una ficció així ens ho hem de prendre. Us recomano el primer capítol de L'Escurçó Negre, on amb "gran rigor històric" s'explica la trajectòria del rei fins a la batalla de Bosworth.
          Aquesta versió comença amb només el rei en escena, sol, vestit fosc, amb uns ferros ortopèdics a la cama esquerra, el braç inútil, gepa i collarí que li aguanta el cap. Es lamenta d'aquests temps sense guerra en que els cavallers perden el temps en festes i plaers d'alcova. Ell no val per això i la seva deformitat no l'ajuda... Bon començament, els monòlegs del bard són impecables. Van apareixent els diferents personatges, però penso que aquí s'ha acabat l'interès.
          L'escenografia de Lluc Castells i José Novoa és força impactant, freda: vidre i metall. A mi no m'ha aportat res d'interessant, i per a la resta de consideracions em remeto a la meva nota d'ahir en aquest mateix blog. La il·luminació d'Ignasi Camprodon l'he trobar excessivament fosca, però penso que no és criticable, doncs els temps en que passa l'obra ho són molt de foscos. El vestuari de Maria Araujo l'he trobat massa convencional, no s'ha arriscat ni així, i per acabar als crèdits hi consta un responsable de moviment, Oscar Valsecchi, tot i que de moviment n'hi ha hagut molt poc. Tot i així admeto que estar-se palplantat pot ser una idea de moviment en teatre, però en aquest cas m'ha cansat veure tantes estàtues humanes al escenari escoltant com algun dels personatges deia el seu monòleg.
          A partir d'aquesta idea de posada en escena, penso que els actor s'han pogut lluir molt poc, tan els que han fet correctament el seu paper, com els que anaven molt justets —o justetes, per dir-ho com es fa ara en que alguns no saben que en les llegües romàniques el masculí és el genèric—. No he vist cap actuació d'aquelles de recordar, de les de pell de gallina, i al final de les quasi tres hores i mitja, "un cavall, el meu regne per un cavall" l'he trobat patètic, totalment absent de tensió.
          Anem bé TNC? Conec a molts, potser massa aficionats al teatre que es fan la mateixa pregunta. Malalts de teatre que es deixen una part dels seus ingressos per aquest forat que es diu taquilla amb l'esperança de gaudir de la cultura en majúscules. penso que el TNC es mereix repensar el seu futur, una reflexió en profunditat , de la qual el conseller de cultura no en pot ser aliè.
          Com sempre, quasi abans que s'apagués el llum, una part de l'auditori ja estava dempeus aplaudint enardits i cridant bravos desaforats. A la sortida quantitat d'autocars recollien els espectadors. No dic que sigui bo o dolent, i com deia Guillermo Brown, no hago más que hacer constar un hecho.

RICARD III

OBRES AL TNC
(Opinió)



          Aquesta entrada serà una prèvia a la ressenya que penjaré del Ricard III que s'està fent al TNC, sigles amb les que es coneix al TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA; sí senyor, de Catalunya, no confondre amb "de Barcelona" perquè aquest últim no existeix.
          El TNC hauria de ser un referent al país, doncs és un teatre públic i com a tal finançat amb diners públics. Ara podríem discutir si hauria sigut millor fer quatre teatres nacionals, un per cada demarcació —Girona, Lleida i Tarragona— i així cobrir millor el país en aquesta faceta de la cultura. Al Sr. Flotats i a La Mare Superiora els va semblar genial seguir el model centralista, del que tan ens queixem els catalans, però Flotats estava emmirallat en el model francès del qual provenia i es va fer així.
          No entraré en detalls, com si l'edifici és o no un nyap, situat al més enllà, o la solució per l'acústica de la sala gran és enderrocar-la, o que una persona amb dificultats, per accedir a aquesta sala necessita de quatre ascensors, o que si t'agafen ganes de fer pipí sempre has de canviar de planta... Jo acabo d'arribar de Londres i acostumo a passar pel National Theatre. En quan a pecats capitals sóc més de luxúria i gola que d'enveja. Doncs allà sempre em dona per aquest model de pecat perquè faig comparacions, però anem al que volia dir.
          Penso que escenografies com les de Ricard III són una disbauxa per un únic motiu: no poden anar de gira en les mateixes condicions en que es fan a Barcelona. A Igualada el Teatre Municipal és el típic d'Ateneu de principis del XX, força ben equipat, amb una bona fondària i fins i tot amplada d'escenari, però tot aquell conjunt de portes envidriades de Ricard III, amb moviments automàtics que recordaven el control de passaports d'un aeroport —per donar una referència d'actualitat— no hi cabrien. Al de Girona, una de les perles del país? dubto que fos factible. Possiblement a la Llotja de Lleida, però anar de gira vol dir voltar per tot arreu i fer arribar les obres als recons més insospitats, perquè senyors... estem parlant de cultura, de diner públic, del que cotitzen tan els que viuen a Barcelona com els que ho fan a Sant Jaume de Frontanyà, que diuen que és el poble més petit de Catalunya.
          Del muntatge d'aquest Ricard III en parlaré demà des d'un punt de vista "teatral".

22 de maig 2017

Ballroom

BALLROOM
(al Waterloo East Theatre de Londres)



          El diumenge la gran majoria de teatres de Londres fan ramadà, cosa que fa difícil trobar alguna obra de teatre que et pugui interesar, i això de l’interés és molt personal, o sigui que encara ho fa més difícil. Uns quants dels grans del West End sí que treballen, però jo la cartellera d’aquesta zona la tinc bastant trillada. No és que viatgi a Londres molt sovint, però les grans obres duren anys i anys. Per aquest motiu avui m’he hagut d’aventurar i anar a un teatre desconegut el Waterlo East Theatre, una sala de com a molt vuitanta butaques situada sota un dels Ponts per on passen els trens de l’estació (no sota d’un pont en plan A Mi No Me Escribió…) una de les més importants de Londres. Tinc una llista dels teatres del Off, i això m’ajuda molt.
          Ballroom és el nom de l’obra, Saló de Ball en català, i d’això va la historia. Una dona de mitjana edat fa un any que és vídua, té els filla emancipats i regenta un petit negoci, però la seva vida està buida, com si ja s’hagués acabat. Una amiga l’hi insisteix perquè l’acompanya a una sala de ball del barri, un local certament decadent perquè el jovent ja no hi assisteix, però els habituals, tots entre els cinquanta i els seixanta, sinó més, s’ho passen rebé, fan concursos i coronen reines de la festa. Allí la vídua hi trova l’home que será el seu segon amor, però al cap d’un temps ell confessa que està infeliçment casat. Daltabaix gros, però finalment ella opta per aceptar-ho. Carpe diem.
          La historia te dues coses importants, un final trencador per la moral americana de l’any 1978 en que es va estrenar, i la punyeteria de centrar-la en una saló de ball. Això permet una pila de números de dansa que dona un aire festiu, kitsh, però festiu, amb ballades de cha-cha-cha, foxtrot, vals, i fins i tot lindy-hop respectant l’edat. Els actors tenen els anys que representen, res de cabells blancs pintats; les calves i coronetes són reals… És la primera vegada que veig un musical amb actors que podrien començar a estar en un geriàtric, però que canten i ballen la mar de bé. Hi ha tota mena de picades d’ullet, com quan en una de les competicions ballen d’aquella manera tan forçada dels consursos de la tele, on els ballarins miren cap a un cantó i sembla que portin un pal ficat al cul.
          És una obra menor, però molt ben portada i et passes dues hores la mar de bé, fins i tot movent els peus assegut a la butaca mentre els actors ballen al Stardust, el seu estimat saló de ball. Catorze actors donen vida a vint-i-cint personatges dirigits molt bé per Gerald Armin, que no tinc ni idea de qui és, però des d’aquí el felicito. A la banda quatre músics multi-instrumentistes que ho han fet molt bé, i tota aquesta gentada per 20 pounds (concessions).
          Els autors són Jerome Alla, per la historia, Billy Goldenberg, per la música i Alan i Marilyn Bergman per les lletres. No son patums dins del gènere, però entre els “grans” i els que no ho són tan, han fet aquest gènere gran, jo ja m’entenc.

21 de maig 2017

110 IN THE SHADE

110 IN THE SHADE
(al Ye Olde Rose And Crown Theatre)



       Avui m’ha fallat l’espectacle que, sense reserva, pretenia veure,  Angels in America al National Theatre i he hagut de tirar de substitut. He anat a un pub, que com tants a Londres tenen un teatre al pis de dalt, el Ye Olde Rose And Crown Theatre. He vist 110 In The Shade, una peça basada en l’obra The Rainmaker, o sigi L’Home Que Fa Ploure, no confondre amb la novel·la de John Grisham.
          És una obra una mica antiquada, situada en l’Amèrica profonda que pateix una sequera bíblica, possiblement en els anys de la depressió, i la calor és de fregir-se. El títol l’hauriem de traduir per 43 graus a l’ombra, ja que suposadament els 110 són Farenheit.
          A la comunitat hi arriba la filla d’una de les famílias, que havia estat enviada a casa d’uns parents llunyans, per veure si la casaven, però l’intentona ha resultat un fracàs. També la pretenia el sheriff, però les coses no havien funcionat. Al mateix temps apareix un venedor de fum, que per un preu asegura que farà ploure, i la noia se n’enamora. Embolics senzills i de primer curs de guionista. Amb aquest material ben poc s’hi ha pogut fer.
          L’obra és del tándem Tom Jones, lletrista, i Harvey Schmidt, compositor, parella que ja havien fet altres coses junts. Jo la música l’he trobat molt fluixeta, una mica de country, alguna balada i anar marxant. De ball han fet dos números de country amb els polzes als pantalons i tururut. La posada en escena increíble de dolenta: quatre telons pintats, tots de tons ocres (sequera) amb un molí de vent i una casa llunyana. Tot de festa de fi de curs de P4. Jo no m’ho podía creure, i al principi he pensat que era un truc per donar la campanada més endavant. Doncs no, com deia una cosina meva que era una mica descarada i que va acabar de querida, “i una merda”, tota l’obra amb la mateixa “decoració”. D’actuacions n’hi ha hagut de dues clases: la protagonista que ho ha fet molt bé, el sheriff que deunidó i la resta que tmbé eren de P4, i és clar, les actuacions dels que ho han fet bé quedaven com un os fora de lloc.
          Podria dir que anat a parar a un pub-teatre desgraciar, però jo al Ye Olde Rose and Crown Theatre ja hi havia estat i recordó un Little Me de Noel Coward y Cy Coleman de conya. En fi, un mal dia el te tohom i no totes s’endevinen. De fet el viatge l’he fet per veure On The Town, i això ja no m’ho treu ningú.

ON THE TOWN II

ON THE TOWN II
(al Open Air Theatre de Regent's Park de Londres)



          Aquesta és la segona part de la ressenya que vaig començar ahir del musical On The Town que vaig veure a L’Open Air Theatre de Londres, un teatre amb un escenari força particular, una base fixa a la italiana però, irregular, plena de racons. Damunt una estructura metàl·lica de tres pisos, també irregular, amb entrants i sortints i unes escales que accedeixen a les parts més altes. Les escenografies que hi he vist jo sempre s’adapten a aquest mitjà metàl·lic i rovellat. Per exemple el taxi de la nòvia “taxista” de l’obra d’avui és una estructura de ferro amb rodes, mal pintada de groc yellow cab amb un seient i un volant. Quan els protes entre al metro apareix una altra esctructura, quatre vigues i uns seients, i el més fort és que “ho veus” com un taxi i un vagó de metro, i així amb tot. En saben els podrits (no és un insult, és pura enveja).
          L’obra és molt coneguda i simple. Tres amics mariners d’un vaixell de guerra nord americà desembarquen a Nova York amb un permís de 24 hores, i naturalment es volen menjar la ciutat. Canten New York New York is a Wonderfull Town. Que volen veure? L’un tot, monuments, museus i els altres tot-es les noies, i se’n sortiran i acabaran amb parella, cadascú al seu estil, fins a la matinada del dia següent quan tornen al vaixell acomiadant-se dels seu amors mentre una altra tongada de mariners salten al moll i entonen el New York New York is a Wonderfull Town. Típica obra que comença i acaba igual, técnica que acostuma a funcionar. Al llarg del dia els passen quantitat de coses, entre elles que van a sales de festes, cosa que permet posar-hi escenes de ball molt variades.
          La peça està muntada al estil “que no hi falti de res”, 27 actors-ballarins, una orquestra amb 17 músics i una pila d’staff per darrera movent escenografía contínuament, i per lógica un resultat extraordinari. El vestuari molt bo, tot i que una part no és de lluïment, ja que els mariners sempre van de mariner, però les noies, les ballarnes dels cabarets i la gent del carrer, espectaculars, molt ajustats a la moda dels 40 de postguerra.
          La partitura és de comentari apart. Leonard Bernstein és un dels músics més importants del segle XX, sens dubte, com a director i com a compositor. Té una formació de pedra picada i a més d’haver dirigit les orquestres més importants del món, és un home del moment. Dic això erquè és l’autor d’un llibre on teoritza sobre la música genuinament americana, que segons ell va começar George Gershwin quan va asumir la música negra, el blues, i va crear la Rapsody in Blue, utilitzant l’escala que utilitzaven els esclaus en les plantacions de cotó. Ell, en aquesta obra també la utilitza abastament, i avui tothom la reconeix com a música nord americana. Els temes són potents i les orquestracions diría que decomunals.
          Les coreografies segueixen el mateix model de modernitat, tot i ser de l’any 44. Jerome Robbins era de la generació dels que van guanya la guerra, i van demostrar el perquè: eren els millors i de la mateixa manera que les empreses van fer el cotxes més grans (els model haiga), en moltes de les arts també ho van explosionar.
Les actuacions bones al mateix nivell. Jo estaba a la fila 2 (sóc d’anar endavant) i veía les cares dels actor, i a més de cantar i ballar de conya, l’expressió facial de tots és molt bona. També mereix comentari la il·luminació, doncs l’Open Air no disposa d’un pont de focus fora de l’escenari i tot es fa amb projectors laterals, cosa que dona una llum espectacular, però per no molestar als espectadors s’han de fer virgueries, i les fan.
          Algun problema? Cap excepte el fred. El maig anglès no és precisament meditarràni, i tot i fer bon dia, a la que es pon el sol la cosa es posa dura (i quan dic la cosa em refereixo al temps, no sigueu malpensats, que volta un personal…). Sort que al bar on serveixen cerveses i a la mitja part xocolata calenta, també venen mantes. A la segona part, els que estàvem veient l’obra, més que espectadors semblavem una partida de refugiats, coberts per una manta., però això ja forma part de l’estètica del Open Air Theatre de Regent’s Park. Fins i tot fa gràcia veure el personal seguint l’obra atentament mentre els hi peten les dents. Nit memorable, a fe.

20 de maig 2017

On The Town I

ON THE TOWN
al Open Air  Regent's Theatre dePark de Londres



          L’any 1949 Stanley Donen i Gene Kelly van estrenar la seva primera pel·lícula en que van col·laborar: On The Town, aquí Un Dia En Nueva York, i va ser un èxit. Jo recordó que vaig quedar bocabadat de l’adaptació que van fer del musical de mateix títol estrenat el 1944 al teatre Adelphy de Broadway.
          Avui, seixanta-vuit anys després m’he adonat de que ens van aixecar la camisa, cagumtot. Sí, perquè van fer una cosa molt Hollywoodiana, pensar que el públic de cinema és més familiar que el de teatre i l’havien “d’arreglar”. D’entrada dels divuit números musicals que va escriure Leonard Bernstein s’en va carregar… setze. Sí ho heu sentit bé, els van trobar massa moderns, potser agressius, ves a saber, i li van encarregar la resta de la música a Conrad Sallinger, que no és que fos dolent, però si lluny del geni de Bernstein.
          I la resta? Doncs a la resta, imitant al “genial pensador” Alfonso Guerra també li van pasar el ribot, treient escenes que van considerar poc “familiars”, com un intent de relació homosexual entre un mariner i un prostitut, o la infidelitat d’una de les tres noies que coneixen els tres mariners protagonistas. Amb això no vull dir que la peli fos dolenta, i menys sense poder-la comparar amb l’obra de teatre. A més va ser el principi d’una bona relació, culminada quatre anys després amb Singin In The Rain, quasi res.
          Però avui he vist el musical al teatre, i és clar, l’original és l’original, i per a més inri, com deia la meva tieta Pura, a Londres , un elenc extraordinari i en un lloc emblemàtic: l’Open Air Theatre de Regent Park, un teatre al aire lliure que recorda al Grec de Barcelona.
          L’obra va ser idea de Jerome Robbins el gran coreògraf de West Side Story, un dels revolucionaris del món de la dansa, i el llibret i les lletres van anar a càrrec de Betty Comden i Adolph Green.
          A aquesta obra jo li anava al darrera feia una pila d’anys. Fa molt de temps la van fer al ENO de Londres i vaig comprar l’entrada per correo, però arribat el dia no em vaig poder desplacar. Avui, finalment m’he donat el gust. M’ha agradat tant que quan tornava a casa amb l’autobús, sense adonar-me’n estaba fent l’onada. Els passatgers em miraven raro. Jo he dissimulat. Això ha sigut una prèvia a la crítica que penjaré demà.

19 de maig 2017

Tick, Tick... Boom!

TICK, TICK... BOOM!
al Park Theatre de Londres)


          Jonathan Larson és un autor, lletrista, músic i compositor nord americà conegut especialmente pel musical Rent, una versió moderna de La Bohème, i també per la seva mala pata, doncs va morir una setmana abans de l’estrena. Molts ens preguntem de que hauria estat capac si no hagués desaparegut amb 36 anys, però el que si sabem és que va deixar una altra obra escrita que de fet no era un musical, era una mena de recital amb tocs autobiografics que ell mateix interpretava al piano. A la seva mort uns productors el van convertir  en musical de petit format interpretat per tres actors.
          El protagonista és Jon, un jove que sembla que te un futur prometedor, però al que la sort no acompaña. L’obra comenca quasi a les fosques mentre se sent un peresistent so, un tick, tick… l’escenari s’il·lumina i  Jon es presenta a si mateix com a compositor i diu: el so que s’està escoltant no és d’un problema tècnic, no és cap señal musical ni cap broma, és el so de la creixent ansietat d’un compositor, ell. Ja tenim el tick del títol. Els altres dos personajes són Susan la nòvia de Jon, que dona clases de ball a ‘nens rics sense talent’, i Michael, amic de la infancia que ha abandonat la idea de fer d’actor i ara és executiu d’una empresa.
          L’obra està presentada de forma molt senzilla, doncs tan l’escenografia, un sofà i dues tauletes, com el vestuari, absolutament de carrer, no aporten cap espectacularitat, en canvi són molt destacables les actuacions, tan com a cantants com en la vesant d’expresivitat. Els tres actors són molt bons. Impressionen els currículums, doncs igual han fet teatre que òpera a la Royal Opera House, i te’ls trobes en una petita sala del Off, poc més gran que la FlyHard. A l’acompanyament musical pianista, percusionista, guitarrista i baixista, com ja és habitual de gran qualitat.
          És una obra curta, 90 minuts, i com ja he dit de petit format. No em voldria repetir, però m’agradaria saber com els surten els números; l’entrada m’ha costat 16,50 lliures, concessions, o sigui major d’edat. Potser fan els diners amb el bar, doncs una copa de vi m’ha costat 6,50 lliures. Això si, no te l’has de beure de maldraga i a correcuita; quan la funció està a punt de comencar, demanes un vas de plàstic i te’l deixen entrar.
          Acabo aquí perqué m’estic posant nerviós amb aquest ordinador anglès, tot i que ja he trobat la manera de posar accents, però m’està donant molta feina. Demà més si no suspenen la funció per pluja, que tinc On The Town al Regent Park Open Air, una mena de teatre al aire lliure. Si fos creient portaría ous a les Clarisses, però de fet tampoc sé on tenen el convent aquí a Londres.

          

15 de maig 2017

COLLAR DE CRANIS ESQUERDES PARRACS ENDERROCS

COLLAR DE CRANIS ESQUERDES PARRACS ENDERROCS
(al TNC)



          Jo per Brossa sento una inclinació molt especial. Això no vol dir que l'entengui del tot —ja m'agradaria— però aquesta manera de fer poca solta, el desordre (?) que l'envoltava i les seves idees de bomber —dit amb tota l'estimació del món— m'han portat a sentir fascinació envers ell.
          COLLAR DE CRANIS ESQUERDES PARRACS ENDERROCS és el títol de l'obra que Carles Santos i Jordi Oriol (quin parell) han muntat "a partir" de Joan Brossa, una peça de... de... , doncs això. Potser no ha quedat massa clar, però ja ho aniré espessint al llarg de la ressenya, perquè fa de mal dir el que és.
          El programa de mà diu que l'espectacle és conseqüència de dues mirades diferenciades per "generació, per referència i per experiència", i és cert que la diferència d'edat és de quasi 40 anys entre els dos creadors i músics, però jo penso que això és irrellevant perquè Carles Santos no serà mai vell, com Picasso, i Jordi Oriol mai serà in vailet carallot com l'Enrique Iglesias, perquè tot i la seva joventut porta acumulat un bagatge intel·lectual d'un gruix considerable —vàreu veure l'Empestat? doncs ja ho he dit tot—. Faig aquest preàmbul per dir que jo el que hi ha escrit al programa no m'ho he cregut; penso que els dos "pàjarus" s'ha entès com dos col·legues de tota la vida.
          "I l'obra? Ja hi tornem. Perquè no li pregunta a un altre i així no em compromet?" L'obra fa de mal explicar, però nou actors de l'IT magistralment dirigits, construint actuacions memorables per la manera d'expressar-se amb el cos, amb la cara, perquè de parlar, parlar clar, poc; movent-se amb desimboltura quan van sols o  amb autoritat quan van tots amuntegats en una mena de pilot del greix, però movent-se, et deixen bocabadat. Planteamiento, nudo i desenlace?, au va home va, no sigui carrincló que estem en pla Brossa. Per exemple quan estan cantant "les quaranta" un diu catorze, i continua: agafa un ca... s'atura i calla. Els de la meva generació coneixem la cantarella del "set i set catorze, agafa un cagarro i esmorza". En un altre moment estan discutint i un diu que sí i l'altre que no i el que nega crida molt fort Que no! i automàticament apareix un canó de guerra.
          Potser costa una mica d'entrar en la dinàmica de l'obra, però a la que t'integres, ja no saps com sortir-ne i t'ho passes realment bé dins aquest món tan brossià. Potser sí que en un moment volen escenificar que hi ha dues visions, el moment en que els actors es despullen per posar-se la roba a l'inrevés, però jo no m'ho he cregut, ves que vols. No he vist diferències entre la part anterior i la posterior i per això he dit que Carles Santos i Jordi Oriol em semblen de la mateixa generació, la que coneix qui és Brossa i són capaços de muntar un espectacle brillant "a partir de..."

13 de maig 2017

Ivànov

IVÀNOV
(al Teatre Lliure)



          Avanço que Txèhov no és el meu autor preferit; sempre l'he trobat una mica pesat, però em passa com en tantes coses, que sense ser molt estimat per mi, penso que gràcies a ell el teatre va evolucionar. També m'agraden ben poc els Rolling Stones i crec que han marcat un abans i un després en la música actual. Això em passa en totes les arts, i posats a fer confessions, diré que Vània és l'excepció; Vània sí que m'agrada, i molt.
          Ivànov, és un personatge que per molt que m'hi esforci no acabo d'entendre, no m'hi identifico en absolut. Aquest nihilisme em pot i em supera, i tot i saber que el que es representa en un teatre és ficció, em posa una mica nerviós i m'incomoda. Cadascú té les seves mancances, i aleshores passa el que m'ha passat avui, que la nova manera d'afrontar-lo no m'ha aportat res i m'ha deixat igual que si l'hagués vist fet de la manera més clàssica. Rectifico, si l'haguessin fet com l'any 1887, possiblement m'hauria agradat més pel vestuari, però això no ho sabré mai perquè, tot i ser gran, aleshores jo n hi era.
          Entrem a la Puigserver del Lliure per acomodar-nos i veiem a tota la troupe jugant a futbol, fins que el què fa àrbitre indica que s'ha acabat i comença la funció —apagueu els mòbils, indica fent un gest—. I comença l'obra. Que significava aquell partit de futbol, incloent-hi la dona d'Ivànov moribunda però en un estat físic envejable? Mentrestant el personatge del doctor va tocant la guitarra i cantant una cançó, un simbolisme que tampoc he entès. Els diàlegs han anat fluint lentament, amb una mena d'indolència, però sempre amb amargura, plens de retrets; els personatges de l'obra ja ho són així, però aquella mena de gats japonesos de botiga xinesa barata, que hi pintaven? I la màquina de tirar confeti daurat com si fos una festa de la Cospedal?
          No continuo perquè penso que queda clar que el muntatge no m'ha entrat i que la llarga llista de metàfores visuals, picades d'ullet, simbolismes i gats daurats no m'han aportat res; confesso que m'he avorrit. No diré que les actuacions hagin sigut dolentes perquè no les he entès, com quan veig que una colla juga a futbol i empaiten la pilota i intenten ficar-la entre tres pals, però no entenc la tècnica ni sé les normes. L'únic que m'ha quedat clar que Ivànov —Joan, en aquest cas— era un home tòxic. Per cert, tampoc m'agrada que em canviïn els noms dels personatges pels dels actors en obres conegudes; em confon, però això podria ser cosa de l'edat, meva, no dels intèrprets.
          La sala quasi plena i els assistents han aplaudit amb entusiasme, cosa de la que m'alegro perquè jo, a l'Àlex Rigola, sempre l'he tingut en molta estima com a director.

9 de maig 2017

Sequenza

SEQUENZA
(al Teatre Romea)




          Si un dia veieu l'anunci d'un espectacle amb el nom de Joan M. Segura com a director, coreògraf, o el que sigui, aneu-hi; encara que no sapigueu de que va, aneu-hi perquè sembla que aquesta persona té un do per la qualitat, i això ja és garantia.
          Sequenza o la Desestructuració d'una Diva és un espectacle (no nou) que s'ha fet un sol dia al Teatre Romea sota l'empara de la Fundació. Per començar, ja porta un subtítol especialment suggerent: "espectacle multilingüe no recomanat per a amants de la música clàssica intransigents". Cony! ja et venen ganes d'anar-hi, i a més al programa veiem la foto de la diva mig ficada dins el piano de cua...
          Comencem: Carles Canut, president de la Fundació Romea ens explica el què és una diva i que la desconstrucció o el desconstructivisme son termes emprats contemporàniament en moltes disciplines, fins i tot en la cuina. Sense anar més lluny el cuiner Ferran Adrià va deconstruir una "truitada de trumfes". Canut és del Pallars, i allà una truitada és una truita perquè aquest últim mot està reservat pel peix de riu, i trumfes són patates.
          Marta Fiol és una soprano catalana de veu prodigiosa que s'atreveix amb els grans compositors contemporanis d'avantguarda: Poulenc, Berio, Britten, Schönberg, Weill... i els interpreta en el més ampli sentit de la paraula, o sigui que ho teatralitza amb moviment, vestuari, expressió corporal i una dosi d'humor important. Un exemple: en un moment determinat es recolza d'esquena al piano i fa el gest de donar-se empenta per asseure's, però simula que no pot i aleshores s'hi emparra de cara, aixecant el cul com la canalla que gateja i finalment ho aconsegueix. Aleshores t'adones que s'ha canviat les elegants sabates vermelles de taló alt per unes plantofes (també vermelles). Tot això sense deixar de cantar els dificilíssims temes.
          El recull és molt interessant. Fa una passejada pels millors compositors contemporanis de l'anomenada música culta, però amb algunes picades d'ullet com el Tango de la Cocaina, un cuplet estrenat al Teatre Victòria el 29, els anys gloriosos del paral·lel barceloní.
          Acompanyada magníficament pel pianista John Bates que, cagumdena, arriba amb recital començat, però sortosament arriba, l'espectacle queda rodó, i penso que es demostra que la música pot ser tractada de moltes maneres però, això sí, la qualitat ha de ser molt alta. Aquest espectacle fet per uns aficionats poc dotats, seria per apretar a córrer.
          El Romea ple i els aplaudiments perllongats han forçat un parell de bisos. Gràcies Fundació Romea per nits com aquesta.
          Per qui vulgui fer un tast d'aquest tipus de música he seleccionat Der Abshiedsbrief del meu admirat Kurt Weill. No he trobat cap versió de la marta Fiol, llàstima.


7 de maig 2017

Refraccions

REFRACCIONS
(a la Sala Flyhard)



          Sembla que la FlyHard s'estigui especialitzant en comèdies-drames científics. Fa poc més de dos anys ens van sorprendre amb Tortugues: la Desacceleració de les Partícules i ara s'hi fa Refraccions, una peça que comença intentant explicar (?) la teoria de cordes, que té alguna relació amb la física quàntica, però us avanço que jo a l'escola em vaig quedar amb el teorema de Bernoulli, i d'aquí no vaig passar.
           Explico això perquè l'obra comença amb el protagonista explicant hàbilment el complicat de la teoria de cordes, de la que no s'enten res, com tampoc va entendre que la seva parella el deixés. Molt bon començament i a partir d'aquí veiem representada l'evolució d'aquest matrimoni (?) en diferents quadres. El problema és que l'obra de seguida perd manxa per culpa —penso jo— de que la idea no dona per a més i l'execució es talla contínuament. Apagada de llum i canvi d'any, situacions semblants i cada vegada relacions més espatllades, i així anem avançant cap a un final que progressivament m'ha avorrit.
          Tan el text com la direcció son de la Concha Milla i les interpretacions van a càrrec de Alícia Puertas i Sergi Matamala, que penso que han actuat a bon nivell i que han estat ben dirigits. El problema, per a mi ha estat la idea que s'ha limitat a presentar només el conflicte de la parella, i d'això a la vida real cada dia en coneixem mil.
          L'espai escènic era l'apartament de la parella, correcte, i així com fa una pila d'anys podies entrar en un pis de Barcelona i endevinar que l'havia fet el Núñez y Navarro, si entressis en un com el de l'obra diries un pis FlyHard.

2 de maig 2017

Gabriel Córdoba: Superstar

GABRIEL CÓRDOBA: SUPERSTAR
(al Teatre del Raval)



          Jo no sóc gens aficionat als monòlegs "de fer riure", no sé ni com anomenar-los. A Lleida, on hi tinc forts lligams, d'aquest tipus de còmics en diuen "riseros", que em sembla que en català normatiu és una paraula que no existeix, però que deixa clar l'ofici. Tot i que no ho he vist mai crec que hi ha un programa de la televisió que es diu El Club de la Comedia, que va d'això. Ara sé que en diuen Stand up Comedy, que fent una traducció elemental seria comèdia a peu dret. Dit això, dissabte em vaig acostar al Teatre del Raval, que en sessió semi-golfa hi actua un xicot que fa espectacles d'aquest tipus.
          Gabriel Córdoba és un noi murcià eixerit, establert a Barcelona des de fa temps i que es dedica a aquesta especialitat, com a professor i com a showman. Explota descaradament dos trets de la seva persona: ser d'un poble de Murcia i homosexual, maricón, com diu ell, i combina hàbilment les dues coses. La gent del seu poble els pinta com a catetos que no saben res, com en el gag (boníssim) en que diu que la seva mare es creu que això de la homosexualitat s'ho va encomanar a la piscina del poble, i el renya. Porque no te pusiste las chancletas ese dia, nene!
          Crec que això dona una pinzellada de per on van les coses. Gabriel Córdoba, que ell mateix s'anomena Superstar, té simpatia i desinvoltura, potser millor dir-ne carinyosament descaradura, desvergonyiment allò que en castellà se'n diu desparpajo per donar i per vendre. Té el tel ben tallat i no s'està de res, tal com crec que demana aquest tipus d'espectacle. Potser s'acosta perillosament a una línia masclista; no penso que ell ho sigui, però per fer conya hi flirteja. Dirigir-se a una noia del públic i en contes de dir-li nena, dir-li chocho, segons a on pot ser perillós i justament per això faig la següent reflexió:
          Personalment penso que aquest és un format al que no li va la sala de teatre convencional, entenent-ho com a local amb escenari elevat i files de butaques, as la italiana. Crec que és més  adient per a cabaret, teatre al bar, o qualsevol lloc on la proximitat sigui patent, quasi a tocar del públic que pugui tenir un vas de whisky a la mà i —ah, aquells temps— fumar. En un lloc així, on el públic ja està preparat per anar a veure un espectacle "canallesc" i desmarxat, penso que dir-li chocho a una noia no m'hauria xocat. Un lloc on possiblement el show anterior ha estat una vedette que ensenya el cul de darrera, el del davant i més en tingués, penso que s'hi val a tot, perquè el públic sap on va. En un teatre no tan.
          Independentment d'aquesta reflexió, el "pàjaru" aquest, es maneja amb comoditat en això del stand up comedy, i els assistents ens ho vam passar molt bé.