25 de març 2017

La Senyora Florentina I El Seu Amor Homer

LA SENYORA FLORENTINA I EL SEU AMOR HOMER
(al TNC)




          Avui he retornat a la meva infància, tot i que en tinc records molt més bons. A meitat dels anys 40 una cosina, la meva germana (més grans que jo) i jo mateix anàvem a un teatret d'Igualada on em vaig "formar" com a espectador. Cada festiu, invariablement hi vèiem cine en sessió doble més curts "de riure" i força sovint teatre d'aficionats, fins i tot alguna sarsuela; per Nadal, els Pastorets o L'Estel de Nazaret. Dic això perquè de teatre d'aficionats n'he vist molt, però avui, com deia abans, he fet aquest salt enrere al TNC. Demano disculpes abans de començar pel que diré, i el que escric ho faig segons la meva humil opinió. No ho faré constar cada vegada per no fer-me pesat.
          D'entrada la peça de Mercè Rodoreda l'he trobat fluixa i llarga; com en aquell relat de Camilo José Cela que deia pobre y ciego, dos desgracias; doncs això, dues desgràcies. És una mena de falsa comèdia costumista que a mi no m'ha aportat res. Belbel l'ha plantejat, o així m'ho sembla, com va estar escrita i queda molt antiquada. Les quatre protagonistes, Florentina, Perpètua, Júlia i Zoila, quan es posaven a xafardejar semblaven quatre lloques; parlaven en un to de veu agut extremat, i es bellugaven de manera artificial, movent els braços fent "aspavientos". Només m'ha faltat quan s'han posat a cantar i ballar cuplets i escoltar el babilonio que mareo. Jo em volia fondre de vergonya, però com que el públic aplaudia  a cada moment, doncs m'he adonat que estava en territori comanche.
          Només faig mitja crònica ja que a la que s'han encès els llums per a l'entreacte, me n'he anat cagant punyetes cap a casa a sopar, doncs ha sobrat llobarro al forn del dinar, que a la meva dona li ha quedat digne de Jehovà —Monty Phyton, la Vida de Bryan canviant el llobarro per llenties—.
          Sé que discrepo de molts crítics professionals i opinadors amateurs, però és tal com ho he vist. Em disculpo, tot i que no en tinc obligació.

19 de març 2017

Filla del Seu Pare

FILLA DEL SEU PARE
(al Teatre Lliure)



          Portem una ratxa Henrik Ibsen d'aquelles que no són massa corrents; concretament al Teatre Lliure aquest dies s'està fent L'Ànec a la Puigserver i la cabrona de la Hedda Gabler a l'Espai, i no fa massa a la Sala Atrium vam tenir una versió de la Casa de Nines dins la Trilogía de la Imperfecció. Si el d'Skien aixequés el cap nomenaria Barcelona ciutat amiga i fins i tot potser ens pagaria alguna ampolla d'Aqvavit.
          Aquesta peça batejada com a Filla Del Seu Pare és una versió lliure de la Hedda Gabler. Aleix Aguilà li ha passat el ribot i de set personatges s'ha quedat amb tres, però la veritat és que ni ho hem notat massa perquè ha conservat els que configuren el moll de l'os: la Hedda, el seu marit Jorgen i el sonat de Louborg.
          Aguilà ha fet alguns canvis importants, però curiosament, al menys a mi, no m'han afectat, doncs al conèixer sobradament l'obra, ho he seguit com si fos l'original, però explicada per una altra persona i des d'un punt de vista diferent. No he enyorat res de com la va escriure Ibsen, fins i tot com que l'han situada en època actual, l'he trobat més propera, si faig excepció del fet que de la segona novel·la no n'hi hagués còpia i estigués escrita a mà, però m'ho he pres com una llicència.
          L'escenografia de Judit Colomer simple i bona; la sala de l'àtic que s'acaben de comprar el nou matrimoni, un piano de cua majestuós al mig, una chaise-long a un costat i poca cosa més. La il·luminació de Raimon Rius extraordinària, especialment en el moment en que representa que a fora hi ha una tempesta desbocada i a dins una festa desbridada.
          En quant a les actuacions, penso que Pau Miró ha controlat molt bé els tempos i ha aprofitat que comptava amb un trio d'asos. L'actuació de Julia Barceló aparentment freda, però és que la Hedda serà filla del seu pare, però una autèntica filla de puta, amb una obsessió per aparentar, una mala peça que intenta abocar al seu amic cap al suïcidi, i encara té els pebrots de exigir-li que ho faci bonic, que no sigui sòrdid. Pau Vinyals en el rol de marit fluix de caràcter, dominat i menyspreat per la seva dona ha fet un paperàs, i per acabat Pol López, com ja ens te acostumats, ha omplert la sala amb la seva presència, interpretant l'escriptor brillant, sonat, alcohòlic i perdut en un món que sembla que l'embogeix.
          Nit de bon teatre i en acabar aplaudiments a dojo. Està sent un èxit, i opino que merescut. Els de la Companyia Solitària poden estar contents.
          P.D. Al Lliure, al costat de l'entrada de l'Espai hi tenen un magnífic piano de cua marca Steinway, una de les millors marques i la preferida per la majoria de pianistes de jazz, però veig que quan fan obres amb piano (com avui) no el fan servir, en deuen llogar un. I jo em pregunto, l'Steinway aquest és de pa broma? no té tecles? li falta l'encordat? Si no és així, i no el fan servir, jo amb molt de gust me l'emportaria a casa, el cuidaria i el tocaria amb amor, i si un dia el volen recuperar, només m'ho han de dir i en un plis plas els hi torno, de veritat.

Yerma

YERMA
(al Teatre Akadèmia)



          Dir avui que Federico García Lorca és un dels grans escriptors en llengua castellana de tots els temps és una obvietat. L'obra que ens ha deixat ho confirma i si no hagués estat assassinat a 38 anys pels feixistes, ves a saber que hauria sigut capaç de llegar-nos. Maleïts siguin aquells salvapàtries —alguns que pensen com ells encara es passegen pel gobierno—. A aquesta purrialla els fan tanta por els bons poetes, els que connecten amb el poble, que si poden els maten, així, ras i curt, però deixem la ràbia i anem al que vaig veure ahir.
          Yerma forma part de l'anomenada Trilogia Lorquiana, i es va estrenar a Madrid l'any 1934 per Margarida Xirgu. Aquests dies se n'està fent una versió excel·lent al Teatre Akadèmia del carrer Buenos Aires de Barcelona. La direcció és de marc Chornet i l'adaptació d'ell mateix i Anna Maria Ricart. Sembla que l'obra de Lorca, tot i els anys que han passat des de la seva desaparició encara no es pot tocar i per això s'ha mantingut el text tal com el va escriure l'autor. Ens adonem d'això només al començar, quan de bon matí Juan li pregunta a la seva dona (Yerma) pasaron las yuntas? i ella li respon ya pasaron. Cony, m'he dit jo; paraula per paraula. El que potser s'ha diferenciat d'altres Yermas que he vist és l'evolució vital dels protagonistes, i m'ha semblat un encert. Una Yerma joveníssima, al llit, maca, preciosa, sexual, amb la camisa de dormir lleugerament arremangada, buscant al seu home, més gran que ella, sec, enjuto (com diuen en castellà). Està enamorada? busca sexe? Ben aviat ens adonem que no, però vol que la posseeixi, que la cubra —diu acostumada al llenguatge de les bèsties— perquè li faci un fill. No busca amor ni plaer, només que la folli (així de trist) per quedar prenyada. A mida que avança l'obra aquest desig es transforma en ràbia i la vida en tragèdia. Molt ben portada aquesta evolució per Chornet i Ricart.
          Diuen alguns experts, com Miguel García-Posada, que l'obra és calderoniana. i penso que tenen raó. L'honor, que obsessiona al marit, del qual tothom té clar que l'estèril és ell, la idea fixa de que ella s'ha de tancar a casa on no els falta benestar: las cosas de la labor van bien, no tenemos hijos que nos gasten... —redéu el que acaba de dir—. Sí, estic d'acord en que és una obra calderoniana.
          L'espai dissenyat per Laura Clos "Closca" és perfecte; un terra ple de sorra i al mig un llit. De mica en mica la resta de personatges van "plantant" uns ceps que al llarg de l'obra hi van afegint fulles verdes, raïms... fins que arriba el moment de la verema i ho van retirant tot i fan una pila per fer una foguera per la nit de celebració del final de la collita, la nit en que s'acaba desfermant tot. L'il·luminacio de David Bofarull molt bona, adequant-se en cada moment al que se'ns volia transmetre.
          Alba José, en el paper e Yerma està impressionant; recita amb desimboltura el precís i preciós text, un text que és com de porcellana fina, no es pot maltractar sota el risc de trencar-lo. Amb el cos ens expressa tot el trànsit pel seu viacrucis. Chornet l'ha elevat molt amunt i podria assegurar sense risc d'errar, que tots hem sortit del teatre enamorats d'ella. Això no priva que la resta d'intèrprets hagin estat a la mateixa altura, però Yerma és molta Yerma.
          L'Akademia plena com un ou d'un públic que ha anat seguit l'obra en un silenci sepulcral; ni tos, ni caramelets d'embolcall sorollós,  ni mòbils rebels... Pau i atenció, i al acabar aplaudiments desbocats, i merescuts.

18 de març 2017

¿Qué Fué de ÇAndrés Villarrosa?

¿QUÉ FUÉ DE ANDRÉS VILLARROSA?
(al Maldà)




          Als que ens estimem el món de l'espectacle la paraula cabaret ens transporta als de les varietés, tan populars al primer terç del segle XX, amb humoristes, il·lusionistes, cançons, plomes, lluentons, purpurina i maquillatges exagerats. Eren considerades funcions indecents perquè les noies força vegades ensenyaven més carn de l'habitual, i potser per això van tenir tan d'èxit. Sembla que de nit la carn cotitza més que el peix, però no ho puc demostrar empíricament, o sigui que callo. Ahir al Maldà vam assistir a l'estrena de ¿Qué fué de Andrés Villarrosa?, en sessió golfa. Per fi sessions golfes a Barcelona, Déu sia lloat!
          L'espectacle fa un repàs a la vida d'aquell actor cantant de cabaret que va ser (?) Andrés Villarrosa, el cantante melódico del trémolo metódico, com se l'anomenava a l'època, l'home del vestuari imaginatiu, el perruquí que semblava una boina, el bigoti enganxat amb pega i la falsa piga a la cara. Ah, i el seu famós smoking que portava la banda lateral dels pantalons amb lluentons i cobria la bragueta amb el mateix material. D'aquest afegit ell n'estava especialment orgullós perquè deia que atreia totes les mirades.
          L'obra-record d'avui ha estat muntada a partir d'una idea d'Oriol Genís (qui si no) amb dramatúrgia i direcció de Marc Rosich i direcció musical de Òscar Marchancoses. Un espectacle fet amb molta imaginació. Exemple: l'Oriol Genís anava seguint el guió i de tan en tant el marc Rosich, que seia a primera fila l'interrompia i el renyava perquè s'oblidava d'explicar un acudit que estava al guió. Una interacció molt reïixida, de vegades amb intervenció del públic, com en el gag de la cançó del mutilat de guerra, brutal.
          A mi la peça m'ha recordat el plantejament de Broadway Danny Rose de Woody Allen, doncs al començar l'Oriol Genís representa que és l'agent del Andrés Villarrosa i està mol nerviós perquè l'artista encara no ha arribat i ja és hora de començar. Demana uns minuts de cortesia, però se'l veu molt amoïnat, fins que explota i ens diu que sempre li fa igual. No te un duro, però no compleix puntualment els seus compromisos, i llarga i llarga sobre com és, i les seves mancances, però també les seves virtuts...
          No explico res més perquè és com els acudits, que s'han d'escoltar directament dels que els explica, no del que fa de notari. No us perdeu aquest espectacle; l'Oriol Genís està brutal en un ambient que domina a la perfecció: el cabaret. Gran part des assistents a l'estrena al marxar han anat directament a urgències perquè els havia sortit l'hèrnia de tan riure. Ha estat una nit màgica, per alguns, de records.
          P.D. El número de La Canció del Guau Guau amb ball de claqué final, és antològic; vaja, ni el Fred Astaire.

Invisible

INVISIBLE
(al Eixample Teatare)



          De musicals, com en totes les coses d'aquesta vida, n'hi ha de tota mena, i entre les moltes  possibles classificacions, podríem destacar de petit i gran format. Els de gran format s'acostumen a fer en grans teatres, amb fossat d'orquestra repleta de músics, vestuaris espectaculars, una pila d'intèrprets... i els de petit justament a l'inrevés. Una mostra de gran format podria ser Les Misérables i de petit The Last Five Years. A casa nostra podríem contraposar Mar i Cel i Pegados, per exemple.
          Invisible pertany a la categoria de petit format; només tres actors, hora i mitja de durada... però se m'ha fet llarg. Per començar la història l'he trobar molt fluixa, no dic que la idea no sigui bona, però penso que no està ben desenvolupada, i això és nota al llarg de l'espectacle. La partitura musical penso que pateix de manca de personalitat; el que s'hi sent podrien ser cançons escoltades en una discoteca adotzenada o emissora de radiofòrmula de segona fila que al cap d'una estona hauràs oblidat. Per acabar-ho d'espatllar penso que els intèrprets escollits són fluixos com a actors i com a cantants. Com a actors la seva dicció era molt poc modulada; quan s'està emprenyat no n'hi ha prou amb cridar molt i atropellar-se, s'ha de poder transmetre aquest estat d'ànim. Em sap greu ser dur, però penso que els intèrprets no han sabut o pogut defensar una obra que ja havia nascut coixa.
          L'escenografia no ha estat malament, però el joc que ha donat ha resultat repetitiu: ara emergeix un llit d'una paret, ara un sofà de l'altra, i així una pila de vegades. La il·luminació correcte, i el vestuari de carrer.
          Repeteixo que em sap greu valorar tan baix una obra que amb seguretat els seus creadors hi han posat totes les il·lusions i el seu millor saber, però ara a casa nostra s'està vivint una bluff de musicals i em temo que això no és bo; podríem agafar un empatx, i moltes vegades les indigestions acaben en cagarrines. Els països anglosaxons ens porten, com a mínim, cent anys d'avantatge en aquesta especialitat, i aquí hauríem d'anar en compte i mesurar els passos que anem donant, no fos cas que prenguéssim mal.

15 de març 2017

Dybbuk

DYBBUK
(a la Sala Beckett)



          Jan Vilanova Claudin sembla que té una predilecció per escriure obres en que els fets han passat realment, allò que a les pelis se subtitula amb basado en hechos reales —ho he posat en castellà perquè m'ha semblat que molava més—. Doncs el "pàjaru" ha escrit una obra basada en la vida d'un element curiós que va enganyar a tot un país, França, i mira que els francesos tenen coses que per a ells són intocables, com la grandeur, la Légion d'Honneur, l'Édith Piaf (la Môme) i el premi Goncourt de literatura. Doncs un element que ni era nascut a França els va fotre la bleda al clatell.
          Roman Kacew va néixer a Lituania quan encara formava part de l'Imperi Rus, fill de jueus, va viure a Polònia i finalment va aterrar a França. Va ser heroi com a aviador en la Segona Guerra Mundial i va rebre una pila d'honors. Sota el pseudònim de Romain Gary va rebre el premi Goncourt (Les Racines du Ciel), es va casar amb l'actriu Jean Seberg i quan es va cansar de tot es va buscar un passerell li va posar de nom Émil Ajar, li va escriure una novel·la i va guanya el Goncourt (La Vie Devant Soi). El Goncourt només es pot guanya una vegada. Escàndol. Ah, i encara li va quedar temps per ser diplomàtic, etc...
          Amb tot això Jan Vilanova ha escrit una obra que no és d'aventures ni d'intriga (que ho podria ser), és una peça on hi ha molta introspecció, i que està plena de records, metàfores i simbolismes. Comença esbossant la relació del personatge amb la seva mare, dona sempre present a la seva vida, esperonant-lo. Més tard la trobada amb el que farà d'Émile Ajard, un desarrelat, lector empedreït al que anomena nebot. La presència del editor Gallimard, la Jean Seberg, tot en una mena de totum revolutum fascinant. I què en fem de tot això?
          De moment ho posem en una escenografia molt, però que molt atractiva de Paula Bosch. En la força gran sala de baix de la Beckett, al fons un panell negre que ho ocupa tot, i on hi aniran escribint coses a cops de brotxa i pintura blanca. Al davant vuit gàbies il·luminades per dins que no he arribat a esbrinar que cony significaven, i res més. Bé la omnipresència de Romain Gary (Víctor Pi) i el seu vestit, americana i pantalon magnífics que jo em pensava que eren estampats i no; sobre un verd quasi beige, pinzellades de pintura blanca a cops de brotxa de quan escriuen al panell negre del fons. Si el veu Xavier Sala i Martin segur que li roba l'americana. Jo he estat a punt per fer-me'n unes sabates.
          És d'aquelles peces que sembla que caminin de manera autònoma, com si ningú les hagués escrit —mentida podrida, que sense un guió ben travat no funcionarien ni deu minuts—, però que a mida que avancen et van abduint. La meva àvia si fos viva diria que és molt "moderna". I així avancem fins al desenllaç final, no feliç. Tanta impostura té un preu; aquella gent no van ser feliços.
          Víctor Pi, Patrícia Bargalló (benvinguda, feia temps que no et veia), Pepo Blasco i Bernat Quintana, en substitució de Pau Roca —aquell que sembla que s'acabi de llevar d'haver dormit en un paller—, que és el director, molt bé. Obra complicada que no es munta així com així. Bravo! El públic ha aplaudit amb ganes obligant als intèrprets a sortir a saludar repetides vegades.
P.D. Dybbuk, si ho vaig entendre bé, en yidish vol dir engany o cosa semblant.

14 de març 2017

Alícia

ALÍCIA
(a la Sala Atrium)



          Molta gent tenim mancances, coses que quasi tothom ha fet i tu no. Novel·les o contes que quasi tothom ha llegit, i tu no. Ningú no és perfecte, va dir el personatge de Billy Wilder. Jo l'Alícia de Lewis Carroll no l'he llegit, podríem dir que l'he potinejat, però no l'he llegit, però això no m'ha privat de quedar fascinat per la posada en escena que han fet els de Cía Menú Teatral d'aquest obra universal, i perdoneu la rima interna, que s'està fent a la Sala Atrium.
          Per començar l'Alícia està interpretada per cinc actors. Com que tots sabem que en les llengües romàniques el masculí fa de genèric, en nego a escriure allò tan pesat de actors i actrius, compañero i compañera (llenguatge de sindicats) i pares i mares (llenguatge de APA, ara AMPA). Cinc actors amb l'ajut, molt valuós, d'un pianista.
          L'Atrium s'ha convertit en una mena de cau, un lloc fosc on predomina el negre, a les parets, al sostre i al vestuari que porten els intèrprets. Se'ns explica que la noia ha vist passar rabent un conill que, traient-se un rellotge de l'armilla ha dit "encara faré tard" i ella el segueix, posant-se dins el tronc d'arbre, com ell i comença a caure per una forat que no s'acaba mai. To això interpretat amb moviments com de càmera lenta, exagerats, fets amb tot el cos, movent-se enmig d'una il·luminació molt curiosa per escassa, doncs una gran part de la peça se la enllumenaven ells mateixos amb lots de focus molt concentrats (poc angle) gràcies a la tecnologia led que fa molta llum i la projecta sense dispersar-la.
          El llenguatge és molt precís, dit de forma com mil·limetrada; vaig escoltar el comentari d'algú que deia que era molt fidel a l'obra, en realitat dues perquè la dramatúrgia de Pablo Ley està basada en "Alícia al país de les meravelles" i "Alícia a través del mirall"., i el text el van dient ara uns ara altres, un noi, una noia, un altra noi... mentre es mouen harmònicament pel petit espai de la sala. En un lateral, mig amagat en una prestatgeria plena d'andròmines hi ha un música que els acompanya contínuament. El pianista Jorge de la Torre interpretant una banda sonora —suposo que pròpia— molt interessant que embolcalla paraules i moviments escènics.
          I em pregunto, que he vist? Un conte, un somni, ho he somiat jo? doncs no ho sé i tan se me'n dona. Com que jo no vaig llegir els contes... m'he deixat emportar en aquella mena de caos organitzat, recitat, cantat i ballat. Felicitats al David Maqueda per la direcció precisa, l'escenografia de Toni Giró i el vestuari i totes les andrònimes de Marina Prats.
          Forts aplaudiments d'un públic que s'ho ha passat bé. Als de Menú Teatral se'ls veia molt contents. Al sortir al carrer per agafar la moto i anar a casa a sopar, he mirat al meu voltant i m'he dit "mira, el món real".

13 de març 2017

Barbes de Balena

BARBES DE BALENA
(al Maldà)




          
          Alguns tipus de balena, a la boca, en contes de dents hi tenen unes làmines anomenades barbes. A elles els serveixen per filtrar l'aigua i quedar-se amb el zooplàncton i als humans els van servir durant molts anys per fabricar les barnilles de les cotilles femenines. Dolors Aleu i Riera (1857-1913) va ser la primera dona que es llicencià en medicina de Catalunya (i d'Espanya).
           En aquella època les dones mitjanament benestants anaven embutides per dues cotilles que pressionaven molt: una de física ben ajustada al cos amb esforç —Allò que el Vent s'Endugué, escena en que Hattier McDaniel (Mammy) vesteix a Vivien Leigh (Scarlett)— i l'altre de moral, ja que les noies ben criades segons què no ho podien fer, o sigui res que no fos obeir al pare o al marit. La doctora Rierea va escriure un informe explicant el disbarat d'aquella peça que comprimia el cos desmarxant la columna, martiritzava el fetge, els ronyons i l'úter i emparrava els pits com si els poses en un aparador.
          Doncs d'això va l'obra que hem vist al Maldà, de cotilles i dones encotillades, i com que l'Anna Maria Ricart és una múrria ens ha servit la història amb aquesta doble visió. Així quatre actrius en estat de gràcia: Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs, Laura López i Anna Romaní, han cantat, han ballat i s'han mogut per l'escenari, enumerant en un principi els noms de les dones de les seves famílies, explicant el que van poder fer i especialment el que no van poder fer.
          És un espectacle fresc, divertit i molt Maldà, i això últim, avui, al menys per la gent que freqüentem els teatres amb assiduïtat, és un adjectiu reconegut Els números musicals, de Ariadna Cabiró, són molt bons, en especial el del final: Memòria de Peix, i això ve que al llarg de la funció se sent el típic soroll, com de buit que fan les peixeres, i és que les quatre dones sembla que ho estiguin en una peixera, sense pensar, només exhibint-se, esperant no se sap què. El treball de les quatre actrius és destacable, molt ben coordinat per la directora Mònica Bofill. Al no ser una obra de text al estil planteamiento nudo y desenlace, la coordinació en el moviment escènic és molt important i aquí ha funcionat a la perfecció.
          El vestuari és perfecte, com si estigués fet en conya, però molt adequat: cotilles, polissons, mirinyacs en color cru, elegantíssim per ser roba interior, i tot i cobrir molt el cos de les noies, tremendament insinuador. En la meva opinió molt més suggerent que si només haguessin anat en calces. La Maria Albadalejo, responsable d'aquest apartat ha fet un molt bon treball.
          El Maldà pràcticament ple i el públic ens ho hem passat molt bé, i hem aplaudit i aplaudit... És d'aquelles obres en que surts satisfet i amb ganes de rematar la nit, i dius a la teva parella "anem a sopar bé, i..."

5 de març 2017

Oques Cretines

Oques Cretines
(a La Seca)





          Karl Valentin (1888 - 1942) va ser un pallasso d'aquells de cabaret a l'Alemanya d'entre guerres, un home molt reconegut a la República de Weimar on triomfaven aquest tipus d'espectacles; recordeu Cabaret de Bob Fosse? Un home que va escriure més de 400 peces curtes, gags, digueu-ne com vulgueu, la major part basades en situacions reals portades cap a l'absurditat. Segons Bertolt Brecht era "un acudit am potes". Sembla que habitualment treballava amb una parella que li feia d'sparring.
          Ara, els de Taganrog Teatre han portat una dotzena d'aquestes peces a la Sala Frégoli de la Seca, sota la direcció de Lluisa Mallol conduint el trio Ferran Castells, Josep Maria Mas i Blanca Pàmpols. Val a dir que no és un teatre al que estem massa acostumats a casa nostra; a mi particularment em demana uns moments d'acomodació, doncs al començament em sembla ridícul, no pel que diuen sinó per la manera d'interpretar-lo, d'un histrionisme portat a l'exageració. Recordo que em va passar als primers moments de la pel·lícula Cabaret amb Joel Grey en el paper de mestre de ceremònies.
          Dit això, penso que la peça rutlla amb certes dificultats perquè una sala de teatre no té la interacció que pot tenir un espai com un cabaret; al teatre li demanem una continuïtat que possiblement en un local nocturn no li exigim. He trobat gags molt encertats i d'altres que no m'ho han semblat tan. Els millors, els més curts, però això és molt personal. Les actuacions han estat bones, especialment la de Josep Maria Mas, que té el valor afegit de que físicament és clavat a Valentin, per les fotos que he pogut trobar d l'autor.
          En general ens ho hem passat bé i l'espectacle passa en una bufada. La sala quasi plena i els assistents satisfets.

3 de març 2017

Fairfly

FAIRFLY
(al Teatre Tantarantana)



          Joan Yago és un dramaturg que malgrat la seva joventut, 30 anys,  es coneix molt bé l'ofici. La Calòrica és una companyia que ja porta quasi set anys en el món del teatre i ens ha obsequiat amb obres com L'Editto Bulgaro, Bluf o Sobre el Fenòmen de les Feines de Merda. Israel Solà és també jove, per sobre els trenta, un estudiant de física que acaba de director de teatre (?) Aquests són els crèdits de l'obra que s'ha estrenat, en prèvia, avui al teatre Tantarantana, el Tanta per a els addictes.
          Fairflay és una peça fresca i divertida que ens parla d'un món actual, en tots sentits. Actual per la problemàtica en que comença l'obra i per allò que en català se'n diu "fer volar coloms". Quatre companys, dues parelles, estan reunits a casa dels uns per escriure un manifest en contra de que l'empresa en la que treballen —tots quatre en la mateixa— faci un ERE i despatxi a pràcticament tota la plantilla. una de les noies n'és la redactora i en acabar la lectura tots estan d'acord en que el text és impecable... però. L'un hi afegiria que... l'altra potser... Tots hi estaven d'acord, però discuteixen una bona estona. Aquesta és i serà la dinàmica de tota l'obra, tots d'acord, però. Els sembla, però, que no n'hi ha prou queixant-se; que la nova força dels empleats hauria de servir per a canviar el món. I així s'emboliquen recuperant un vell projecte d'un del quartet que treballa en el laboratori de l'empresa d'alimentació infantil, una nova tècnica per produir potitos, a base  de... amb tècniques respectuoses amb el medi ambient, que frenarien el canvi climàtic... El que han dit: canviar el món.
          La direcció és d'Israel Solà, i no sé si la idea ha sigut seva, però la funció es fa dins l'escenari del Tanta, i quan dic dins em referixo a actor i públic, amb una taula al mig —el menjador de casa d'un dels matrimonis— i quatre grades al voltant. Queda brillant i acollidor, com si els espectadors participéssim d'aquella reunió. Queralt Casasayas, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher i Vanessa Segura estan molt en els seus papers i te'ls creus en tots moments. Un punt que els corregiria és que en determinats moments tots criden molt i alhora i al estar a tocar dels espectadors potser no caldria. Però ho dic amb cautela i des d'un punt de vista personal, ja que les persones que tenim un cert grau de sordesa, tan ens fot que parlin molt fluix com que cridin desaforadament.
          Conclusió: en aquest món res és el que sembla, va dir el profeta Isaíes —o potser va ser el Jeremíes—, però sigui qui sigui que ho digués tenia raó. perquè en Yago i La Calòrica ens foten el pèl, però nosaltres ens el deixem xollar molt a gust, i rient, rient molt. Aplaudiments a dojo i ells molt contents, com nosaltres.

2 de març 2017

L'Ànec Salvatge

L'ÀNEC SALVATGE
(al Teatre Lliure)



          En l'Ànec Salvatge Henrik Ibsen ens torna a interpel·lar sobre els beneficis, morals, de dir la veritat costi el que costi, peti qui peti, com ho va fer en Un Enemic Del Poble dos anys abans. Per sort o per desgràcia les coses no són tan clares i la vida mai és en blanc i negre, sinó que tira endavant com pot a base d'una infinitat de grisos, i per acabar-ho d'espatllar o arreglar, no tots portem la mateixa graduació a la vista. Penso que és un autor complicat i difícil de portar avui a escena, especialment perquè de quan es va escriure fins avui han passat 133 anys, la moral imperant en els països nòrdics de l'època era calvinista i avui el pensament —al menys a casa nostra— està molt més relaxat i quasi tot és relatiu.
          Faig aquest preàmbul perquè jo he anat a Lliure per veure l'obra amb un cul així i n'he sortit fent l'onada. Avanço que Julio Manrique s'ha superat en tots sentits, començant pel càsting, com si Ibsen hagués escrit l'obra pensant amb aquest equip que tardaria encara quasi cent anys a néixer. L'escenografia de Lluc Castells ha donat molt de joc al construir dos àmbits, exterior i interior. La il·luminació de Jaume Ventura ens ha encoixinat en cada moment i situació, amb un final senzill però espectacular. Només ha faltat la incorporació d'un músic de luxe, el compositor i pianista Carles Pedragosa que ens ha fet levitar en els moments més tranquils o ens ha fotut unes quantes garrotades musicals en els moments tensos.
          Com que m'estic allargant, em saltaré els simbolismes, que no són pocs, la nena com a ànec ferit, el relativisme del doctor, el mal representat en el pare, el fill integrista de la veritat a qualsevol preu, la submissió de la mare de la nena que s'ho carrega tot a l'espatlla, feina i silencis... L'obra és prou coneguda.
          Em centraré en les actuacions. He quedat embadalit am la d'Elena Tarrats que fa de nena de catorze anys: mesurada, creïble, profunda en els moments importants. Dels veterans Andreu Benito, Jordi Bosch i Lluís Marco sabíem que no ens fallarien, i dels encara joves Ivan Benet, Laura Conejero, Pablo Derqui i Jordi Llovet, amb més o menys paper, han estat excel·lents. la jove Miranda Gas en un paper fred i distant ho ha clavat, i quan s'ha posat a cantar ens hem hagut de treure el mocador per eixugar-nos la bava. La ja esmentada Tarrats i el pianista Pedragosa que en un principi , quan representava que era el músic que ambientava la boda de "l'amo" ens ha delitat amb alguns standards com My Funny Valentin, però quan s'ha arrencat amb la pròpia música per fer de fons a l'obra, ha provocat que corrents elèctriques se'ns passegessin per la columna vertebral. Recony que estic content !
          Julio Manrique ha sabut crear un ambient especial, tens en que en alguns moments fins i tot et feia mal l'estómac, i per aconseguir un clima així no n'hi ha prou amb fer recitar el text, has d'aconseguir que els intèrprets ho visquin i s'ho creguin i d'aquesta manera fer-nos ho creure als espectadors.
          La tanda d'aplaudiments ha estat antològica i els hem fet sortir a saludar repetides vegades. El assistents a aquesta prèvia hem aplaudit fins i tot amb les orelles. S'ho han merescut.

28 de febr. 2017

Sense Títol

SENSE TÍTOL
(al Tribunal Supremo de Madriz)



A Madrid (alguns en diuen Madriz) fa molts anys que no hi anava. Quan tenia negoci ho havia de fer sovint, però sempre a contracor perquè no m'agradava. Fa set o vuit anys hi vaig tornar per veure una obra de teatre que a Barcelona no s'hi faria, i em vaig quedar amb el mateix desencant. El culpable d'aquest rebuig va ser una persona que ja deu estar morta i enterrada —com deia La Trinca a la cançó del pagès "si no l'enterrem demà farà pudor"—, un representant de comerç que, tot i ser bon venedor era un autèntic gilipollas al més pur estil mesetario. Aquestes primeres impressions quan tens escassament divuit anys et marquen molt.
Però ahir hi vaig tornar, i altra vegada per culpa o gràcies al teatre, per acudir a una obra molt anunciada que tampoc es representarà a Barcelona i es feia a la Tribunal Supremo. Una d'aquestes obres d'argument de terror amb implicacions judicials, amb un guió pràcticament escrit de fa temps, però no tancat, allò que els de la faràndula en diuen un work and progress, que a mida que es fa s'hi van afegint "coses". El problema va ser que a la representació s'hi accedia per invitació i una gran part del públic català que ens hi vam acostar per aclamar al protagonista ens vam quedar al carrer. Realment un èxit, igual al de l'any 34 quan Margarida Xirgu va estrenar Yerma de Federico García Lorca, també a Madrid.
La representació va anar molt bé i el protagonista, Francesc Homs, va ser molt aclamat. Segurament se li va notar aquell deix dels nascuts a Vic tan peculiar d'ell, però això a la capital del regne d'Espanya no els molesta; ens estimen, jo diria que molt, i fins i tot aquest fet diferencial l'aprecien. L'obra és tan llarga que durarà tres dies, una trilogia, però ahir, en la primera sessió, ja va quedar palès que Homs els va robar la funció a la resta del repartiment, especialment al seu opositor, el que feia de fiscal que no va donar la talla. En canvi el que representava el president del tribunal  va estar força encertat, i tot i no assolir l'altura del protagonista, va demostrar la seva vàlua. Possiblement en sentirem a parlar en un futur no massa llunyà d'aquest xicot.
També diré que va ser un encert no representar la funció en un teatre convencional. Habilitar una sala del Tribunal Supremo li va donar versemblança, una força i una potènia que possiblement la peça no hauria aconseguit en un teatre tradicional. Sóc dels que creu que el teatre s'ha de fer als teatres, però de vegades val la pena arriscar, i en aquest cas aplaudeixo la decisió presa, malgrat a que per culpa d'aquest fet gran part del públic es va quedar al carrer. També va quedar molt aconseguit el fet de situar quatre actors, només quatre, però excel·lents, al carrer representant el paper d'uns ultres cridaners i insultadors, al estil de la dreta més realcitrant, amb un atrezzo senzill, però perfecte: banderes pre-constitucionals amb el pollastre i actituds agressives que van quedar molt aconseguides, al igual que els actors que feien de policies. Felicitats a l'escenògraf (no citat als crèdits), que ho va clavar.
El públic concentrat al carrer va aplaudir a cor que vols, fins i tot cridant bravos i cantant consignes en favor del protagonista i la seva companyia. Com he dit al començament de la ressenya, no m'agrada anar a Madrid, però aquesta vegada estic satisfet d'haver-ho fet. Penso que ha valgut la pena, especialment perquè aquest thriller judicial no es representarà a la ciutat comtal. Problemes de no ser capital. Francament, això ho hauríem de solucionar...