La monja enterrada en vida

LA MONJA ENTERRADA EN VIDA

(a La Seca Espai Brossa)

Quan Picasso, junt amb Braque al 1908, va desenvolupar el cubisme, portava ja una experiència i uns coneixements acadèmics immensos. El mateix va succeir amb els compositors musicals de avantguarda, com Arnold Schönberg que va innovar amb la tècnica del dodecafonisme. Amb això vull dir que per trencar motlles s’ha de tenir un bagatge cultural i de coneixements acadèmics que no es regalen,sinó pregunteu-li al Carles Santos.

En canvi el que he vist avui a La Seca m’ha semblat començar la casa per la teulada. La parella Albet – Borràs volen trencar esquemes... abans de conèixer quins són i com són els esquemes.

Per començar l’obra escollida és més dolenta que un mal de ventre després d'un menú McDonalds. El senyor Jaume Piquet, que d’ofici era paleta, va assolir cert èxit escrivint alguna peça exageradament melodramàtica de cara a les capes més humils. El podríem comparar a un guionista de programes de tele-escombraries d’avui. La Monja... per a mi, forma part d’aquest estil.

Per acabar-ho d’arreglar els “adaptadors” han fet alguns canvis que ja m’agradaria saber que han aportat. La monja ara és xinesa i només parla xinès. Home (i dona), si el seu pare era de Barcelona i la tanca perquè no se’n vagi al llit amb el seu manso (que ho fa) ja li podia ensenyar una mica de català, no? En canvi, pel que s’ha vist, la va ensinistrar d’allò més en arts marcials orientals, ja que trenca el coll en un plis plas als altres dos protagonistes, apart de pelar al noviet d’un tret als budells, o potser era més avall. No sé... no m’he cregut res.

Jo salvo l’escenografia, que he trobat força atractiva; un terra cobert de clofolla i el decorat tot a base de capses de fruita buides: interessant.

La sala quasi plena i pel que he vist la majoria de gent s’ho ha passat la mar de bé. Potser jo tenia mal dia...