LA NUIT JUSTE AVANT LES FORÊTS
(al Teatre Lliure de Gràcia)
Bernard-Marie Koltès era un dramaturg francès que va morir massa jove, 41 anys. Tot i la seva curta vida ens va deixar unes quantes obres que es van representant i estan molt valorades. Patrice Chéreau és un director teatral que avui està considerat com un dels millors d’Europa, i aquest és el duet que ens ha portat La Nuit... al Lliure de Gràcia.
Per començar m’agradaria dir que considero els monòlegs un gènere punyetero: no hi ha interacció, ni diàleg ni moviment de personatges... són durs. Si a més els fan en una llengua que no és la teva, la cosa augmenta; sort de l’ajut del sobretitulat, i si per acabar-ho d’arreglar l’obra és bastant abstrusa encara m’ho posen més difícil. Considero que La Nuit... és una peça de difícil comprensió.
Un jove SDF (sense domicili fix), maltractat per la vida, moral i físicament, doncs l’acaben d’estomacar engega un soliloqui on parla de tot: d’ell, dels altres, de la pluja, de l’amor, de les meuques, del treball, de la dignitat, de la política, de la sexualitat... és un immigrant. Li agradaria trobar a algú que es va creuar pel carrer... està molt fotut.
La posada en escena és d’allò més senzill, al principi està en un llit d’hospital i més endavant ni això. El vestuari igual, la roba “cutre” que porta el desgraciat i la il·luminació els focus justos perquè s’hi vegi.
El que destaca és la interpretació. Aquí em trec el barret, doncs Romain Duris ha brodat el paper del pobre desgraciat i no ha de ser gens fàcil aguantar quasi una hora i mitja de tanta desesperança. Nota alta també pel director que és el màxim responsable.
La sala de Gràcia estava a rebentar. Feia setmanes o potser mesos que les entrades estaven exhaurides i el públic en general ha marxat content, fotut, però content.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada