blocdenkbrota

14:45 MÚSICA ENTRE DUES GUERRES

(a La Seca Espai Brossa)

Cantar no és fàcil, no ho ha sigut mai. Cantar és com anar en bicicleta; tothom ho fa, al menys a la dutxa (cantar, no anar amb bicicleta a la dutxa) però pocs aconsegueixen fer-ho eficientment. Rosa Galindo no canta malament, però en l’espectacle 14:45 no m’ha convençut i encara no acabo de saber si és perquè no domina el micròfon o perquè l’espectacle no estava massa ben lligat.

Pablo Ley ha creat una dramatúrgia que fa un repàs a les cançons entre les dues guerres mundials, la que va començar al 14 i la que va acabar al 45, d’aquí ve el nom, però el projecte no ha estat massa reeixit. Per a mi el pitjor ha estat que la continuïtat de l’espectacle, el ritme, es trenca reiteradament. No m’importa que les cançons no s’acabin, però sí la continuïtat d’una a l’altra.

Un altra error crec que ha sigut la tria del pianista. Franco Piccinno, que jo no coneixia de res, té la pinta de ser un virtuós, però em temo que és un mal acompanyant de cantants. L’acompanyant no ha de ser protagonista, ha de ser un servidor que només ha de destacar en el moment de fer el solo. M’ha recordat a aquella periodista que té una pàgina setmanal al diari ARA i indefectiblement cada setmana surt a la foto i s’entrevista  a si mateixa; ja té mèrit.

Els solos d’aquest noi han sigut llargs, llarguíssims. Ha agafat el Bolero de Ravel, que ja és pesadet de natural, i l’ha estirat com un xiclet, i vinga de distorsions i de tractar-lo amb un minimalisme en que Michael Nymann semblaria Wagner, per passar, de sobte, a un virtuosisme estil Campanella de Liszt. I mentrestant la cantant, micròfon en mà, assegudeta en una cadira esperant...

A la Seca avui poca gent i aplaudiments tebis.