Cyrano de Bergerac

CYRANO DE BERGERAC

(a la Biblioteca de Catalunya)

Vosaltres no ho podeu veure, però em trec el barret. Chapeau! L’Oriol Broggi ens ha obsequiat amb un Cyrano memorable 27 anys després que Flotats ens regalés amb l’anterior. Sense ganes de comparar, jo no recordo haver-me emocionat amb aquell com ho he fet amb el d’ara, i el text és el mateix, traduït pel mateix Bru de Sala. Ho atribuiré a l’edat, tot i que també diré que aquell el vaig veure en un teatre “normal” i aquest l’he vist a la Biblioteca, un espai que de normal no en te res.

Comencem pel començament; l’escenografia signada per Max Glaenzel és de premi: aprofitament de les voltes gòtiques, sorra al terra (marca de la casa), distribució de la graderia en quart de circumferència i màxima profunditat de l’espai per on s’allunyen alguns dels actors. Meravellós el joc de cortines, blanca i vermella, per indicar els canvis d’acte.

El vestuari de Berta Riera molt adequat, d’època, amb capes, barrets i florets per a les lluites i molt bona il·luminació de Gelabert que ha donat a cada escena el to adequat. Especial menció es mereix el treball d’Issac Morera com a mestre d’armes; les lluites, especialment la del primer acte en l’escena del teatre m’han transportat a les pelis mítiques “d’espases” de la meva infantesa, com el Cyrano de Michael Gordon o Scaramouche de George Sydney.

Fins aquí el farcit; ara el tall. A partir d’un text formidable de Rostand, Arquillué, sota la batuta de Broggi, ha composat un personatge digne de memòria. La seva presència ha omplert el gens petit espai de fatxenderia, provocació, menyspreu, companyonia i tendresa. La seva veu potent ha ressonat per sota les voltes centenàries dient el vers amb desimboltura i precisió i ho ha fet com si fos fàcil. Bravo!

Tota la resta d’actors han estat molt bé, mesurats i donant les rèpliques amb solvència, el que passa és que el Cyrano és una obra “de protagonista” i això no es pot canviar.

          Una nit per a recordar. El públic dret aplaudint sense treva, només ha faltat demanar un bis, però això, ja ho sabem, al teatre no es fa. Una reflexió: jo sóc dels que m’agrada que el teatre clàssic es faci tal com es va escriure, amb vestuari de l’època i en vers si es va escriure així. No descarto noves interpretacions, però agraeixo infinitament que es facin coses com les que he vist avui. I de propina una altre reflexió: la temporada encara no s’ha acabat, però em sembla que les dues millors obres d’aquesta les haurà dirigit l’Oriol Broggi: Incendis i el Cyrano; nano, ets tan bo com el teu avi!