66 FESTIVAL D'AVINYÓ
(Teatre)
Just acabo d’arribar d’Avinyó i encara estic flipat; cinc dies al festival més important del món donen per a molt, teatre em refereixo. No, no us espanteu, no faré la crítica detallada de tot el que he vist, però sí que m’agradarà fer un repàs per sobre d’aquest festival, del meu primer Avinyó. D’entrada vull aclarir que he tingut la sort d’anar guiat per un cicerone veterà i excepcional, que ja fa quinze o setze anys que se’l menja de dalt a baix, les tres setmanetes senceres. Sense ell ja no hauria sigut com si fos el meu segon o tercer any. Gràcies Ferran!
De l’oficial vaig veure cinc obres: Conte d’Amour, La Faculté i La Mouette (teatre) i Puz/zle i Old King (dansa). Les dues primeres són horribles, de jutjat de guàrdia i sense reducció de penes per bona conducta; la tercera (La Gavina) per a mi va ser víctima de la posada en escena a la Court d’Honneur, l’espai més emblemàtic, al Palau dels Papes, massa ampla per obres de diàleg i massa important per no fer una cosa ben rebuscada, estil “que se’n parli”. Un detall, el Kòstia, segons Txèhov se suïcida a la última escena i en el muntatge d’Arthur Nauzyciel ho fa a la primera, patapam! De dansa el Puz/zle de Sidi Larbi Cherkaoui és molt bo, especialment en tot el moviment coral (són molta penya) i la música espectacular. L’altre espectacle és més complicat, d’un sol ballarí, d’aquells en que cadascú hi veu una cosa diferent, però fet amb rigor.
De l’Off, en vaig veure uns quants més; si estàs en forma pots començar a les 10 del matí, o sigui que.... De text destacaria La Contrabasse, de Patrick Süskind i Le Premier, de Israël Horovitz. Un Così Fan Tutte, de Mozart, versió de butxaca boníssim i un parell d’espectacles tipus Commèdia dell’Arte també molt bons, l’un basat en texts de Dario Fo i l’altre en Romeo i Julieta passat per la torradora. En general els demès que vaig veure els inclouria en la gamma de bons a força bé. Conclusió: en la meva competició l’Off va guanyar per golejada en front al Inn.
No vull acabar sense parlar de l’ambient en que està immersa la ciutat. Els carrers empaperats de cartells, però sense embrutar ni enganxar-los; tots lligats amb cordills penjats de les canonades de les cases, balcons i arbres. De cada deu persones que hi ha al carrer, un és un actor o un pallasso disfressat, o un conjunt fent música i promocionant el seu espectacle. Molta canalla jove repartint educadament flyers de les diferents obres que es fan. Rapsodes recitant entre les cadires dels cafès, i cantants, i malabaristes, i...
Un migdia, dinant en una terrassa, de sobte es va fer un silenci quasi absolut. Una noia amb un vestit llarg vermell i un guant blanc en una mà s’havia arrencat cantant Nessun Dorma, de Turandot que tot i ser una aria de tenor, ella, que devia ser una mezzo, va brodar. En tota l’estona només es va sentir el soroll que fa la pell quan es posa de gallina i en acabar tots ens vam arrencar en aplaudiments. Sense ser un expert, em va donar la impressió que el carrer del festival és això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada