Acorar

ACORAR

(a La Seca)

M'he incorporat al seguiment teatral barceloní tard, a causa de les meves vacances tardorals, però la re-entrada ha sigut de luxe. En una setmana porto tres espectacles i tres encerts: Oleanna, Les millor ocasions i Acorar, que és el que he vist avui.

A la Fregoli de La Seca (seixanta butaques) el manacorí Toni Gomila ens ha regalat amb un monòleg difícil de catalogar. D'entrada no sembla un monòleg, jo l'etiquetaria com a repàs per la memòria d'un país utilitzant com a fil conductor un fet ben curiós: la matança del porc i com a vehicle un català-mallorquí que no milloraria ni Llorenç Villalonga.

A ca nostra, en entrar, xitam. Siulam. Un siulo fi, precís, espontani, però permanent, tan ancestral com inconscient. Cada vegada que entram a ca nostra, siulam. Es homos. Un siulo amable, que ho explica tot. Tot lo que ses paraules i es gestos no gosarien dir: “Som aquí”, “És cuit es dinar?”, “Ha arribat l'amo”. Així comença la funció.

La peça és, segurament, una reflexió sobre la identitat dels pobles que, envaïts per la modernitat, perden les arrels. Però és molt més; és un regal per l'esperit, una crítica a la globalització, un homenatge a les tradicions i una lliçó de català illenc.

La posada en escena és d'allò més simple: res, i la il·luminació al mateix nivell. No es necessita més, segurament un excés de sofisticació molestaria. Un projecció de video ajuda a aclarir alguns conceptes, però sense protagonisme, no molesta. El Toni Gomila està sublim, el que em porta a pensar que el director Rafael Duran ho ha fet molt bé. I el vestuari? Doncs una gronota de treball; sisplau, estem matant el porc!

Pels que encara no l'heu vist, teniu temps fins el 28 d'octubre. Si no hi aneu us en penedireu tota la vida i  quan menjareu sobresada notareu un gust lleugerament estrany, com si s'hagués tornat blanca per culpa de no haver-hi anat.

P.D. Encara que li sàpiga greu al cap de cony del senyor Wert, la llengua catalana és un patrimoni del que els valdria la pena tenir-ne cura, i les seves distintes maneres d'expresar-se, valencià, balear o de l'Alguer,  un valor a tenir en consideració. Potser en contes d'espanyolitzar als alumnes que estudien en català els sortiria més a compte posar-se la Formación del Espíritu Nacional per allà on s'aguanten les ampolles (per si algú no ho sap: les ampolles s'aguanten pel cul).