El Montaplatos

EL MONTAPLATOS

(a la Sala Fabià Puiserver del Lliure de Montjuic)

Harold Pinter, va ser una persona prolífica i molt treballadora. Va ser dramaturg, novel·lista,  poeta, guionista, actor i director de cinema i fins i tot lletrista d’una cançó (All Gone de la peli The Servant) Ah! i premi Nobel de literatura el 2005, quatre anys abans de la seva mort, més que res per arrodonir la seva carrera. El cine li anava molt, doncs va dirigir 5 pel·lícules, va sortir com a actor en 20 i fer de guionista en 99. Déu n’hi dó! Fi de la pinzellada biogràfica.

Avui a la Sala Gran del Lliure li hem vist El Montaplatos en el muntatge que ha fet Animalario, amb Andrés Lima com a director i Alberto San Juan i Guillermo Toledo en el paper dels dos “pringats” protagonistes, perquè els personatges de l’obra no son altra cosa que dos desgraciats.

Tancats en un soterrani on només hi ha dos catres, els dos sicaris esperen ordres dels seus superiors. En un lateral de l’habitació hi ha dues portes com de cuina de restaurant, d’aquelles que tenen una finestra ovalada. Després d’una bona estona, on gràcies a la seva conversa queda clar la categoria intel·lectual de la parella, descobreixen que entre les dues portes hi ha un muntaplats en el que “algú” els envia encàrrecs absurds...

Persones que hi deuen veure més clar que jo han escrit que la obra reflexa “la estúpida servitud que es genera en les relacions humanes”. No seré jo qui ho negui, però a mi aquest missatge no m’ha arribat. L’obra està ben interpretada i dirigida i l’escenografia és, com a mínim, curiosa, però repeteixo: a mi no m’ha arribat. El detall de cobrir les butaques amb bosses de plàstic negres (a joc amb l’escenografia) només m’ha aportat una mica d’incomoditat, com quan et deixen provar un cotxe nou, però els putes, per no embrutar-lo no treuen les fundes de plàstic i el mantenen encondonat.

El públic ha aplaudit, però diria que amb certa fredor. També haig d’aclarir que tot i ser nit d’estrena, la sala no estava plena, hi havia força butaques buides, cosa que m’ha estranyat molt, fins que algú m’ha dit que el Barça jugava a pilota. Merde! (Perdoneu l’expressió, però estic llegint Victus i hi surten molt soldats francesos malparlats).

Per acabar, tot i que no he sortit convençut, voldria fer un elogi sincer dels Animalario. Crec que son un dels puntals del teatre d’aquesta cosa estranya que es diu Espanya, facin coses pròpies, com Urtain, o alienes com Titus Andrònicus; sempre posen tota la carn a la graella i quan han de ser crítics ho són.. i així els va el pollastre. Van fer una obra en la que es rifaven de la boda de la tercera infanta, i el pare de la núvia (el Sr. Aznar) s’emprenya i els del PP li fan de corifeus, i com que ara manen, posen en pràctica aquella frase de Les liasons dangereuses, l’obra de teatre de Pierre Choderclos de Laclos: la venjança és un plat que se serveix fred. I així, una gran companyia que ha sortit de “bolos” i normalment faria un centenar de funcions per Espanya, n’ha arreplegat 10.  País!