Pàtria

PÀTRIA

(al Lliure de Gràcia)

Crec que Jordi Casanovas és un home de teatre a tenir en compte per les seves aptituds: dramaturg, director i promotor d’una de les millors sales emergents de Barcelona, la FlyHard. A més és molt jove, el que vol dir que te un futur prometedor, ple de possibilitats.

Avui, al Lliure de Gràcia, l’hi hem vist Pàtria, una obra que si no sabéssim que la va escriure fa uns cinc anys l’etiquetaríem d’oportunista, doncs parla d’un periodista de televisió que un bon dia, en un programa de debat, explota i engega a tots els polítics que hi intervenien a la merda i acaba sol al plató tancant el programa amb un crit: “bona nit i llibertat”! A continuació es presenta com a candidat a presidir al seu país (Catalunya) amb un programa centrat en fer un referèndum i, si és possible, proclamar la independència d’Espanya. L’obra ha estat revisada i actualitzada, o sigui que ara, sense problemes, ja la puc titllar d’oportunista. Però aquest no és el problema.

El problema és que la obra és fluixa, molt fluixa; té més forats que un colador i està plena d’incongruències. Si hi afegim que dura quasi dues hores i mitja (amb 15 minuts de descans), doncs es fa això que mai ha de ser una obra: pesada.

Per acabar-ho d’espatllar, l’escenari de Gràcia s’ha mantingut a tota amplada, que és molta, quan s’hauria pogut passar amb una quarta part i d’aquesta manera quan l’acció es desplaçava a l’esquerra, el públic de la dreta havia d’estirar el coll per assabentar-se del que passava, i a la inversa. Una part de l’obra és parlada en anglès, que no calia, sobretitolada ara a l’esquerra, ara a la dreta, damunt la paret del fons, que no és plana; conseqüència: els que seien a la banda contraria a la projecció del text el veien deformat.

Potser tenia mal dia, però m’ha semblat que hi ha hagut un cúmul de coses que no han funcionat: el text, la posada en escena, la direcció i fins i tot la interpretació. Un actoràs com el Francesc Orella m’ha semblat que no donava la talla perquè no es creia el que deia.

La sala plena (i me n’alegro de cor perquè m’estimo el Lliure) i el públic dempeus aplaudint i cridant bravo, però... ¿ho feien per l’obra o pel que molts esperem que passi aviat a Catalunya? Bona nit i llibertat!