DISPARA/AGAFA TRESOR/REPETEIX
(al Teatre Lliure de Montjuic)
Avui he assistit a un
d’aquests assaigs amb públic als que el Lliure de tan en tant ens convida a
última hora: Dispara / Agafa Tresor / Repeteix, de Mark Ravenhill (Unes Polaroids
Explícites), una obra que si l’hagués de qualificar amb una sola paraula diria
que és “bèstia” per la seva potència i a la vegada desmesura. Ravenhill, apart
de ser un paio mal parlat —o que fa malparlar als seus personatges— confereix
una força còsmica als seus “herois”.
El que hem vist avui
és un conjunt de 7 peces breus sobre la guerra —especialment l’anomenada del
golf— les seves conseqüències i el seus efectes sobre les persones. Com a
al·legat antibel·licista és brutal. És un encàrrec que el Festival de Edinburgh
del 2007 li va fer i a l’original d’històries n’hi ha 17. L’arrencada és molt
forta: les cinc actrius protagonistes, Sílvia Bel, Mónica López, Carmen Machi,
Àurea Márquez i Mar Casas, apareixen barrejades per la platea dient que elles “són
la bona gent”, les persones que porten una vida ordenada i agradable, i ens
increpen a nosaltres —el públic— preguntant-nos perquè posem bombes. Queda clar
que hi ha dos bàndols: el dels bons i el dels dolents, i els dolents “portem”
turbant, i encara una altra cosa: de la mateixa manera que en els deu manaments se’ns diu que no s’ha de prendre del nom de Déu en va, s’hauria de fer el
mateix amb les paraules llibertat i democràcia, que són termes molt delicats i
s’han de tractar amb respecte, però els bons sembla que no ho sàpiguen.
No explicaré res dels
arguments perquè seria llarguíssim i complicat. El que sí vull dir és que Josep
Maria Mestres l’ha clavat amb la direcció, suposo que auxiliat per una
traducció impecable —com ens te acostumats— de Joan Sellent. L’escenografia de
Pep Duran i la il·luminació de Juanjo Llorens, de premi. Felicitats Pasqual per
portar l’obra.
Un apunt especial per
les interpretacions femenines. Avui aquestes cinc dones han donat el millor del
que són capaces: dicció, expressió corporal, moviment damunt l’escenari... i
voldria felicitar particularment a la Machi per l’esforç i el resultat de la
seva primera interpretació en català. Que deu pensar ara el capullo del Toni
Albà? Bé, dubto que tingui aquesta facultat.
Per acabar, no tots
els relats m’han agradat, els dos últims els he trobat llargs i no massa aconseguits,
però això no minva la qualitat de la resta. M’oblidava d’una cosa: bona
utilització del vídeo.
Voleu un consell? Aneu a veure-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada