El Diccionario

EL DICCIONARIO

(al Teatre Romea)

María Moliner va ser una dona valenta i tossuda —era aragonesa, i això diuen que va amb caràcter dels habitants d’aquesta regió— que va tenir el valor de corregir el diccionari de la Real Academia Española de la Lengua i tirar endavant el seu que encara avui en dia és de referència. Nascuda el 1900 va tenir una vida difícil ja que el pare els va abandonar anant-se’n a Argentina i ella va tenir d’ajudar a tirar endavant la família donant classes. Tot i així es llicencià en Filosofía y Letras. De gran la vida tampoc li estalvià maldecaps, doncs tan ella com el seu home eren de pensament lliberal i republicans. La Guerra Civil i el general Franco els van donar pel sac amb tota mena de depuracions.

Amb aquests elements l’autor Manuel Calzada, per mi desconegut fins al dia d’avui, ha teixit una obra històrica, començant pel quasi acabament, quan la filòloga va començar a donar símptomes d’una arteriosclerosi cerebral que la portaria fins a una demència senil. Molt hàbil el plantejament de l’obra, anant endavant i enrere. La peça te moments brillants en el combat dialèctic entre ella i el metge, especialment en la primera meitat, quan el doctor es pensa que això de fer un diccionari és una mena d’al·lucinació. Diàlegs com “vostè va estudiar? Sí Filosofía i Lletres. No és normal en una dona nascuda a principi de segle. Sí, normal sí ho és, però no és freqüent”, i així bona part de l’obra. Llàstima que després la peça decau una miqueta.

Molt bona actuació de Vicky Peña que és qui es carrega l’obra a l’esquena, convincent en totes les facetes per les que passa el personatge. Bé Helio Pedregal en el paper de metge i correcte Lander Iglesias en el de marit, amb un però (sóc jo o és que sempre hi ha d’aver un però?) Que ningú s’ofengui, però m’ha semblat una actuació massa madrilenya*. Bona direcció de José Carlos Plaza. El mateix equip la va estrenar al Teatro de La Abadía, que quasi sempre és garantía de qualitat.

Magnífica posada en escena acompanyada d’una il·luminació brillant, no per la quantitat de lux, sinó pel seu disseny. Nota alta pel fons musical adequadíssim, dels que ajuda a crear ambient sense molestar. El Romea ple d’un públic que ha obsequiat als intèrprets amb una bona tanda d’aplaudiments. 

             *Algun dia que estigui inspirat ho explicaré, però sé que molts ja m'han entès.