Carmela, Lilí, Amanda

CARMELA, LILÍ, AMANDA

(al Teastre de l'Aurora d'Igualada)

Tres noms de dona, tres cançons, tres guerres. Ay Carmela! cançó popular del segle XIX que cantaven els guerrillers espanyols que lluitaven contra Napoleó al 1808 i que més endavant es van fer seva els brigadistes republicans, especialment en la batalla de l’Ebre de la Guerra (in)Civil Espanyola. Lili Marleen, cançó alemanya que Norbert Schultze va fer a partir del poema d’un soldat de la Primera Guerra mundial que enyorava la seva nòvia. La cantaven tots els soldats alemanys durant la Segona conflagració. Te Recuerdo Amanda, cançó feta al 1969 per Víctor Jara, cantautor Xilè massacrat pels sicaris del abjecte General Pinochet, que esdevingué icona musical de la resistència contra el règim de la por.

I seguint aquest fil musical els de Marilia Teatre han confeccionat una peça on tres actrius i cantants —Neus Pàmies, Noèlia Pérez i Isabel Soriano— interpreten aquestes i moltes altres tonades a capella, barrejades amb petites històries de dones. El podríem considerar un espectacle feminista, però crec que li escau més la qualitat de FEMENÍ, així en majúscules. Te moments molt divertits –com el de la noia que no vol portar cotilla— d’altres dramàtics —com el referit als camps de confinament nazis— i d’altres molt profunds per propers —com en el que una d’elles recita el poema de la Elionora de Miquel Martí i Pol.

L’espectacle està molt ben dirigit per Marc Chornet i les tres protagonistes estan molt convincents, tan en les parts recitades, com en les cantades i els moviments coreogràfics. A més de bones cantants són bones actrius. Potser la part que fluixeja un pèl es la continuïtat, però reconec que no és tan fàcil anar “cosint” històries tan dispars.

Escenografia molt bona de Estanis Aboal, confeccionada amb trossos de palets, un terra de boles de porexpan i un entramat de fils d’estendre roba que han servit per a tot; potenciat per una molt bona il·luminació, el resultat ha estat brillant. Vestuari senzill, però adequat: malles negres i algun toc de vermell.

Han estat 70 minuts de bon espectacle escoltant un seguit de cançons ben interpretades, i tot i que en alguns moments les històries eren dures, sempre hi han intercalat un missatge d’esperança. Com? Doncs han cantat fins a quatre vegades aquell èxit de The Chordettes del any 54, Mr. Sandman: Mr. Sandman, bring me a dream...(home de sorra envia’m un somni...). Pels que no ho sàpiguen, l’home de sorra és una figura anglo-saxona que es correspon a l’home de la son. Quan la gent, especialment els infants, va a dormir els escampa un polsim de sorra màgica a les parpelles, fet que els portarà a somniar coses boniques. Fantàstic! On m’haig d’apuntar?

L’Aurora amb una bona entrada i aplaudiments a dojo. Felicitats als programadors; portem una molt bona temporada. I la propera serà Sé De Un Lugar. Llàstima que m’agafarà de viatge, sinó la tornaria a veure.