L'ESTRANGER
(al Teatre Lliure de Gràcia)
Avui
al Lliure de Gràcia he passat fred i no per culpa de que l’aire condicionat
estigués desmarxat, sinó a causa del protagonista de l’obra, que et gelava la
sang. L’Estranger —l’Estrany, segons altres traductors— és la primera novel·la d’Albert
Camus, premi Nobel i pied noir, o sigui europeu nascut a Algèria.
El
protagonista de l’obra és Meursault, un home que ha perdut la il·lusió per la
vida —si és que n’ha tingut mai—, una persona buida, passiva, indiferent que ha
comés un crim sense cap justificació lògica, incomprensible, a sang freda: ha
mort un àrab amb el qual no tenia quasi res a veure i ara afrontará la guillotina.
L’adaptació
de la novel·la al teatre l’han fet Carles Alfaro i Rodolf Sirera i crec que se
n’han sortit amb èxit a partir d’un enfocament innovador i arriscat: els dos
únics actors fan el mateix personatge: Meursault —tot i que també altres
papers— i la interacció és molt interessant.
Carles
Alfaro és el responsable de l’escenografia i il·luminació i ha muntat una mena
de cella de presó de cartró-pedra que d’entrada m’ha xocat, però que de seguida
m’ha quedat integrada en aquell ambient de fredor i passivitat.
Molt
bona direcció del mateix Alfaro, que ha portat al duo Carvajal – Orella a unes interpretacions
d’altura que han contribuït a que els espectadors quedéssim moralment ben fotuts.
No és una obra per sortir saltant d’alegria. Molt de tan en tant sonava una de
les Gymnopédies de Satie que reforçava l’inquietant del personatge
El
Lliure de Gràcia fins a la bandera i el públic ha aplaudit amb ganes. Teniu
temps d’anar-hi fins el 12 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada