Litoral

LITORAL

(al Teatre Romea)

Wajdi Mouawad va néixer al Líban l’any 1968, va emigrar amb la seva família a París el 1977 i cinc anys després al Quebec. Avui és el més reputat dramaturg canadenc, gràcies a la seva tetralogia Le Sang des Promeses —Forêts, Litoral, Incendies, Ciels— la tercera de les quals vam poder veure al mateix Romea a finals del 2012 i que es va emportar cinc premis butaca, molt merescuts.

La que s’ha estrenat avui és, en ordre, la segona de la tetralogia i com la anterior que vam veure, també és una obra dura, de les que fan mal, situada en un Líban física i moralment assolat per la guerra, i que, com en Incendis, el protagonista hi arriba per una causa externa.

Wilfrid, de família Libanesa emigrada a causa de la guerra civil, viu al Canadà i una nit, mentre fa l’amor amb una semi-desconeguda —oh quin cul tenia! confessa— i en ple orgasme, li sona el telèfon per avisar-lo que el seu pare ha mort. Queda fotut perquè no el va arribar a conèixer doncs el va abandonar al néixer, en morir la seva mare durant el part, deixant-lo en mans de les seves tietes. Ell el voldria enterrar al costat de la mare, però la família s’hi oposa, objectant que el pare era un malparit i que la mare va morir per la seva culpa. Aleshores Wilfrid es presenta davant del jutge a demanar permís per traslladar el cadàver i enterrar-lo al seu país d’origen, permís que li és concedit.

I aquí comença una història real i a la vegada surreal, arrossegant a un pare mort però que l’acompanya i li parla, amb una maleta plena de cartes que el progenitor li va escriure però mai va enviar, cartes que expliquen la història de les seves vides... Arribats al Líban no hi ha espai per enterrar més morts; el país està saturat de cadàvers i es troba amb altres persones que també pretenen enterrar als seus pares o als seus fantasmes...

Com he dit abans l’obra és molt dura, potser no tan com Incendis, però et deixa força planxat. La posada en escena és molt bona; Ricard Prat ha muntat una escenografia basada en una mena de contenidors que els mateixos actors van desplaçant i donen tota mena de joc. Molt bona il·luminació de Mingo Albir que ha reforçat amb potència el dramatisme de les pitjors situacions. Vestuari adequat.

Raimon Molins —un dels responsables de la Sala Atrium— és l’autor de la traducció i també de la direcció, molt bona. Ha fet brillar els actors que han estat tots molt bé. A mi m’han agradat especialment el Pepo Blasco i la Mireia Trias —en el paper de “la dona que canta”, personatge recorrent de Mouawad—, però tots, repeteixo, han estat a l’alçada.

I posats a buscar algun defecte, penso que la segona part s’hauria pogut escurçar una miqueta. Hi ha hagut algun recitat —com el del Marco-pare mort— que l’ha dit més d’una vegada i penso que ha allargat l’obra innecessariament, però això és peccata minuta.

Sorprenentment, per ser nit d’estrena, la sala no estava plena i he quedat realment parat, doncs creia que l’èxit d’Incendis arrossegaria molt públic. Potser a causa de la merda de la crisi a la gent no li agrada patir, però repeteixo, he quedat força sorprès. Ara, els que hi érem hem aplaudit amb força.