5 d’abr. 2013

Singin' in the Rain

SINGIN' IN THE RAIN
(al Palace Theatre de Londres)




Puc dir que he començat amb bon peu la meva estada teatral a Londres. Avui he anat a un dels teatres que més m’agraden, sinó el que més, d’aquesta capital: el Palace. He vist Singin’ in the Rain, musical basat en la famosa peli del 1952 co-dirigida per Stanley Donen i Gene Kelly. És una adaptació que es va fer pel Chichester Festival Theatre l’estiu del 2011 i portada l’any passat al teatre londinenc.
L’adaptació és molt bona, ajustant-la al que ha de ser un musical de teatre. Passa l’any 27 en el moment en que surt la primera peli parlada i tot Hollywood s’ha d’adaptar a la novetat... coneixeu l’argument. El que impressiona és la qualitat de tot el muntatge. Per començar la orquestra;15 músics en directe que sonen de meravella. La situació també és especial, doncs no estan al fossat del teatre sinó en un altell, ja que l’esmentat fossat el cobreix una escala que és per on van apareixen actors travessant la platea quan simulen que van a les prèvies de les pelis, tipus Hollywood, amb focus que van il·luminant tota la platea.
Després els actors, 30 damunt l’escenari, cantant i ballant sense treva i en tots els estils, des de quasi clàssic fins a claqué. S’ha de dir que l’escola anglosaxona és única. Et fixes en el que està al darrera del darrera i canta i balla com una primera figura. Si repasses els currículums que surten al programa, veus que tots han treballat en les millors obres que s’han fet pel món. El vestuari mereix menció especial, com la posada en escena, al estil que no falti de res, però ni un pound gastat en va. Naturalment matrícula d’honor pel director.
Per acabar-ho d’arrodonir una cosa que ha fet les delícies del públic. Quan el protagonista es posa a cantar Singin’ in the Rain, ha començat a ploure de veritat, el terra s’entollat una mica i ell, sense parar, de tan en tant xutava a l’aigua amb la qual cosa aixecava onades i esquitxava al,públic de la platea que, ja advertit, portava protecció, la majoria paraigües. L’efecte de veure les primeres files obrint i tancant paraigües, dubto que l’oblidi mai. Jo estava a la fila F (una 6) i he sortit esquitxat, tan fortes eren les puntades de peu del ballarí.
Una nit per a recordar. El teatre ple fins a la bandera i aplaudiments sense aturador Només per aquesta obra val la pena fer un viatge a Londres. Demà tinc una obra més seriosa, un Harold Pinter.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada