Top Hat

TOP HAT

(al Aldwych Theatre de Londres)

Fa molts anys que desitjava veure un musical de Irving Berlin, per diversos motius, entre ells perquè és un dels grans músics americans i possiblement perquè de jove en vaig veure molts al cinema. Finalment avui he pogut acomplir el meu desig, però atenció, no penso dir aquella bajanada de que ara ja em puc morir, perquè no en tinc punyeteres ganes; una cosa és voler quelcom i l’altra tocar el dos. Top Hat (barret de copa) és un clàssic i al West End londinenc l’estan fent des de aproximadament un any.

Berlin va néixer el 1888 en un poblat de Bielorússia, no se sap amb massa seguretat quin, i tota la família va emigrar quan ell era una criatura a Nova York. Ben aviat va començar a escriure cançons i als 23 anys es va fer famós amb Alexander’s Ragtime Band. A partir d’aquí ja no va parar, i com que va viure 101 anys, doncs imagineu-vos el que va escriure. La seva música és molt fàcil d’escoltar i t’enganxa amb facilitat; aquesta és una de les claus del seu èxit.

Barret de Copa va néixer com a peli musical als anys 30 produïda per la RKO, en plena explosió del cinema sonor i tot i ser els anys de la gran depressió, va ser un èxit brutal amb Fred Astaire i Ginger Rogers com a protagonistes, cosa que no m’estranya ja que eren uns excel·lents i innovador ballarins. El musical, doncs, és un extret de la pel·lícula i no se’n amaguen; els actors principals són clavats al duet Astaire – Rogers. La història és irrellevant: ballarí famós viatja a Londres i coneix noia, però hi ha una confusió de personalitat i...

La posada en escena és de les que fa caure de cul: escenari en continu moviment, canvis de situació, diferents pisos, mobiliari luxós... el vestuari al mateix nivell: les dones quasi sempre amb vestits de nit i joies fantàstiques i els homes la major part de l’obra d’smoking o frac. Tot (intencionadament) molt naïf. La il·luminació molt bona ajudant a augmentar els efectes desitjats.

La música, a part de la seva qualitat i de números tan coneguts com Cheek to Cheek o Let’s Face the Music and Dance, interpretada magistralment per una orquestra de quasi 20 músics que sonava de meravella. La part actoral molt bona amb un elenc molt equilibrat: parella protagonista, segona parella tirant a còmica, secundaris clàssics, com el criat, el pretendent, etc... Tots actuen, canten i ballen molt bé. Feia anys que no veia una exhibició de tap dance tan bona. En aquest tipus de revista l’estructura és  molt clàssica i l’únic que et pot sorprendre és l’altíssima qualitat.

L’Aldwych quasi ple i el públic entregat. A més en aquest tipus de musical, una vegada acabat l’últim quadre, tota la companyia s’acomiada i saluda en una espècie de fi de festa que és una mena d’epílog on es repassen tots els temes, cantant i ballant, i això als anglesos els encanta, tots drets aplaudint al ritme de la música vessant les restes de beguda que han comprat a l’intermedi i encara els queden en els vasos de plàstic. Són com la canalla...