EL COR DELATOR
(a la Sala Atrium)
Sí!, nerviós, molt, espantosament nerviós he estat i sóc;
però, per què diuen que sóc boig? La malaltia ha esmolat els meus sentits, no
els ha pas destruïts, no els ha pas esmussats. Sobretot, jo tenia el sentit de
l’oïda molt fi. Jo he oït totes les coses del cel i la terra. He oït moltes
coses de l’infern. Què, doncs, sóc boig? Atenció! I observeu amb quina bona
salut, amb quina calma jo us poc contar tota la història.
Així, exactament així, com en el
conte, ha començat l’obra a l’Atrium (dintre el cicle Atrium Lab) paraula per paraula; com la va escriure
Poe. Amb una posada en escena sòbria, però suficient, i una il·luminació
boníssima, projectant la llum contra els miralls que hi ha a l’escenari, ens hem
endinsat en la atmosfera pesada, asfixiant, fosca de El Cor Delator.
No desvetllaré cap secret ja que
la història és sobradament coneguda. El protagonista —aquest que es considera
nerviós, però no boig— mata a un vellet; mai l’havia fer res, no desitjava la
seva riquesa, però tenia un ull velat, un tel i això se li feia insuportable...
La dramatúrgia és de Roger
Batalla, que també fa el protagonista, i és molt aconseguida, ja que tot i ser
un monòleg, hi incorpora dos actor més: el
vellet i un personatge femení que tan pot ser la mort com la seva bogeria, o
les dues coses a la vegada, però que l’empeny a ofegar la víctima.
Tot fantàstic, però... —cony,
altra vegada però?—. Doncs sí; no tinc clar si per un problema puntual a la
veu, o si el director (Hugo Guzmán) li ha fet fer expressament, el prota no
matisava la veu. Se’n anava d’un xiuxiueig difícilment audible al crits forts
en el moments de bogeria i això ha perjudicant la comprensió. Els altres dos
personatges —Mariona Ginés i Joan Rigat— només es movien per l’escenari, també
cantant i tocant el violí, però no tenien paper parlat. I el tema de col·locar bé
la veu m’ha estranyat perquè el Roger Batalla —fa poc el vam veure a The Wild Party—
també és cantant i els cantants saben tot allò del diafragma i com han de respirar
i projectar la veu. Per cert que els altres dos actors també són del ram. Fa
poc els vam veure al Gaudí Barcelona fent Cuentos Cruentos.
En fi, una funció recomanable d’un
autor que malgrat ser un escriptor romàntic, quan es posava a escriure relats
de por, era un cabronàs —en el millor sentit de la paraula—. Llàstima que érem
pocs espectadors, però ho hem compensat aplaudint molt. Aquí la gent de la
cultura patint i els de la incultura cobrant sobresous procedents de la caixa B
i indemnitzacions milionàries en diferido. Ens hem d’independitzar abans
que ho enrunin tot!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada