Tala

TALA

(a la Sala Beckett)

Aquesta obra és l’adaptació que han fet Juan Navarro i Gonzalo Cunill d’un text no teatral de Thomas Bernhard del mateix títol. Talar vol dir tallar arran de terra i aquí fa referència a la tala d’artistes, comprats —talats— per l’estat, la societat. Els adaptadors han estructurat la peça com a un monòleg respectant, crec, mol l’estil de l’autor, mantenint les exageracions i les reiteracions.

El personatge ens explica que encara no sap perquè ha acceptat la invitació dels Auersberger per anar-hi a sopar després de l’enterrament de la Joana, una artista malaguanyada i anul·lada pel segon marit que fa temps la va abandonar. La Joana s’ha penjat. Al sopar hi ha un convidat d’honor, un artista de teatre que hi arribarà tard, molt tard, ja que està representant L’Ànec Salvatge, d’Ibsen. El personatge està molt emprenyat amb tothom... i per aquí és on Bernhard ens cola la seva eterna relació d’amor-odi amb Àustria, i l’stablishment —el Burgtheater surt una pila de vegades, i no per a bé— abominant de tot d’una manera descarnada i amargant.

El text és molt potent —l’autor no escrivia per concórrer a uns jocs florals— i penso que tan de la traducció com de la forma de portar-ho a escena se n’han sortit amb nota. A la posada en escena, com deia aquell andalús, hay que echarle de comer aparte. És força espectacular, però jo no he entès res. Quatre palets carregats d’ampolles de xampany buides presidien l’escenari i al fons una butaca d’orelles sense entapissar... La música també força curiosa: em començat amb Let The Music Play, de Barry White al més pur estil Sound of Philadelphia, i més tard em sentit un tros de Bist Du Bei Mir, de l’òpera Diomedes d’Stölzel, pur barroc centre-europeu.

Juan Navarro com a director i Gonzalo Cunill com a actor ho han fet molt bé, i no és una obra fàcil. La Beckett força plena i aplaudiments forts. Una mala notícia: el Raimon del bar s’ha jubilat i de moment ens hem quedat sense entrepans, copa de vi i cafè. Cagumdena!