El Veneno del Teatro

EL VENENO DEL TEATRO

(al Teatre Romea)

Rodolf Sirera és un autor valencià  gestor cultural, traductor, guionista  i dramaturg, autor de l’obra que he vist avui en castellà: El Veneno del Teatro (1978), dins del Festival Grec d’enguany.

A l’obra original l’acció es situa al París l’any 1784, però en la posada en escena d’avui representa que estem més o menys en l’època actual (primer problema). Un marquès fa venir al seu palau a un actor de fama, doncs ha escrit una obra i vol que li representi una part important, la mort de Sòcrates de la manera més real possible, i a més vol debatre sobre el tema de si l’actor s’ha d’identificar amb el personatge fins al màxim extrem, o només l’ha de representar i oblidar-se d’ell a la caiguda del teló.

L’obra comença amb l’actor al palau prenent santa paciència perquè el marquès el fa esperar (hores?), intencionadament. En l’adaptació d’avui passa el mateix, però el marquès ja no és marquès, només un home poderós i l’actor, tot i voler marxar més d’una vegada, continua quedant-se, i aquí és on veig el primer problema.

Cinc anys abans de la Revolució Francesa, els que no eren nobles adoptaven posicions servils davant els que ho eren, però situat a l’època actual segurament que l’actor famós hauria tocat el dos maleint l’home poderós en arameu. Crec que l’adaptador, José María Rodríguez l’ha vessat en aquest salt en el temps i a partir d’aquest començament, a mi m’ha començat a grinyolar quasi tot; he trobat gran part de les situacions forçades. No desvetllo res més per als que la vulguin anar a veure.

Penso que amb aquest material Mario Gas no hi ha pogut fer gran cosa, o no se n’ha sortit. Els actors, sense dir que ho hagin fet malament, no han brillat. S’ha d’anar molt en compte amb les adaptacions, sinó passa com en aquelles tragèdies de Shakespeare on el protagonista demana al criat que aguanti l’espasa per saltar damunt d’ella, i l’únic que porta el servent és un fusell d’assalt AK-47 de dues-centes bales.

L’escenografia de Paco Azorín senzilla, però ben resolta i la il·luminació de Juan Gómez eficaç, especialment bella en la primera escena on penetrava una llum de capvespre per la gran finestra lateral; imatge espectacular.

Pocs espectadors: el Romea a menys de mitja entrada i els aplaudiments escassos, freds diria jo.