Pss, Pss

PSS, PSS

(al Théâtre des Luciolles, al 67è Festival d'Avinyó)

Ara, sense manies li fotré pel broc gros: Pss, Pss és el millor espectacle —de llarg— que he vist al 67è Festival d’Avinyó, i estic parlant d’una obra menor, que dura una horeta, que està feta amb quatre duros, on només hi surten dos actors... o són clowns... o equilibristes...? Però no sóc sol a pensar així. Al Théâtre des Lucioles, un de tants del Off hi havia bufetades per aconseguir una entrada: el boca-orella anava a cent per hora! les llistes d’espera eren més llargues que l’aforament i, el més important, tots sortíem de la funció amb un somriure comentant els gags i imitant, sense vergonya, algun dels gestos de la parella.

Camilla Pessi i Simone Fassari són els Baccalà Clown. Apunteu-vos el nom perquè del 21 al 24 de setembre vindran a Barcelona amb motiu de les festes de la Mercè. No sé on faran l’espectacle, tot i que seria desitjable que fos en un local no massa gran.

Per començar Pss, Pss, és un espectacle internacional, on no hi ha text, només hi ha somriures, tendresa, humor blanc en estat pur, un espectacle suau, sensible, amorós, manyac... i ple d’idees, tantes que és quasi impossible recordar tots els gags. Ella és un amor, amb la seva careta rodona i les galtes amb un toc de coloret. És menuda, fràgil, elàstica i dolça a la vegada; és impossible no sortir-ne enamorat. Ell també és tap de bassa, seriós —una mena de Buster Keaton— dubtant contínuament, sensible i vulnerable. Quan ella s’abraça a un espectador que els ha ajudat a tirar endavant un gag, ell, trist, de seguida busca a una espectadora per també abraçar-s’hi.

Tècnicament l’espectacle és perfecte, amb un gran control dels tempos, i una execució —hi ha números de circ i trapezi— impecable. Boníssima direcció de Louis Spagna; tot flueix com si fos fàcil, per a mi una de les coses més difícils d’aconseguir.

Si em fessin definir la funció amb una sola paraula, diria fascinant, tot i que a continuació, fent trampa, n’hi afegiria una pila més. És una mena de teatre on, sense confessar-ho, tots ens voldríem perdre per intentar tornar a ser uns infants.