TITUS ANDRONICUS
(al Swan Theatre de Stratford-upon-Avon)
De vegades els
esforços ens són recompensats. És el que m’acaba de passar. Agafa un avió i
vola a Birmingham, dos trens i cap a Stratford-upon-Avon, tot això per veure
com s’ho fan els de la RSC. Resultat: immillorable, o sigui que em sento
recompensat.
He vist Titus
Andronicus, una de les obres que jo considero de “les bèsties” —però de les
millors— del senyor Shakespeare; una peça en que surt el pitjor de la condició
humana. Hi ha lluita pel poder, traïció, impietat, venjança, assassinat, mentida,
violació, amputacions... em deixo res? Al sortir del teatre, mentre caminava
cap a l’hotel, pensava que si el bard hagués vist la pel·lícula d’en Tarantino
Reservoir Dogs després d’haver escrit aquest Titus, hauria pensat “quina
mariconada. Ara aquest burro li talla l’orella, però ni el viola, ni li talla
la llengua, ni les mans...” i és que tot el que passa en aquesta tragèdia és
molt fort.
Aquesta versió es
va estrenar aquest any aquí, al Swan Theatre, el 16 de maig, i ha rebut grans
elogis de tota la crítica anglesa, i no n’hi ha per a menys, doncs al costat de
la gran qualitat actoral s’hi suma posada en escena d’una potència
aclaparadora. Per començar el Swan impressiona perquè és un teatre diferent
dels que estem acostumats. Sense ser una rèplica del Globe —com el de Londres—
hi fa pensar; és de dimensions modestes, en forma de ferradura i a més de la
platea te tres pisos d’alçada. Té una sonoritat excel·lent i està dotat d’un
equipament modern. El conjunt és que l’escenògraf s’hi pot lluir.
El director —Michael
Fentiman— situa l’acció en una època indeterminada pel vestuari, però manté l’esperit
—honor, venjança— i el tipus d’armament —dagues, espases— i la situació a Roma,
amb la qual cosa al dir el text —fidelíssim a l’original— res grinyola. Les
actuacions són antològiques; naturalment destaquen els personatges amb paper protagonistes,
com Titus, Tamora, Aaron, Lavinia, però tot el conjunt —26 actors— és d’una
cohessió exemplar. Música espectacular creada per a la producció i interpretada
en directe per 7 músics —i ves sumant— i un vestuari d’aquells de fer caure de
cul. Per acabar-ho d’arrodonir una il·luminació sàvia aprofitant tos els recursos
que proporciona aquest teatre tan especial.
Jo estava a la fila
1 —no em van esquitxar de sang de miracle— i l’entrada m’ha costat 28 pounds, o sigui un preu més que
raonable, i és que quan diem que el teatre a Anglaterra és molt car, tenim
tendència a parlar de Londres, el West
End i grans muntatges musicals. Al marge d’això, la ciutat és preciosa, no
arriba als 25.000 habitants, pots anar a tot arreu a peu i te un parc al costat
del riu Avon —que és on tenen els teatres els de la Royal Shakespeare Company— que ja el voldríem a Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada