29 de set. 2013

Comment te dire adieu

COMMENT TE DIRE ADIEU
(a la FlyHard)



Jo, del Sergi Manel Alonso no en sabia altra cosa apart que havia fet una obra que es va representar al Porta 4, però que no vaig veure, per tant avui he tingut el meu primer contacte amb aquest autor i director. Comment Te Dire Adieu és una peça “molt FlyHard”, i si ara haig d’explicar el que vull dir amb això, em fotreu en un problema, però ho intentaré: actual, bilingüe, espai reduït, pocs actors i desenfadada, ah! i amb personatges joves.
Passa en un bar de Barcelona, Gràcia concretament. La cambrera fa el torn del matí i l’amo el de tarda-nit. Al matí sempre hi va a esmorzar un xicot putejadet per la vida que s’enamora d’aquesta noia, que ja està compromesa. En canvi el propietari està de tornada de tot i no vol saber res de l’amor, però una nit entra una noia a l’hora de tancar i...
Penso que dels quatre personatges només n’hi ha un de ben dibuixat, rodó, l’interpretat pel Roc Esquius que realment ho broda amb la seva expressió corporal que serveix per compensar que quasi mai acaba una frase. A la resta potser seria bo fer-los una revisió que podria millorar l’obra en general. Tot i així la peça és divertida i retrata una mena de soledat i por als canvis i al compromís, a la vegada que les dificultats de viure el moment actual.
L’escenografia correcte, amb mitja sala convertida en bar amb tauletes i cadires, tota ella molt FlyHard amb una il·luminació que, en un espai tan petit, ajuda a situar l’acció ara en una parella, ara en l’altra, i m’acabo d’adonar que estic utilitzant FlyHard com a adjectiu, la qual cosa vol dir que “aquesta gent” estan marcant un estil, i això és bo, molt bo perquè pot ser una marca. Recordeu, en una altra activitat, l’estil anomenat música laietana, sorgida del taller del Zeleste, amb la Plateria, els Música Urbana capitanejats per Joan Albert Amargós i altres excel·lents músics? Doncs això!
I perquè aquest títol? Doncs perquè és el nom d’una cançó que interpretava la Françoise Hardy —produïda pel Serge Gainsburg— als anys seixanta i enllaça amb alguns equívocs aprofitant que els personatges no tenen idea de francès. Però... en honor a la veritat s’ha de dir que la cançó és americana i la va estrenar la Margaret Whiting amb el títol de It Hurts to say goodbye. La Hardy la cantava al estil tontet francès de la època i la Whiting al estil crooner americà.
Tornant al món del teatre, la Fly plena i el públic ha sortit content després d’hora vint de diversió. L’empresa continua permetent pagar segons les possibilitats, 10 o 15 €. Una petició: a poc que podeu pagueu-ne 15, ens convé que aquesta sala tiri endavant; avui a Barcelona, penso que és imprescindible. No voldreu pas que perdem un adjectiu...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada