Els músics del silenci

ELS MÚSICS DEL SILENCI

(al Barts)

Mummenschanz és una companyia teatral suïssa que va ser creada l’any 1972 per fer teatre de pantomima. Alumnes de Jacques Lecoq, es van fer famosos per assolir una mena de rècord: mantenir tres temporades seguides el seu espectacle sense paraules i sense música a Broadway. Avui a Barcelona ens han portat una mena de resum commemoratiu dels seus 40 anys d’existència amb el títol de Els Músics Del Silenci.

Per començar dir que els quatre components del grup són molt bons, això és innegable. Controlen els moviments del cos d’una forma extraordinària, de vegades a la vista, de vegades dins de “cossos estranys”. Començant per la “obertura”, dues mans immenses i enguantades separant les cortines per donar principi a l’espectacle, baixant al pati de butaques i abraçant al públic, o pentinant-lo, per exemple. Números realment encertats com el de la “cosa” tota boca que treu una llengua vermella i llarga, o el tub corrugat que juga amb el públic amb globus gegants...

Perfectes, però... però se m’ha fet llarg, i ho atribueixo al silenci. El silenci està molt bé per a la vida eremítica i pels monjos de la trapa, però em sembla que no pel teatre. A mi m’ha fet falta —molta falta— una música adequada que ressaltés els moments àlgids dels números, donant-los ritme i sobretot, sobretot que fes d’enllaç, de pont entre un número i el següent, doncs aquesta transició m’ha semblat pobre i avorrida: s’acaba el gag, escenari a les fosques i comencem el següent, i així una vegada i una altra.

Tot i això, com he dit abans, tenen quadres d’una factura excel·lent i, penso, d'una dificultat extrema. L’escenografia és la típica d’aquest tipus d’espectacle que sempre recorda el Teatre Negre de Praga, igual que la il·luminació, destacant el que s’ha de destacar i enfosquin el que ha d’estar fosc.

El Barts pràcticament ple d’un públic entregat i poc discret; redéu als comentaris a cada gag com si els demés no els poguéssim veure o els retransmetessin per la ràdio del seu poble. Jo tenia al darrera dues senyores que reien sorollosament fins i tot quan s’apagava la il·luminació per fer els canvis de quadre, apart dels comentaris com “ui ara” o “mira, mira”. Què hi farem, hi ha gent que ha de demostrar que s’ho està passant d’allò més bé, o com diuen alguns, de puta mare, i quedi clar que no parlo de la seva.