GOOD BYE BARCELONA
(al Teatre del Raval)
Avui, quan entravem al Teatre del Raval ens donaven una mena
de diari on s’explicava somerament que eren les Brigades Internacionals que van
venir a Espanya a combatre el feixisme durant la Guerra Civil. És el tema del
musical Goodbye Barcelona que aquí
va obrir portes ahir, i aquest diari era el programa de mà.
A partir d’una història de
Judith Johnson, KW Lewkowicz va posar-hi lletra i música fins a formar un
musical que s’estrenà el novembre del 2011 al Arcola Theatre de Londres, un d’aquests que pertanyen al Off West End, estan a la quinta punyeta
i et fan la funció pràcticament a la falda. Ara, fins el 10 de novembre la podrem
assaborir a Barcelona, i a poc que sigueu sensibles als fets i admireu el valor
d’aquest voluntaris, us emocionarà pel tema i perquè l’execució és impecable.
Narra la història de Sam, un
jove idealista londinenc de divuit anys que se’n va a Espanya per unir-se a les
Brigades Internacionals. Rebecca, la seva mare vídua, hi està en contra però el
deixa fer i finalment més tard ella també s’hi allista. La trama és simple però
te una càrrega emocional molt forta i honora a aquella colla de quixots, alguns
d’ells eixelebrats, que van perdre la vida per defensar unes idees lluny de la
seva llar. M’acabo de treure el barret.
La dramatúrgia és de Carlos
Be —nom que aquests dies sona molt per Barcelona— i la direcció de Fran Arráez;
excel·lent treball d’ambdós, que sumat a l’escenografia de Abdón Alcañiz obté
un gran resultat amb poca despesa econòmica. Tres o quatre caixes de fusta fan
de tot: barricades, taules de taberna, lliteres de campanya... material que
mouen els mateixos actors per fer els canvis d’escenari, molt freqüents, per
cert. Il·luminació i vestuari molt bé.
A escena nou actors que han cantat
de meravella, però que han convençut a més per les excel·lents actuacions; no n’hi
ha prou en cantar bé i no desafinar. Hi ha hagut moments especialment
emocionants —no em fa vergonya dir que en algun moment m’han saltat les
llàgrimes— i no ha estat només per les seves veus boniques. És clar que tenien
un acompanyament musical de luxe i no precisament per la quantitat, sinó exclusivament
per la qualitat. Dani Campos al piano, Quico Pugés al cello i guitarra, i Miquel Biarnés a la percussió han sonat com
una orquestra.
El Teatre del Raval fins a
la bandera i un públic enardit ha aplaudit una i una altra vegada escalfant-se
les mans i gratificant al equip artístic. Dues hores d’un gran espectacle que, possiblement
a les persones de determinada manera de pensar no els agradarà, però això ja
són elucubracions de persona malpensada. La gent “normal” —i perdoneu les cometes— aneu-hi, no us la
perdeu, seria com... no sé... no haver anat a la Via Catalana. Òndia el que acabo de dir!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada