Cómico

CÓMICO

(al Teatre Joventut de l'Hospitalet)

Jo em confesso admirador de El Brujo, aquest còmic que es fa dir Rafael Álvarez, o és a l’inrevés? Porto vistos uns quants muntatges d’ell i encara no m’ha defraudat mai; n’he vist de molt bons i algun que no ho ha sigut tan, però sempre he sortit satisfet i amb les piles carregades després d’haver rigut força i —més important— somrigut molt.

L’espectacle que ha fet avui al Teatre Joventut de l’Hospitalet es titula Cómico, i porta aquest nom perquè fa, segons ell, un repàs a una pila d’anys de professió, però en realitat el que fa damunt l’escenari és el que li surt de... el que li surt amb més facilitat, que és anar amunt i avall al llarg de la seva vida i parlar de la seva infància, autèntica o falsa, i dels seus amics de la faràndula, com Pepe Rubianes, o dels polítics actuals, o dels místics del Segle d’Or espanyol, sense oblidar al seu estimat Quevedo al que dedica dos apunts: Gracias y desgracias del ojo del culo, i aquell sonet d’amor que acaba amb el famós vers polvo seràs, más polvo enamorado.

Tot aquest aiguabarreig —i ho qualifico així amb admiració— interpretat a  la seva manera. El Brujo és un actor que domina la expressió corporal i especialment la facial; les seves cares són impagables i si l’heu d’anar a veure us recomano la fila 1 per no perdre’s detall. Com a director del seus espectacles s’ha de dir que domina el tempo perquè la funció mai decaigui. Ha arribat a un punt en que certs moviments, les seves coreografies, ja porten un segell brujo que les fa recognoscibles, així com algunes frases que mai poden faltar, com la seva preferida per referir-se a que el públic del dia és molt culte: hoy hay nivel.

Cómico possiblement no sigui el seu millor espectacle, però no ens ha defraudat. La posada en escena sòbria: res, i el vestuari pantalons de xandall i frac negres que, ell ho sap, contrasten amb la seva magnífica i arrissada cabellera blanca. Amb el públic hem estat de pega: només d’engegar ja ha sonat un mòbil, però ell, àgil, ha dit dirigint-se a la persona responsable que si era per a ell, no s’hi podia posar. Però encara n’han sonat més; a una bona (cabrona?) dona, dues vegades seguides. En quan al comportament, gran part del públic ha abusat de riallades cridaneres, aplaudiments fora de temps i comentaris en veu alta. No seré jo el que digui que era un públic poc educat —sort que hi havia nivell— però si algú altre ho diu, jo li donaré la raó.

Un Teatre Joventut ple ha gratificat l’artista amb forts aplaudiments. Per a qui pugui interessar, aquest xicot tornarà a Barcelona el gener, al Teatre Condal amb La Odisea.