El Crèdit

EL CRÈDIT

(a La Villarroel)

Una persona nascuda al 1964 per a mi és molt jove; te més o menys l’edat dels meus fills i vulguis o no, encara se m’escapa allò de “cony de canalla...”. Doncs cony de canalla o no, el Jordi Galceran ha escrit una comèdia —una altra— de les que se’n parlarà, perquè El Crèdit és  una filigrana.

Galceran té idees, les sap explicar d’una manera endreçada, les situa en el present més actual i les subministra en la dosi justa. Coneix els registres de la comèdia, no cau en redundàncies per arrancar un plus de riallades... en fi se sap l’ofici i el de dramaturg, al final, és un ofici.

Ens trobem en una oficina de La Caixa. El delegat —em sembla que en aquesta entitat mai anomenen director al cap— està negant un crèdit a un aspirant a obtenir-lo, però el sol·licitant no es dona, i insisteix tot i no poder donar cap garantia, i treu el millor de sí mateix per convèncer al bancari, fins que treu... el pitjor?

Tot això en una escenografia de Max Glaenzel magnífica, amb una Villarroel a quatre grades i al mig només una taula de despatx i dues butques —la del delegat més gran i més maca que la del client— situades damunt d’una plataforma que gira lentament, molt lentament. Per sobre d’ells una mena de campana que és la il·luminació ideada per Kiko Planas, genial, i a escena només dos Jordis... Boixaderes i Bosch, dirigits per un Sergi Belbel que ha sabut trobar el to exacte per a no passar-se ni quedar curt, i consti que en una obra amb tanta “xixa”, aquest equilibri no és gens fàcil.

En la peça se’ns parla del moment actual, de crisi i d’economia, de neocapitalisme, de la funció —o disfunció— de les entitats bancàries, però també de relacions humanes, de seguretats i inseguretats en el món de la parella... en fi, com unes pàgines viscudes del Patufet però sense aquella innocència, vaja, del segle XXI.

La Villarroel plena fins a la bandera, i tothom s’ho ha passat rebé. Aplaudiments generosos i al sortir comentaris elogiosos. Diuen que les comparacions són odioses, però si a mi em feu triar entre el Mètode Gönholm i aquesta, em quedo amb El Crèdit. Sembla que l’obra la tenen programada sense data d’acomiadament. Si és així no m’estranyaria que tinguéssim crédit per mesos.