LA REVOLUCIÓ NO SERÀ TUITEJADA
(al Teatre Lliure de Gràcia)
Jordi Casanovas, Guillem
Clua i Pau Miró són tres joves, molt joves dramaturgs catalans de referència, que ens ha
obsequiat amb grans nits de bon teatre, actual i refrescant, allò que metafòricament
se’n diu saba nova. Des d’aquí la meva admiració i el meu agraïment. Sense gent
jove que empenyi, el teatre s’anquilosaria.
Per altra banda, al nostre
estimat Teatre Lliure algú va tenir la idea de que aquests autors creessin una
obra compartida. Gran atreviment! i el resultat ha estat aquesta Revolució... de la que se’n poden fer
una pila de lectures, com quasi sempre. La meva és que per començar l’obra és
irregular, massa irregular; penso que la paternitat compartida no li ha provat.
Simplificant-ho molt diré que la peça arrenca bé —o molt bé amb Lenin (?)
intentant comprendre que és això d’emmagatzemar informació al núvol— després
decau i es perd i a la vegada ens perdem els espectadors, i al final recupera l’interès.
Curiosament els millors moments són quan hi ha en escena aquest visionari Lenin,
més penjat que un fuet. Tot i així al llarg de la funció hi ha hagut de tot, moments brillants,
divertits, avorrits i inexplicables. Ara, si en conjunt l’obra ens volia enviar un
missatge, jo no l’he pillat.
L’escenografia d’Enric
Planas boníssima, presentant-nos una mena d’Apple Store, asèptic, net, ben
il·luminat, una mica “un món feliç” d’Huxley. De la direcció —també compartida
pels tres autors— no sé que dir-ne; qui era responsable dels millors moments? Qui
dels més avorrits? Al final penso que possiblement els components de la
Kompanyia, que són uns molt bons i joves actors, en anat fent la seva
feina utilitzant l’ofici i la intuició.
La sala de Gràcia a tres
quarts d’entrada amb una disposició a quatre grades molt atractiva.
Aplaudiments entre febles i de compromís. Conclusió: sort dels actors que, amb la seva professionalitat, han
salvat els mobles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada