Le Voci di Dentro

LE VOCI DI DENTRO

(al Teatre Municipal de Girona)

Aparentment la trama de Le Voci... és una bajanada. L’Alberto Saporito somia que a casa dels seus veïns, els Cimmaruta, s’ha comés un crim i han amagat el cos a la cuina, però tal és el realisme del somni que es pensa que ha passat de veritat i ho denuncia a la policia.

El que passa és que Eduardo de Filippo amb aquesta història banal ens pinta un fresc de l’estil de vida de la Nàpols de post-guerra —tampoc tan diferent de la de pre-guerra—, fent desfilar un seguit de personatges impagables: la minyoneta que tot el dia dormiria, el tiet que es nega a parlar ja que no val la pena en un món ple de gent que no escolta, la mestressa de casa que es prostitueix, però ho fa simulant que és vident i llença les cartes... i així del primer a l’últim.

La commedia all’italiana, a diferència de l’anglesa, és molt exagerada; els sentiments ultrapassen l’estar a flor de pell, no, no, la pell se la passen de llarg i surten per la boca en forma de crits i amb els gestos en forma d’excés. La jove que es pensa que s’ha quedat vídua crida com una boja i s’abraça als veïns encara que siguin homes, cosa que es guardaria de fer en uns situació normal, i per això és tan difícil interpretar-lo en el seu punt just. És com la orada a la sal, que no et pots quedar just ni passar-te amb el forn. Per això és tan gratificant acollir experts com el Toni Servillo, no per fer la orada, sinó per dirigir i interpretar l’obra.

A més en aquesta ocasió hem tingut la sort de comptar amb el germà Peppe Servillo* en el rol de (també) germà a l’obra. Els seus gestos i silencis ha estat una meravella. La resta de l’elenc, tots amb nota alta. Aquesta peça ja fa temps que la volten pels millors teatres i la tenen mil·limetrada, amb una posada en escena minimalista amb quasi res a l’escenari, una il·luminació senzilla però sàviament administrada i un vestuari realment fastuós per tronat. La direcció del mateix Toni Servillo cum laude. Penso —perquè li he vist vàries coses— que avui és un dels grans directors de teatre europeus.

El Teatre Municipal de Girona —curiosament ficat dins el mateix Ajuntament— és una preciositat inaugurada al 1860. Crec que és l’únic teatre vuitcentista català que no ha sofert cap devastació, però al ser antic té el problema que certes localitats de segons quins pisos no tenen bona visió. A l’hora de comprar s’ha d’estar al lloro, o es pot patir. Fet aquest advertiment, acabar dient que hem assistit a una gran nit de teatre internacional. La tanda d’aplaudiments ha estat memorable.

*D’aquesta obra hi ha una gravació de l’any 1978 dirigida i interpretada pel mateix Eduardo de Filippo, i curiosament el paper de Carlo Saporito l’interpreta Luca de Filippo, el seu germà en la vida real, com en el cas d’avui. Es nota que a Itàlia la famiglia és molt important, sinó vegeu la peli de l’Ettore Scola d’aquest mateix títol, però ara ja me’n vaig massa per les rames. Jo parlant d’Itàlia no acabaria mai.