LA ROSA TATUADA
( a la Sala Gran del TNC)
Penso que el nord americà Thomas Lanier "Tennessee"
Williams és un dels grans dramaturgs contemporanis, amb una llista increïble
d'èxits —Zoo de Cristall, Nit de la Iguana...—, dos Pulitzers —el Tramvia, la
Gata—. També penso que La Rosa Tatuada és una de les seves obres més fluixes.
Avui l'hem vist al TNC, i no m'ha convençut.
Quatre pinzellades de
l'argument que és força conegut. Serafina delle Rose—siciliana emigrada als
EEUU— està bojament enamorada del seu marit, un camioner que mor a mans de la
policia al saltar-se un control. A resultes d'això perd el fill que esperava i cau
en profunda depressió, recloent-se a casa i obligant a fer el mateix a la seva
filla de quinze anys. Accidentalment coneix un altra camioner que li recorda al
seu marit i... La història és volgudament estripada i l'autor la va escriure
pensant en l'actriu Anna Magnani, que d'estripar en sabia un rato.
Què no m'ha convençut? El
tractament que la directora, Carlota Subirós, ha donat a la peça. Potser ha
estat massa fidel a l'original, les obres es fan velles i de vegades demanen
intervencions. La primera part ha estat massa llarga, repetitiva i, per tant, tediosa;
la segona ha anat més lleugera, però tampoc l'ha ha fet créixer, i aleshores
costa molt que els actors facin avançar la funció amb dinamisme. Conclusió: no
hem vist les grans interpretacions que un tipus d'obra com aquesta, escrita en
un to pessimista i escèptic i, com quasi totes des del autor, basades en el
sexe i la violència ens podien oferir. El millor ha estat Pepo Blasco, que ha cantat magníficament
Sexual Hailing del gran Marvin Gaye,
encoixinat només per un piano i el cor que li han fet la resta d'actors, però els
espectadors avui no hem anat a un concert de soul.
La posada en escena de Max
Glaenzel bona en la part de la casa de Serafina però excessiva la resta
d'escenari, tot obert, com estigués al mig del desert. La il·luminació m'ha
semblat poc adequada: sempre semblava que fos de nit, fins i tot quan era de
dia.
En fi, n'esperava més, molt
més, però no tot el públic estaria d'acord amb mi a tenor dels aplaudiment ,
bravos i públic dempeus que s'ha vist en una Sala Gran —actualment anomenada
massa gran— pràcticament plena. Estic content pels que els ha agradat tan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada