Miquel Roca

MIQUEL ROCA

(Opinió)

El d'advocat és un ofici que, com tants, te les seves contradiccions i potser una de les més notòries és la obligació de defensar al seu client fins i tot quan sap que és culpable. Si només ho saben el defensat i ell, proclamant la seva innocència, i si l'acusat és confés buscant que se li apliquin atenuants per aconseguir la pena mínima. Tothom te dret a una defensa professional en un judici, al menys en els estats de dret. Per això les persones que no tenen recursos per contractar un defensor se'ls en proporciona un d'ofici que paga —més bé o més malament— l'estat.

Els advocats no tenen perquè implicar-se emocionalment en els cassos que defensen, ni els fiscals en els que fan d'acusadors. Per això, de vegades, es donen cassos en els que persones de poca formació que tenen un litigi, recriminen al seu advocat que parli amigablement amb el lletrat de la part contrària als passadissos de la sala de justícia. Ténen la obligació de defensar al seu client, però són lliures d'acceptar un cas o no. Com he dit abans, exercir d'advocat només és un ofici. Però hi ha cassos i cassos.

Els senyor que il·lustra la foto de l'encapçalament, sota la noia rossa, és advocat, i molt conegut; i és conegut perquè va ser un polític destacat al llarg de molts anys; fins i tot va ser un dels pares de la constitució del 1978, la que encara tenim, la "intocable". Es diu Miquel Roca i Junyent, i tot i haver nascut a Bordeus — pertany a la generació dels fills de pares exiliats— és català. Ha estat un polític adscrit a les files de Convergència, amb una trajectòria brillant, si exceptuem la patinada de la Operació Reformista del 1984. Finalment, per motius que potser algun dia s'aclariran de veritat, va deixar la política i va muntar un bufet d'advocat que avui te molt de prestigi i una pila de col·laboradors. A ningú se li escapa que el creixement exponencial d'aquest bufet  ha sigut gracies a que és un excel·lent professional (diuen) però les relacions cultivades en la anterior vida política hi han tingut a veure, penso.

Doncs ara, per ser exactes aquest passat 2013, ha acceptat defensar la infanta Cristina de cognom Borbó —com el nostre estimat rei Felip V— la dona d'aquest que s'autoanomena El Duque empalmado, que en català hauríem de traduir com a duc sigaladret, em sembla. I jo em pregunto: aquest prestigiós advocat, a 73 anys, amb els diners fets, havia d'acceptar un cas tan pudent com aquest? M'agradaria saber perquè ho ha fet. Diners? Compromís? Amistat amb el rei? Notorietat?

Home, doncs això potser sí, perquè penso que s'ha fet notar i molt. Jo si em trobo un dia menjant en un restaurant i ell arriba i l'acomoden a la taula del costat, m'aixecaré i marxaré, pagant el que hagi consumit, això sí.