GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ
(Opinió)
Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el
coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su
padre lo llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de veinte
casas de barro... Així comença Cien Años de Soledad, de Gabriel García
Márquez ... descifrar los pergaminos, y
que todo lo escrito en ellos era irrepetible desde siempre y para siempre,
porque las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda
oportunidad sobre la tierra. I així acaba la que per a mi és una de les més
grans novel·les que s'hagin escrit mai.
Jo he tingut sempre el que en
podríem dir llibreter de capçalera, gràcies al meu pare que era llegidor
empedreït i molts dies al capvespre, al plegar de la feina, passava per cal Gassó a veure quines novetats
hi havia i fer una mica de tertúlia amb quatre llegidors com ell; aquestes
coses s'encomanen. Naturalment a casa els meus pares, i més tard a casa meva
compràvem els llibres allà, i recordo que a l'any 67 o 68, un bon dia el Josep
M. (l'amo) em va posar un llibre als dits; "una edició acabada d'arribar
de Buenos Aires d'una autor colombià aquí desconegut. Està arrasant", em
va dir, i com que els llibreters de capçalera són com els metges de família, o
sigui que els hi fas cas o els canvies, me'l vaig emportar i vaig descobrir el realisme
màgic i el que més endavant es va batejar com a boom sudamericà.
No faré una crítica ni dels Cien Años ni de cap altra llibre de
l'autor; veus autoritzades ja les han fet, potser en faran més, i analitzaran
l'obra en profunditat, les maneres d'estructurar-les i el llenguatge utilitzat.
Jo només diré que vaig descobrir que hi havia vida més enllà del Quijote i La Regenta, Cela i Delibes. Que el castellà com a llengua ha tingut
l'avantatge d'expandir-se cap a terres llunyanes i que pobles sencers se la van
fer seva —voluntàriament o a garrotades— i la van evolucionar i evolucionar
fins a arribar a autors com el que avui ha mort. També vull dir que és una sort
poder llegir en la versió original, sense passar per cap traductor, i els
catalans —encara que aquell ministre cap de cony que atén per Wert digui el
contrari— sabem llegir bé en castellà.
La notícia de la mort de
l'escriptor m'ha portat a fer un viatge a les lleixes de la meva biblioteca i
repassar les obres que tinc de l'autor. M'ha ocupat tota la tarda però estic
content d'haver-ho fet; no he perdut el temps, és més, penso que ho hauré de fer
de tan en tant i treure-l'hi la pols a la memòria i repassar el que al llarg de
la vida s'ha llegit; és gratificant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada