31 de maig 2014

El Zoo de Vidre

EL ZOO DE VIDRE
(al Teatre Goya)



En la última crítica vaig dir que malgrat que l'autor del que parlava era un dels grans del teatre contemporani, no era un dels meus preferits, en canvi Tennessee Williams —també un dels grans—, si que és sant de la meva devoció. Un amic meu molt teatrero em diu que això és perquè sóc molt cinèfil i una mica Hollywoodià, i el Sr. Williams també ho era. Potser sí, però penso que creant ambients carregats d'electricitat, tensió i xafogosos, Williams possiblement sigui el puto amo.
Avui he vist El Zoo de Vidre sota la direcció de Josep M. Pou, la que penso és una de les obres més importants del autor guanyador de dos premis Pulitzer. És un drama dens com quasi totes els d'ell, amb unes persones que es relacionen amb dificultat i carregats de problemes familiars que no han sabut metabolitzar.
El personatge de la mare —ajustadíssima Miriam Iscla— és el d'una dona fracassada que no sols no ha aconseguit viure rodejada de criats, com desitjava, sinó que va ser abandonada pel seu marit. El fill —una altra creació de Dafnis Balduz— és un poeta frustrat que treballa en un magatzem de merda per un sou miserable empaquetant sabates. La filla —una Meritxell Calvo impressionant, especialment en el segon acte— és una noia extremadament tímida que no es relaciona a causa d'un defecte físic: és coixa, paraula prohibida de pronunciar per la mare. I el quart personatge —Peter Vives, molt bé, dintre de tenir el paper menor— és un jove amic del germà que conviden a sopar amb ganes de que es converteixi en pretendent de la nena.
És una obra duríssima, però a la vegada delicada, tan com les figuretes de vidre que col·leciona la filla -—l'esmentat zoo de vidre—, doncs si es fa barroerament pot ser inaguantable, i a més penso que és una peça d'equilibris ja que si un personatge "s'escapa" trenca l'harmonia que reclama el conjunt. És per això que crec que Pou l'ha dirigit magistralment, mesurada, amb cada cosa al seu lloc, com si fes puntes de coixí.
Una escenografia magnífica de Sebastià Brosa i la il·luminació de Albert Faura han donat el toc adequat, carregat, dens i xafogós de les obres de Williams. No us la perdeu, penso que és una de les millors ofertes que hi ha avui en cartell a Barcelona, i si no us acaba de convèncer Williams, aneu-hi igualment; canviareu d'opinió. El Goya amb tres quarts d'entrada ha aplaudit amb ganes als intèrprets. S'ho han merescut

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada