ESTRIPAR LA TERRA
(a la Sala Joan Brossa de La Seca)
Estripar la terra, segons el
DIEC és remoure el sòl a poca profunditat a fi de facilitar un treball
posterior com ara la llaurada, i Josep Maria Miró s'apropia d'aquesta bonica imatge
per donar títol a la seva última obra, on un dels seus personatges queda
fascinat pels dibuixos que queden en els
camps després que els tractors hagin fet aquesta labor. La història passa al
medi rural i el personatge que s'admira per aquest fet prové de la ciutat.
El Lluís i el Raül són els
responsables de la casa de cultura del seu poble, en un moment en que les
retallades colpegen precisament això: la cultura. Estan sobrepassats de feina
ja que s'acosta el festival anual on hi participa pràcticament tot el poble.
Entre els dos amics hi ha molta tensió per problemes de feina i personals. El
Miquel és un nouvingut a la vila que col·labora desinteressadament per tirar
endavant la festa...
L'obra aborda varis
problemes, les dificultats pressupostàries de la cultura en els moments
actuals, les retallades i la por a perdre la feina, la confiança en persones
desconegudes, però al final surt l'autèntic dilema: una mala acció d'adolescent
t'ha de marcar la vida per sempre? Hi ha alguna manera de redimir-se? És just
quedar marcat sense remei per accions fetes quan s'és menor?
El tema és interessant i delicat,
i el plantejament adequat, però penso que hi ha hagut fallades d'execució, on
l'autor ha caigut en redundàncies excessives. Els dos amics s'han estat
retraient problemes i defectes de forma massa reiterada, cosa que ha impedit
que l'obra avancés al ritme desitjable. S'ha passat massa per sobre de
problemes que patien els protagonistes i que, d'haver-hi aprofundit, haurien
millorat la comprensió de la problemàtica general. Per aquí crec que l'obra ha
fluixejat.
En canvi hi ha hagut
aspectes molt positius, com el tractament dels flash-back, utilitzant canvis de llum i fent caminar els
protagonistes d'esquena, simbolitzant que estàvem rebobinant. L'escenografia
molt correcte i la il·luminació adequada, especialment en els moments citats
dels flash-back.
Nit d'estrena a la Seca i la
sala Joan Brossa plena fins dalt. Aplaudiments i salutacions a dojo. Miró és un
autor una mica irregular, capaç d'escriure una joia com El Principi
d'Arquímedes o una gatada —Pitarresca— com Gang Bang, o sigui que podeu triar.
Jo, després de l'espectacle, he triat sopar amb la parella que m'havia lligat, a
la magnífica terrassa d'estiu de La Seca, on dues noies (guitarra i violí) ens
han obsequiat amb temes de Héctor Villalobos i Astor Piazzola. Un plaer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada