26 de jul. 2014

Romance de Curro "El Palmo"

ROMANCE DE CURRO "EL PALMO"
(al Teatre Grec)



Fa 40 anys la companyia Zafiro/Novola treia al mercat un disc de Joan Manuel Serrat titulat Para Vivir, amb un dels temes titulat Romance de Curro el Palmo, una composició de ressonàncies lorquianes, una meravella tan per la lletra com per la música. Ara, Jaume Villanueva, a partir d'una idea de Eli Ayala ha muntat un espectacle amb el mateix títol que explica una història, una història de desamor, un melodrama que segurament ja coneixeu i que penso que no cal explicar. En el cas de que us sigui desconegut punxeu en el link del final d'aquesta crítica i si no funciona busqueu per You Tube.
Aquest muntatge, tot i ser teatral, és un espectacle de dansa flamenca amb pesos pesants com Antonio Canales (en el paper de Lacio), que junt amb Eli Ayala (Merceditas), Nacho Blanco (Curro) i Frederic Gómez (Paquito) han signat les coreografíes.
Amb una posada en escena força espectacular que recrea un barri de barraques de la zona de Montjuic, possiblement el Sot del Migdia, on ara hi ha el palau Sant Jordi hi trobem el tablao del Lacio. Al final dels cinquanta, els tablaos eren una reproducció dels que hi havia a andalusía, on la gent senzilla i alguns señoritos s'hi divertien (o hi anaven de putes), i allí hi ha la Merceditas i el Curro el Palmo, un pobre esguerrat que n'està penjat.
La cosa engega potent amb l'Antonio Canales que amb la seva presència i el seu ball potent i apocalíptic omple l'escenari, però te una pila de competidors que ara uns i ara altres no li posen el lideratge fàcil. Els balls individuals són d'una qualitat impressionant, però els col·lectius o en parella són de traca i mocador, i així es va desgranant la història. De tan en tant un Pep Cruz en el paper de el catalán, posa veu a la que seria la consciència del Paco Candel, entre trago de porró i alguna copa de barrecha.
En quan a la música hi ha dues diferenciacions, una en que s'utilitza el Romance com a leimotiv i altres músiques de Manuel de Falla i Quintreo León i Quiroga, i molts altres, o sigui copla, interpretat per una orquestrina que considero que ha estat la part més fluixa de l'espectacle, començant perquè els hi han posat una merda de piano elèctònic i per les fallades en la sonorització. En canvi en la part més flamenca, el pes se l'ha emportat en solitari Pau Vallet, un guitarrista increíble que s'ha emportat als ballarins als núvols tocant tots els pals possibles.
Actors, cantants, ballarins, a quin més bo que els altres. És impossible anomenar-los a tots. El que queda clar és que el flamenc a Barcelona te una empenta com a pocs llocs, fruit de la obligada migració sud-nord de la postguerra. Candel, el mestre, l'home que amb més sensibilitat ha tractat el tema, ho va explicar molt bé. No és un fenomen exclusiu. Als EEUU el blues va néixer als camps de cotó del sud, però al cap d'uns anys el més important estava radicat a Chicago, on els negres van emigrar per buscar feina a les fàbriques del nord. El món és petit i la necessitat fa que tothom es busqui la vida, igualant-nos
http://www.youtube.com/watch?v=efHoMYKzVw4

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada