(al Porta 4)
Rafa i Sera Sánchez van fundar, l'any 2006, la companyia Los Sánchez i des d'aleshores han estrenat set obres teatrals, l'última aquest El Año Del Cerdo que avui he vist al
Porta 4, aquest teatret amagat dins el pati d'una antiga fàbrica del carrer de
l'Església, al barri de Gràcia. ¿Que no hi heu estat mai? doncs ja tardeu a
fer-hi una visita. Continuo.
Tres germanes —que ja no
estan a la primera volada— amb un sentit potent de la família perquè han estat
sempre molt unides. Ara ja tenen la vida organitzada; l'una és pintora,
està casada i te un fill; l'altra és escriptora i està a punt d'aconseguir una
fita important professionalment; la tercera —que s'autoanomena ONU perquè
sempre està mediant en els conflictes de les altres dues— és una mica dispersa
a l'estil "bona cooperant de ONG". Tradicionalment sempre s'han dit
les coses importants per escrit, deixant notes en una capsa que obrien les tres
juntes. Ara una d'elles ha convocat una reunió; hi ha un tema important...
que...
Sera Sánchez és l'autor i
director de l'obra, que està molt ben estructurada, utilitzant el recurs de
trencar la quarta paret perquè cada una de les germanes doni informació
rellevant al públic. D'aquesta manera, i a través dels diàlegs de les noies
l'espectador es va assabentant de la història familiar, de la importància de la
mare en les seves vides, una mare una mica "especial". La Lucia, l'Estela
i l'Ana ja han passat de la trentena, però encara conserven alguns costums i
tradicions de quan eren petites. L'obra ens parla de l'amor, de la veritat de
la mentida i de la independència, especialment en el món de la creació, però
ens parla principalment del món de la família, del que se n'espera i de com ens
sorprèn. De vegades es veu massa cine francès, diuen.
Patricia Barrachina, Sonia
Escañuela i Ángela F. Palacios han estat molt be en els seus papers de
germanes. Han clavat el perfil de cada caràcter i han fet creïble tota la
relació familiar entre elles i els seus pares —que mai apareixen a l'escenari,
però sempre hi estan presents—, i quan els actors ho fan bé, vol dir que la
direcció ha estat bona. L'escenografia simplíssima, quasi res i la il·luminació
i vestuari al mateix nivell. No hi feia falta més.
La Sala Porta 4 quasi plena en un
dissabte a la tarda en que en aquella hora es veu que feien un partit de pilota
molt important, d'aquells en que els dos equips tenen la obligació de guanyar,
cosa que d'entrada se sap que és impossible. Com a anècdota, esmentar que tot i
que abans de començar la funció s'ha recitat tot allò tan conegut de "apagueu
els mòbils", a mitja funció n'ha sonat un. La cara de les actrius ha estat
un poema. Jo només puc dir que hi ha gent que no s'hauria de morir mai: sempre
malalts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada