CONCERTO A TEMPO D'UMORE
(al Teatre Condal)
Jordi Purtí és un vell coneguten el món teatral català. Porta més de seixanta espectacles a
l'esquena que han girat per mig món i se'l reconeix per haver treballat molt
amb la música, només cal recordar Hop!era i Operetta. Ara li ha tocat el torn a
una obra amb orquestra de cambra: CONCERTO
A TEMPO D'UMORE que ahir es presentà al Teatre Condal, una funció pensada
per a un públic familiar que no cal que sigui expert en música. L'orquestra de
Cambra de l'Empordà és una formació de corda que ja compta amb vint-i-cinc anys
de trajectòria i més de tres mil concerts realitzats a bona part del món.
Amb aquests elements
Purtí ha bastit en un espectacle que és un concert, però molt poc convencional.
Conjugant el teatre del gest, música i humor —umore en italià— ha enfilat un seguit de gags protagonitzats pels
components de la orquestra que mentre feien el ruc no deixaven de tocar. Dic
feien el ruc en el millor dels sentits, doncs han enredat entre ells, es
prenien les cadires, li robaven la batuta al director per dirigir ells... La
part millor ha estat quan s'han posat a interpretar música de pel·lícules. La
cosa ha començat projectant una imatge de la peli a la que corresponia la
música, però al cap d'una estona no han projectat més ajudes i el públic les
havia d'endevinar mentalment, amb l'ajut de la representació mímica que en feia
el director o algun dels intèrprets. Ha acabat amb una marxa a Radetzky al
estil concert d'any nou a Viena, amb el públic picant de mans i després de peus
i fent fins i tot l'onada.
A mi particularment
aquestes coses no m'agraden, no en sóc partidari, però ja he dit abans que
aquest és un espectacle familiar i te un públic, i diria que molt ampli. Doncs
aquestes persones s'ho passaran rebé. Penso que l'obra està lluny del rigor que
tenia Operetta, però com va dir El Gallo hay
gente pa tó i aquesta vegada Purtí ha fet una cosa més comercial. També crec
que l'orquestra de cambra —tot i fer-ho bé— no és la formació més adequada per
aquest tipus d'espectacle. De fet n'hauríem de dir orquestra de cordes, ja que
només hi havia violins, violes, cellos i un contrabaix, i amb aquesta composició
és impossible tocar el tema de E. T. de John Williams i que no quedi una mica xaró.
També he trobat a faltar arranjaments més atrevits, amb harmonies complicades i
fins i tot dissonants, però ja tornem a estar en el públic familiar que
necessita poques complicacions.
El Condal amb menys
de mitja entrada, però els assistents s'ho han passat la mar de bé a jutjar
pels aplaudiments, els crits de bravo i el posar-se dempeus. Me'n alegro per
ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada