26 de gen. 2015

Krapp

KRAPP
( al Teatre de l'Aurora d'Igualada)



Samuel Beckett va escriure Krapp's Last Tape (La Última Cinta de Krapp) a final dels anys cinquanta i la va estrenar el 58. És un monòleg de menys d'una hora que en principi es titulà Monòleg de Magee, ja que l'autor el va escriure per l'actor nordirlandès Patrick Magee. La versió que hem vist avui a l'Aurora és la que fa Víctor Alvaro, alma mater de Gataro.
Krapp és actualment un home envellit que gravava el seu diari en cintes magnetofòniques. Inopinadament troba una de les cintes "caixa número tres, bobina número cinc" i comença a escoltar-la. És la del dia que va fer 39 anys, on hi explica de manera força inconnexa reflexions de la seva mare moribunda, d'una noia de la que sembla va estar enamorat, comentaris sobre una prostituta que el visitava de tan en tant...
No és una obra de la que sortiràs xiulant i saltant d'alegria. A Krapp no li agrada escoltar el seu "jo" de quan era jove, ara que ja està vell, solitari, malhumorat... Per això decideix gravar una nova cinta explicant l'experiència d'haver escoltat aquest "jo" antic; una última cinta, aquesta last tape.
Alvaro ha optat per una escenografia molt senzilla: al fons una paret d'arxivadors suposadament ple de bobines gravades, i davant una taula on hi ha el magnetòfon i quatre capses més. El seu vestuari i estètica arrelat en el que podria ser l'expressionisme alemany de la República de Weimar d'entreguerres, també maquillatge a l'estil: cara enfarinada, llavis vermells, coloret a les galtes... Recordeu com anaven els que treballaven al Cabaret de la peli de Bob Fosse? doncs així. És una estètica estimada pels de Gataro.
Victor Alvaro s'hi deixa la pell en un paper que te molt apamat i ho fa realment bé. Tot i així tinc una objecció: no tinc clar que aquesta estètica sigui la millor per aquesta obra en concret. N'he vist una versió patrocinada per la BBC, dirigida per Ian Rickson amb Harold Pinter com a protagonista (sí, sí, el Premi Nobel) en que Krapp està igualment sol a casa seva, però va en cadira de rodes elèctrica, cosa que psicologicament augmenta la solitud. el mal humor i la decadència i fins i tot el fàstic d'escoltar-se quan era "una persona normal". Fabulosa, sense voler menystenir la que he vist avui. Cadascú fa la seva versió.
Poca gent avui a l'Aurora. Beckett és difícil i el públic que només busca passar-s'ho bé, s'ensuma la torrada i no es vol complicar la vida. A principis de febrer faran una comèdia. Tot i així els que hi érem hem aplaudit molt i amb ganes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada