16 de febr. 2015

Distancia Siete Minutos

DISTANCIA SIETE MINUTOS
(al Teatre Joventut de l'Hospitalet)




El Teatre Joventut de l'Hospitalet de tan en tant ens ofereix unes perles que massa sovint passen desapercebudes pels "teatreros" barcelonins. Massa persones es pensen que a un extrem del món teatral català hi ha el TNC i a l'altre el Lliure, i geogràficament és cert, però hi ha vida més enllà, paraula de kabrota. Avui s'hi ha representat Distancia Siete Minutos, una obra que es va estrenar a la Fira de Tàrrega de l'any passat pels Titzina Teatre, una companyia fundada l'any 2001 per dos companys: Diego Lorca, de Sabadell, i Pako Merino, de Santurtzi, formats e l'escola de Jacques Lecoq de París. Fan les seves pròpies dramatúrgies, les produeixen, les interpreten i se les dirigeixen en un juan palomo cada vegada més habitual en el món de l'espectacle. L'obra que he vist avui és d'aquestes característiques.
La trama funciona en dues dimensions paral·leles per pura coincidència. S'acaba d'enviar un robot, una nau o el que sigui a l'espai, al mateix temps que un jove jutge es veu obligat a deixar el seu pis a ciutat per culpa d'una plaga de tèrmits que li han envaït tot: parquet, bigues... L'empresa encarregada d'exterminar els paràsits ha de segellar l'apartament per uns dies i fumigar-lo amb gas tòxic; el magistrat se'n va a viure fora, i escull la casa del seu pare. Feia 8 anys que no es veien. Perquè?
De la trama "espacial" només diré que estèticament és molt potent, amb un joc de llums i ombres boníssim mentre els dos actors escriuen frenèticament en dues pissarres. Del que han dit en aquestes parts no puc opinar perquè les veus estaven passades per un sistema d'amplificació que ha anat com el cul i quasi no s'ha entès res. Però a mi no m'ha importat massa.
El que sí m'ha importat és la relació del jutge amb la seva professió, la seva vida i la comunicació (?) amb el seu pare. Aquí hi havia chicha de veritat. La queixa del fill que mai s'ha sentit estimat ni comprès, que ha estat subjugat per un pare poc comunicatiu, però sí director i castrador, home de formació jurídica —"em vas obligar a fer la oposició" es queixa el jove— i especialment mut per parlar de la mort —natural, suïcidi...— de la mare. Tot combinat amb moments d'aire fresc veient l'actuació del fill al jutjat. Moments memorables on els interrogatoris a petits delinqüents, gent que s'esbatussa per tonteries, pensions de separacions matrimonials, borratxos, sense solució de continuïtat, amb un únic actor davant el magistrat, ara home, ara dona, ara lladre o ara embriac. Una posada en escena realment brillant.
Us diria que hi anéssiu, però només l'han fet un dia, avui diumenge a la tarda, i com que això és força habitual, us aviso que si sou seguidors de La Zaranda, Teatro Inestable de Andalucía la Baja, no badeu; només la faran el dissabte 28 d'aquest mes de febrer, també al Joventut. Esteu avisats. I ara torno a l'obra d'avui: m'ha agradat molt: ben pensada, ben dirigida i ben interpretada. Podeu demanar més? Jo no, i els que estàvem al teatre hem aplaudit amb ganes, cosa que ha fet contents als de Titzina —per cert, aquesta paraula què cony deu voler dir?—.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada