Solo

SOLO

(al Teatre Akadèmia)

El món del espectacle teatral està ple de personatges interessants, començant per Tespis nascut al segle VI a.C. a l'Antiga Grècia i considerat per molts el pare del teatre. Des d'aleshores ha plogut molt i hi ha hagut centenars de dramaturgs interessants i August Strindberg és, segur, un d'ells. Suec, nascut el 1849 se'l considera un dels renovadors del teatre europeu, trencant amb la tradició romàntica en la seva primera etapa naturalista; més endavant s'endinsa en el simbolisme i l'expressionisme. El teatre d'Strindberg no és fàcil —la seva infància, joventut i vida posterior tampoc ho van ser— i això és nota en les seves obres. A mi particularment no em fascina, però sense ell, el teatre actual no seria el mateix. Ingmar Bergman ens ho podria explicar.

SOLO (Ensam en suec) no és una peça teatral; és un relat, unes memòries, que Pep Paré i Teresa Vilardell, que l'ha dirigit, han convertit en obra de teatre. L'actor Marc Martínez, en el paper d'Strindberg, comença dient que ja te 50 anys —va morir als 63— i ha tornat a Estocolm, sol i cansat. S'ha trobat amb els antics amics, però quasi no es reconeixen. "Tenim malalties de les que fins ara desconeixíem els noms i ja ens costa posar-nos els abrics". Com es pot veure no són les reflexions d'un optimista.

La posada en escena està molt bé. S'ha mantingut la "fredor" de la Akadèmia; dues cadires, un sofà i al fons una pantalla gran on s'hi han projectat imatges de tan en tant. La il·luminació també ha ajudat a crear l'ambient desitjat, poc càlid, poc amable. Marc Martínez ho ha fet molt bé, però a mi el text no m'ha arribat, no m'he identificat en res i al final m'ha pesat. Podria ser que els 112 anys que ens separen del moment en que l'obra va ser escrita m'hi hagin posat distància, però de La Senyoreta Júlia —que va ser escrita 15 anys abans— n'he vist versions que m'han agradat molt. Doncs potser el problema és que no és tan fàcil traslladar un relat a obre de teatre.

Tampoc m'han aportat res el pianista que feia fons musicals i la noia que, interrompent el relat segons la meva manera de veure, feia una mena d'acotacions a "peu de pàgina". En fi, em guardaré molt de dir que ha estat malament, però com he dit més amunt, a mi no m'ha enganxat, i aleshores és molt difícil de valorar. La Akadèmia amb un ple absolut, i el personal ha aplaudit amb convicció relativa.