Ninis II

NINIS II

(al #NANOTEATRE dels Lluïsos de Gràcia)

Fa dues setmanes ja vaig comentar "l'invent" #NANOTEATRE que es fa aquests mes als Lluïsos de Gràcia, on un grup de joves entusiastes d'aquesta entitat sociocultural han posat en marxa sessions de microteatre a uns preus quasi simbòlics. Gent així és la que necessita Catalunya per tirar el país endavant, però ho deixo aquí perquè em posaria independentista i ara toca fer crítica de teatre.

La primera obra que he vist és NINIS II. El títol ja ens avisa que hi devia haver un Ninis I, i és cert; es va fer al desaparegut Minitea3, i aquest n'és la continuació; del primer en vaig fer la ressenya en aquest mateix blog. És la història de dues imatges de fusta que viuen en una església: Sant Francesc d'Assis i la Verge Maria, que en la primera entrega estaven cadascun  a la seva peanya i ara, per un miracle, comparteixen la mateixa.

No explico res més perquè en aquestes obres de 15 minuts de durada els spoilers són autèntics assassinats. El que sí puc dir és que Marc Torrecillas, l'autor, s'ha superat envers la primera entrega, tant que jo ja friso per veure Ninis III que sé que ja s'està preparant. Serà una saga potent a jutjar del que hem vist en les dues primeres entregues.

Molt ben dirigida per Rafaela Rivas a portat als dos intèrprets a l'excel·lència. Hi ha hagut algun canvi, doncs ara de Sant Francesc en fa Xavier Juclà, perfecte en el seu rol; la Verge Maria la continua fent la Laura Palmero, una mare de déu guapa, seductora, fins i tot picant. Una Verge que vol viure la vida i ser lliure. Si a mi algú m'hagués jurat fa uns dies que m'enamoraria d'una mare de déu, li hauria preguntat que s'havia fumat, però avui me n'he anat a casa com un adolescent tocat per la fletxa de Cupido.

La sala dels Lluïsos on s'ha fet aquesta obra estava plena a rebentar, una cosa mai vista. Persones dretes, altres assegudes pel terra... semblava una llauna de sardines. Èxit total per a una obra que s'ho mereix. Aplaudiments a dojo; actors i públic satisfets: felicitat.