Sobre el Fenòmen de les Feines de Merda

SOBRE EL FENÒMEN DE LES FEINES DE MERDA

(al Teatre Tantarantana)

Dins de El Cicló (Primer Cicle de Companyies Independents de Barcelona), avui s'ha fet l'estrena al Tantarantana de Sobre el Fenòmen de les Feines de Merda, una proposta de la Calòrica que estarà en cartell fins el 26 d'abril. Cal explicar que són les feines de merda? Em temo que no; qui més qui menys sap de què va perquè les ha sofert o les està sofrint. Contractes de dues hores a la setmana, feines esporàdiques per fer formació de... Un programa per...

David Graeber és un reputat antropóleg nordamericà que va ser expulsat de la Universitat de Yale per anarquista. L'anarquisme és una ideologia política basada en el principi que les persones són lliures. Ja és gruixut que expulsin a un professor per la seva suposada ideologia, però USA és així i el fet és que ja no va trobar feina als Estats Units i es va exiliar a la London School of Economics (LSE). El 2013 va publicar un article: On the phenomena of bullshits jobs, i a partir d'aquí els de La Calòrica, amb dramatúrgia de Joan Yago han muntat aquesta funció.

Avanço que és una obra divertida amb un text molt ben treballat i portat a escena amb el rigor que es mereix la conya fina. Comença amb un actor que ens explica un acudit —que no penso relatar per no espatllar-lo— que ens situa perfectament en el tema. A partir d'aquí, amb històries breus i bones dosis d'humor, fan que ens preguntem que cony és "la feina" i perquè hi dediquem la part més important de les nostres vides. ¿Com és possible que algú tingui una feina de bibliotecari suplent en hores de dinar, i que no pugui deixar o rebre llibres perquè no té la clau de l'ordinador? A partir d'aquí podem trobar normal que decideixi fer "la feina" amb la polla fora de la bragueta, en una acció que no sabem si és de protesta o d'avorriment.

Encara que ho pugui semblar no és teatre de l'absurd; l'absurd són algunes situacions reals, passades per un sedàs d'exageració i disbauxa que els actors de La Calòrica ens han ofert generosament. Hi ha hagut picades d'ullet per donar i per vendre, com quan la classe de natació —donada per una monitora substituta que no sap nedar— s'ha convertit en un ball de Bollywood derivat cap a escenes de Bathing Beauty (Escuela de Sirenas, 1944) de George Sideny amb Esther Williams.

Jo m'ho he passat molt bé i pel que he vist i sentit, la majoria dels assistents a l'estrena s'han divertit d'allò més. Tot i ser una peça una mica desmarxada, penso que Israel Solà, el director, l'ha controlat amb rigor, que és el que aquest tipus d'obra necessita, doncs si no hi ha una mà ferma, es comencen a descollonar soles i acaben com poden i no com volen els que la fan. El Tanta ple i aplaudiments a dojo. A la sortida pica-pica i comentaris. De tan en tant convenen obres així, més en dies com avui, divendres sant, que representa que és una jornada d'anar amb el cap cot, ple de sendra i sense somriure. Jo que ja sóc gran, recordo que als anys quaranta només hi havia obertes les esglésies; cines, teatres i fins i tot els bars romanien tancats, com si el clero ens volés transmetre el dol a base de tocar el voraviu. Quan els ho explico als meus néts, es pensen que m'ho invento; en aquest sentit ells seran més feliços, però em temo que hauran de suportar autèntiques feines de merda, cagumdena.