Cleòpatra

CLEÒPATRA

(al Teatre Lliure de Montjuic)

Tot Pels Diners és una trilogia que sota aquest nom inclou MAMMÓN —que vam veure aquest passat maig— CLEÒPATRA —estrenada avui i L'ONZENA PLAGA —que veurem el juny—. L'autor de la peça acabada d'estrenar és Ivan Morales, actor, guionista, dramaturg, director i creador de la companyia Prisamata, que va debutar al teatre amb Sé de un Lugar, peça d'èxit i de bons records que encara volta. Per a molts anys.

Què és Cleòpatra? Jo diria que una peça de teatre contemporani, molt ben escrita, que ens parla de temes d'actualitat, de perdedors, però és que avui ho som quasi tots de perdedors, si exceptuem els que tiben dels fils, com un banquer que va morir no fa massa i va aconseguir, sens dubte, ser l'home més ric del cementiri, però per sort també ens parla d'una mena d'amor, no aquell amor ensucrat i adolescent que s'inicia amb la fletxa de Cupido, sinó d'un de seré i tolerant; madur.

L'obra comença amb el monòleg d'una noia molt jove que ha estat apallissada pel seu amant, macarra, delinqüent... Aconsegueix escapar després de ferir-lo i li pren una bossa plena de cocaïna. Acudeix a casa de la seva mare, prostituta de professió i amb la que no es relaciona de fa molt temps, per amagar-se. La mare comparteix vivenda amb un home que és una perla, de nom Dylan Bravo. Us sona?

La trama és volgudament complicada i de vegades fosca, però aconsegueix amb aquesta tècnica submergir-nos en un món lumpen i galdós de baixos fons de barriada. Amb una escenografia molt bona de José Novoa, recolzada per una il·luminació de premi de Raimon Rius, l'obra avança amb pas ferm cap a un final com a mínim esperançador.

Una boníssima direcció del mateix Ivan Morales ha portat als tres actors a la excel·lència. Anna Azcona ha fet una mare i puta que jo —que no sóc ni mare ni puta— m'he cregut sense cap mena de dubte. Clàudia Benito ha recreat una excel·lent filla maltractada per la vida i algun que altra mala peça i Manel Sans ha tornat a fer de Dylan Bravo amb una solvència que et porta a pensar que tota la vida ha sigut un poca pena desgraciat.

Magnífica nit de teatre, de bon teatre, de teatre modern i actual. "Perdoni però, i això de Cleòpatra"? És veritat, sembla que el títol no lliga massa amb el que acabo de ressenyar. Doncs és una pirueta final que no penso desvetllar, simpàtica i divertida; genial. I tot i ser una cabriola afegeix un punt de tensió molt intel·ligent al desenllaç.

Com a tantes nits d'estrena l'Espai Lliure a rebentar de públic, en gran part cares conegudes del món de l'espectacle. Perllongada ovació i crits de bravo, però m'atreveixo a dir que, aquesta vegada sí, sinceres. No em feu dir perquè, però es nota quan són per compromís.