15 de jul. 2015

Digue'm la Veritat

DIGUE'M LA VERITAT
(al Museu d'Arqueologia de Catalunya)



¿No us passa que quan entreu en un teatre al que mai havíeu estat sentiu un pessigolleig, com si anéssiu a començar una mena de ritus d'iniciació? Feia anys que no entrava al MAC i mai ho havia fet per veure-hi teatre, i al travessar l'ampli vestíbul he sentit aquesta mena de frisança. Superada aquesta sensació, ens hem assegut a la sala central distribuïda en tres grades. Al mig ja hi havia els comensals (actors) asseguts a l'àmplia taula on se cel·lebrava el sopar, perquè l'obra comença amb un sopar.
Un sopar d'amics (més algunes parelles) que feia anys que no es veien. Uns amics que se'n van fer a causa d'un motiu ben poc corrent. Feien un viatge pel Pakistan i mentre viatjaven en autocar atrotinat, els cinquanta ocupants van ser segrestats. Van ser separats en grups de cinc i aquests van formar part d'un dels paquets, curiosament tots de Barcelona, tot i que no s'havien vist mai. Van estar 17 mesos raptats i al final alliberats sense que ningú demanés res a canvi.
Penso que és un bon començament pel que es va perfilant com a trhiller, però a partir de la primera mitja hora, la cosa es va embolicant, s'hi introdueixen una pila d'elements nous i al final acaba en un embolic fins i tot amb l'arcàngel Sant Gabriel. Jo als trhillers els demano que estiguin molt ben lligats
Llàstima, perquè l'escenografia ha quedat de primera al MAC, tot i que potser hauria estat millor que les tres grades d'espectadors haguéssim estat més prop de la taula del sopar. Els actors penso que ho han fet molt bé, però les actuacions no han estat convincents perquè el text no deia gran cosa, o potser massa coses i molt embullades.
La sala plena i com sempre que és nit d'estrena, s'han sentit us quants bravos entusiastes, però a mi m'ha semblat que els aplaudiments eren tebis, una mica de compromís, però també pot ser una percepció meva.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada