PENSO EN YU
(a la Sala Beckett)
Penso en Yu, o hauria de dir estic obsessionada per Yu? perquè Yu és un estudiant xinès
que l'any 1989 (amb vint anys) junt amb dos companys més, va tirar ous reomplerts
de pintura vermella sobre un retrat de Mao Zedong, i per aquest fet els van
condemnar a 17 anys de presó! Yu va ser alliberat al 2006 amb una greu malaltia
mental a causa del tracte rebut durant el captiveri. Carole Fréchette, dramaturga canadenca, impressionada per aquest fet hi va donar moltes voltes fins a escriure l'obra
que hem vist avui.
La protagonista de l'obra és una dona a la cinquantena, ex militant de
moltes coses que —com li va passar a l'autora— llegeix a la premsa la notícia
de l'alliberrament de Yu. Està en plena crisi existencial, s'acaba d'instal·lar
a la ciutat intentant començar una nova etapa de traductora, però ha deixat enrere
greus problemes mal tancats. A la seva vida apareixen simultàniament dues persones:
una noia xinesa a la que s'ha compromés a donar classes de francès, imprescindibles
per començar una nova vida al Québec i un home de la seva edat, fuster, per l'error
d'un correu mal entregat. Tots tres es veuen confrontats a la història de Yu
des de punts de vista molt diferents.
La escenografia de Max Glaenzel és d'una senzillesa i efectivitat de premi
i la il·luminació de Kiko Planas hi acaba de posar la cullerada per fer-la
encara millor. El que ens comuniquen els efectes de llum és molt important perquè
l'obra avança a talls molt curts i les astúcies lumíniques ens ajuden a
situar-nos. L'escenari és l'apartament de la traductora, reservant-se els dos
laterals per breus intervencions de la xineta i el fuster.
La protagonista, sota la seva obsessió, descuida la feina de traducció, les
classes, les tasques domèstiques i quasi la seva vida i mica en mica va involucrant
en la seva obsessió els dos nouvinguts. Com que no vull fer spoilers, només diré que arrel de la
història de Yu van aflorant episodis dels tres personatges que en condicions
normals mai haurien sortit a la llum, i aquí és on es veu la qualitat de la
peça, perquè la història de Yu ja la vam llegir al diari i "només"
ens va horroritzar i fins i tot emprenyar, però les històries sorgides dels
tres personatges són les que ens han emocionat i ens han fet veure la fragilitat
emocional dels humans.
Excel·lent direcció d'Imma Colomer que ha trobat el to just que demana la
peça, i s'està demostrant com un valor en alça en el món de la direcció. Guiats
de la seva mà, la Fina Rius, el Pep Ferrer i la Mar Ulldemolins ho han brodat,
com si fos fàcil. Redéu, aquest Grec estem veient coses molt bones. Doncs com
deia la meva àvia: pau i que duri.
Per acabar-ho d'arrodonir, acabada la funció i la tanda d'aplaudiments, hi
ha hagut col·loqui amb l'autora, la traductora i tota la companyia i com que es
veu que no n'hem tingut prou —perquè la gent del teatre som d'una raça que només aniria a dormir amb un garrot darrere—, al bar hem continuat fins que algú ha dit "l'últim
que apagui el llum". Una recomanació: no us la perdeu; en cartell fins el
dia 26 (aquesta vegaa no m'equivoco), però no badeu. Estic segur que les
entrades volaran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada