4 d’oct. 2015

Dona No Reeducable

DONA NO REEDUCABLE
(al Teatre Lliure de Gràcia)




Voleu saber que és el terrorisme d'estat? No us quedeu amb els GAL que eren uns aficionats i el Sr. X un polític mediocre —la qual cosa no els eximeix de responsabilitats ni els evita la vergonya—; estic parlant de terrorisme a gran escala, a la russa. Aneu al Lliure a veure Dona No Reeducable, però aneu-hi preparats, amb les espardenyes ben lligades, perquè són 70 minuts molt durs.
Ens parla en primera persona l'Anna Politkóvskaia, una periodista russa compromesa amb els drets civils i bel·ligerant amb l'administració Putin, especialment pel conflicte Txexè. Un jerarca de l'època va publicar un informe on parlava "d'aquesta gent" que no obeïen les consignes i eren un problema, qualificant-los de No Reeducables i que, per tant, s'havien de suprimir, així, directament. Anna Politkóvskaia estava en aquesta categoria, i d'aquí ve el títol que Stefano Massini va donar al monòleg.
La peça està estructurada en capítols curts amb la projecció en una pantalla que ens va donant l'entrada a cada tema, com per exemple el reclutament de soldats per combatre els independentistes txetxens. Arrel de les protestes de les mares del soldats, Putin, home pràctic ho va resoldre de cop. Només reclutaven orfes sortits de tota mena d'institucions dubtoses, començant per les presons. Va ser un exèrcit de borratxos, drogats, violadors i gent sense consciència que mataven quasi per plaer i violaven les dones sabent que la majoria eren musulmanes i per tan serien abandonades per les seves famílies. Guerra bruta portada al més alt nivell. Militars que feien "el farcell", consistent en lligar 10 persones amb una bomba al mig i fer-la esclatar i així capítol rere capítol
Miriam Iscla, en la pell de la reportera va desgranant tota mena d'indignitats, així com la por que passava, les detencions, les agressions i un llarg catàleg de calamitats. Un dia, mentre estava a Grozny, rep la trucada del seu fill per dir-li que a l'apartament de Moscú on viuen han assassinat a una dona que s'assemblava molt a ella. Una equivocació que al cap de pocs mesos van corregir. Va aparèixer amb quatre trets a l'ascensor del bloc on vivia. Com que no la podien reeducar, la van eliminar.
Lluís Pascual ha fet una filigrana amb la direcció d'aquesta peça d'Stefano Massini; hi ha donat un enfocament que, sense deixar de ser una mena de documental, recordarem com un monòleg teatral de molta categoria, amb una càrrega emocional brutal, i Miriam Iscla n'ha fet una creació. Penso que ha de ser difícil, per no dir quasi impossible, tirar endavant la representació i a mitja obra no caure de genolls a terra i dir-li sanglotant al públic "no puc més". Sort que és una gran professional. Pasqual diu en el programa de mà que quan va llegir la obra se li va aparèixer la cara i la veu d'una actriu (Iscla). Jo d'això en dic tenir nas; no podia triar millor.
L'escenografia senzilla, una taula de treball plena de papers, una llibreta a les mans per fer entrevistes, la pantalla de projecció  i poca cosa més. Una il·luminació adequada al to de cada moment però sense protagonismes, sempre encoixinant l'actuació. El Lliure de Gràcia ple fins a la última butaca de la última fila d'un públic atent que no gosava ni a estossegar, ni a desembolicar un caramel, colpit pel que passava a l'escenari, silenciós... i quan al final s'han apagat els llums, ha explotat aplaudint i cridant bravos, alliberant tota la tensió acumulada en aquells setanta minuts inoblidables. Bravo Pasqual! Bravo Iscla!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada