MEDEA
(al Teatre Lliure de Montjuic)
Segona entrega de Teatro de la Ciudad al Lliure de
Montjuic, avui amb Medea, segons la versió i direcció de Andrés Lima, basada en
els textos de Sèneca i Eurípides. En la mitologia grega Medea, filla d'Eetes
rei de la Còlquida, és el prototipus de bruixa, i és amb aquestes arts que
ajuda a Jàson —del qual s'ha enamorat perdudament— per superar les proves que
li permetran fer-se amb el velló d'or. Jasòn i Medea es casen i tenen dos
fills, però més tard les coses es torcen i Jàson abandona Medea per Glauca,
filla de Creont... i després de fer una pila de disbarats es venja de Jàson amb
el que més mal li farà: matant els fills d'amdós. Els clàssics anaven forts...
Andrés Lima ha optat per una escenografia fosca, començant
per una pila de gemecs que venien de diversos fronts i el recitat d'una mena de
genealogia que acaba en Medea. A escena un (una) corifeu, la dida i Medea que
baixa per la grada del teatre per incorporar-se a l'escenari La història ja
està en el punt que Creont li mana que abandoni la ciutat.
Pel meu gust avui hem tornat a patir d'un excés de crits.
L'obra és tràgica, sens dubte, però les parts d'Aitana Sánchez Gijón (Medea) i
d'Andrés Lima (Creont i Jàson) m'han semblat sobreactuades, especialment per la
part d'Aitana que ha tret la seva veu més ronca i estripada, fins i tot
esgargamellada, i a mi aquests excessos mai m'han agradat. Penso que és més
tràgic un cert capteniment, un crit interior, un gest amargant, que l'excès de
soroll. Per altra banda l'estètica em pot i veure la protagonista en calces
—perquè l'estan empastifant de fang— però amb un cinturó per aguantar la
cartutxera del transmissor del micròfon, em fa nosa. El naturalisme d'una dona
quasi nua, amb l'adminícul de la tècnica em grinyola. Tampoc m'ha convençut la
manera de matar als seus fills (uns ninots de cartró-pedra). L'un el rebota per
terra violentament, trencant-li el cap i l'altra el penja d'un fil que baixa
del cel de l'escenari.
El que més m'ha agradat ha estat la il·luminació de
Valentín Álvarez, tot i que pel meu gust un pèl fosca. Torno a dir el que ja
vaig dir ahir. No puc dir que els actors ho hagin fet malament, però per
l'enfocament del director penso que no s'han pogut lluir. El públic ha aplaudit
amb més entusiasme que ahir, però jo sóc malpensat i penso que possiblement hi
ha influenciat el fet que l'Aitana Sánchez —apart del seu estat físic envejable
pels seus 47 tacos— és una actriu molt popular gràcies al cinema.
Demà la última entrega de la trilogia amb Antígona, una
altra dona del morro fort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada