Le Vide

LE VIDE

(al Mercat de les Flors)

Segons explica Homer  a l'Odissea, tot i que no aclareix el motiu,  Sísif va ser castigat per sempre a empènyer una enorme pedra amunt per la vessant d'una muntanya, però abans d'assolir el cim, la pedra sempre rodava muntanya avall i Sísif tenia de tornar a començar, i així una i altra vegada. Sembla un càstig horrorós perquè és absurd i a més no hi ha esperança ni final... però Camus, el premi Nobel, no ho veia així. Ell veia a un Sísif feliç perquè quan dominem un procediment, un art, aquest ja està obsolet, en canvi la ètica de Camus és la ètica de la lluita, de l'esforç i la revolta. Haig de dir que jo no comparteixo aquesta opinió. A mi, amb els meus pulmons, em fan empènyer un pedruscall muntanya amunt per tota l'eternitat i em donen molt pel sac, però vull aclarir que jo no sóc premi Nobel.

Le Vide (el buit, en català) és un... una... diguem que és un espectacle... de circ. També podríem dir que és una reflexió filosòfica, però ara ens tornaríem a embolicar am els Sr. Camus, o sigui que deixem-ho en un espectacle de circ. I perquè de circ i no teatre? Doncs... perquè s'ha fet al Mercat de les Flors en una escenografia circular que recorda la carpa d'un circ, i perquè aquests dies s'està fent el cicle "Circ d'Ara mateix", i perquè si no toquem més la pera amb preguntes podré acabar la ressenya.

Entrem a la sala MAC del Mercat i ens trobem una graderia circular i al centre un espai del que veiem penjar unes cordes des de l'alt sostre. Un actor (?) està assajant i provant aquest material. S'emparra, com si fos fàcil, només amb la força dels braços. Sembla que prova el material. Al centre de la rodona, just sota una de les cordes, hi ha una mena de cadafal fet amb matalassos, una mena de protecció. Comença l'espectacle, s'encenen els llums i l'atleta es comença a emparrar per la corda que hi ha sobre la vertical del cadafal. El seu col·lega (té un col·lega) comença a tocar el violí. De sobte, quan ja està molt amunt de la corda, aquesta es despren del sostre i corda i atleta cauen damunt el llit de matalassos. L'actor s'aixeca i ni s'immuta. Mira al cel. on estava enganxada la corda, però no diu res. Lentament observa que hi ha més cordes penjades i decideix traslladar el cadafal sota la vertical d'una altra corda. Això li pren molt de temps, però ell no té pressa. Quan ho te muntat, es torna a emparrar... i li passa el mateix: cauen ell i corda, i així —amb variants: cordes que es parteixen soles, cordes que es desenganxen...— tota l'estona, però ell no s'immuta. És un clown mut que té una feina a fer i la fa.

Sí, estem davant d'un nou Sísif que resta impàvid, que no es queixa, ni plora ni deplora el que li passa; un Sísif que està per la feina sense dir ni mu, i va a la seva: emparrar-se per la corda i arribar al cim sense que tot se'n vagi altra vegada avall. Una idea brutal portada a bon fi d'una manera magistral. Mentrestant l'ajudant fa de tot: toca el violí, ens projecta subtítols en català explicant que Sísif és feliç... i finalment ens penja un cartell on ens indiquen la sortida. Sí, ho hem entès, nosaltres podem marxar perquè l'espectacle s'ha acabat, però la feina de Sísif no. Mentre quedi un sol espectador, ell provarà d'emparrar-se i aconseguir el punt més alt. Res més, així de senzill.

Espectacle magnífic de Fragan Gehlker, Alexis Auffray i Maroussis Diaz Verbèke, performance gens convencional que et deixa bocabadat per l'exactitud de la producció, però principalment per la idea i la manera de portar-la davant el públic, que reacciona incrèdul davant la inventiva dels autors. Bravo!!!