LA PEIXERA
(al Versus Teatre)
Quan els espectadors anem al teatre
sabem perfectament on ens posem, que assistim a una cerimònia de l'engany. Paguem una entrada
i a canvi ens expliquen una història que, habitualment, és falsa, pura ficció.
I doncs? Ens agrada que ens fotin la bleda al clatell? No; ens agrada que ens
expliquin i representin romanços i demanem que, tot i saber que són falsos, ens
els puguem creure. Al menys per a mi això és bàsic; vull que m'enganyin amb
autoritat, amb contundència.
De vegades els dramaturgs tenen una
bona idea, però està fora o lluny de la seva experiència; es pensen que la
dinàmica és una, la que els sedueix per la seva història, però a la realitat
allò no funciona d'aquella manera, i els que coneixem mínimament el tema —pels motius que
siguin; l'hem treballat, l'hem sofert...— notem com tot grinyola per no ajustar-se
a la realitat. És el que penso que ha passat amb La Peixera del dramaturg Toni Cabré, l'obra que he vist
al Versus.
la Peixera és un thriller, i per tant no explicaré res de la trama. Puc avançar que
l'acció passa en una empresa, concretament en el departament d'informàtica, en
una sala que està darrera un vidre, o sigui una "peixera", però qualsevol
cosa que avancés seria un spoiler imperdonable.
El món empresarial me'l conec bastant i penso que les coses a les empreses no
funcionen com l'autor ha explicat. i per això el que passava a l'escenari no
m'ho he cregut.
No diré que els actors ho hagin fet
malament, però m'ha semblat que la història no tenia gruix i així no és
possible defensar-se. En quant a la direcció d'Òscar Molina, penso que hi ha hagut un problema
de plantejament; part de l'obra s'ha fet a crits, cosa que a mi m'ha molestat
—el soroll cada dia m'encabrona més—, i com deia la meva àvia "no per cridar
es té més raó".
En fi, no m'ha acabat de convèncer,
però a gran part del públic sí, ja que ha aplaudit abastament, o sigui que el
"raro" dec ser jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada