7 de jul. 2016

Birdie

BIRDIE
(al Hiroshima)



L'Agrupación Señor Serrano és una companyia teatral que se la pot qualificar de qualsevol cosa menys de convencional, i avui els afortunats que hem pogut assistir a l'estrena del seu nou espectacle, Birdie, ho em pogut comprovar; una funció cent per cent "Serrano" però, com es diu ara, un canvi de pantalla. Teatre de denúncia, valent, tocant temes que al fill de tinent coronel falangista —òndia, això sembla un insult; ben pensat ho és—no li agraden, però que són el pa de cada dia, amb filferrats de ganivetes inclòs.
Quan entrem a la sala ens trobem amb un escenari on sembla que algú hi ha fet "el pessebre" tot i ser al juliol, però de seguida veiem que es tracte d'un muntatge Serrano style, amb un terra sembrat de figuretes que representen "coses", coses lletges. I comença l'obra amb unes projeccions explicant la vida d'un fotògraf que viu a Ceuta, aquella ciutat espanyola a l'Àfrica (oxímoron) rodejada d'una reixa de molts metres d'alt i rematat per un filferrat de ganivetes. Al costat un camp de golf, d'un verd quasi impossible al nord del Sahara, on hi juguen persones benestants sota la mirada atònita d'un grup de desemparats malestants, emparrats jugant-se la vida, que intenten saltar la tanca. Molt edificant.
Birdie en anglès vol dir ocellet, però també quan un jugador de golf emboca la bola amb un cop menys del par, i aquest joc de paraules amb el nom encaixa de conya perquè els estrangers il·legals emigren com els ocells però queden aturats a la tanca que hi ha davant del camp de golf. Els ocells migren i volen centenars de quilòmetres per un cel lliure de fronteres en un viatge austral, buscant el clima amable del sud. Jugar al golf davant d'uns immigrants emparrats a la tanca és una obscenitat. Tota aquella gent vestida de roba de marca, fabricada a la xina, amb pals, fabricats a la xina, picant pilotes, fabricades a la xina, representa el món occidental que no te ulls per veure el que te davant.
Birdie és una denúncia molt ben orquestrada sobre la passivitat dels governs europeus davant el problema de l'immigració, la incapacitat dels governants per aplicar unes solucions dignes, unes solucions que s'allunyin del feixisme, un ocell negre com el de la pel·li Los Pájaros d'Alfred Hitchckoc, projectada reiteradament a la pantalla com a leimotive. Però a més de tot això, tot el relat està fet amb una poètica que et penetra al cor, com aquell que no vol, però se t'endu a un món que et deixa flotant.
El programa de mà diu que la companyia fundada per Àlex Serrano crea espectacles originals basats en històries que emergeixen del món contemporani, i jo hi afegiria que ens obliguen a pensar, així, ras i curt: a pensar, i això en els temps que corren ja és la hòstia!
La Sala Hiroshima plena com un ou d'un públic atent que en acabar la performance, s'ha posat a aplaudir, aplaudir i aplaudir... I és que s'ho han merescut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada