11 de jul. 2016

L'Empestat

L'EMPESTAT
(a la Seca, Espai Brossa)



Ves quines coses té el teatre. Fa quatre dies el Jordi Oriol tocava el saxo en pilotes al Mercat de les Flors, i avui l'hem trobat a la Seca vestit de... vestit de... Bé, vestit —de què cony anava vestit?—. Doncs camisa blanca, armilla blanca i corbatí negre (smoking?) i per damunt dels pantalons uns altres de peluts com les cames d'un sàtir; sí, com el que havia sigut logo del Grec fins que algun il·luminat se'l va carregar. Carles Pedragosa, el company de repartiment i pianista, de frac... un frac una mica incomplet.
Exercici: si fem córrer la última T de EMPESTAT cap al principi, formem Tempesta, com l'última obra que va escriure Shakespeare, i aquí sembla començar l'espectacle d'avui. En l'obra del bard, quan Pròsper i Miranda abandonen la illa, Calibà i Ariel recuperen la llibertat i els és donat el do de la paraula, i allà es queden alliberats, però també aïllats, com Orà, la ciutat murallada on Camus situa La Pesta.
En aquesta illa no hi para de ploure i Gabriel (Ariel) acompanya al piano a Ivan (Caliban) que emet sons contínuament, buscant paraules per dir-les ordenadament (vers). Ivan no para de garlar i ens explica com Déu ho va fer tot amb els famosos set dies (quina pressa) i com Adam i Eva van ser expulsat del paradís perquè al mossegar la fruita a Déu li van tocar la pera. Gabriel el corregeix dient que era una poma. I així, d'aquest color, va continuant la cosa.
Mentrestant, i sota la impenitent pluja, Gabriel toca (a estones) la Sonata núm. 17 de Beethoven "La Tempesta" (ja hi tornem a ser), i així ho van lligant tot sense que res quedi massa clar, i de sobte els dos personatges, en un arravatament, treuen la tapa del piano de cua... i resulta que és com una banyera plena d'aigua. El públic comença a al·lucinar i Ivan s'hi submergeix, sense parar de llargar en vers, mentre escup aigua.
Faig una pausa. L'obra és confusa i per acabar-ho d'adobar avança a un ritme trepidant, sense treva. Els versos flueixen sense pietat: "A mi em diuen l'empestat, l'home tort, el desdenyat, sóc l'Estrany, el malentès, l'Home Revoltat, i l'un i l'altre, i tot plegat". Sisplau, no em demaneu que us ho expliqui perquè només us diré que tot i l'embull m'ha fascinat, així, ras i curt, no podia treure els ulls d'aquell piano de cua que tenia un paio a dins que no parava de recitar, mentre continuava plovent (quin juliol estem tenint als teatres).
La direcció és de Xavier Albertí, regidor que té fama de tenir-ho tot mil·limetrat, i així m'ha semblat; cap moviment improvisat, tot ordenat. Repeteixo, no em feu explicar fil per randa el que ha passat avui a La Seca, però sí us diré que L'Empestat és una gran obra, espectacle, performance, o com diu el mateix Jordi Oriol, perversió, que segons el DIEC és la separació de la norma en la conducta, especialment en el camp de la sexualitat (ja hi som). Felicitats a La Seca per programar aquest espectacle que es va estrenar el Temporada Alta del 2016, si no m'equivoco.
Per acabar m'agradaria saber dues coses; la primera: com cony funcionava aquell piano? perquè juraria que el Pedragosa l'estava tocant de veritat, però dins la caixa de ressonància, on hi hauria d'haver hagut l'arpa i les cordes només hi havia aigua i un paio una mica sonat. Era un sintetitzador dins una carcassa de piano? La segona: perquè les obres no poden començar amb puntualitat? Deu minuts de retràs em sembla una falta de respecte pels que arribem una mica abans per ocupar els nostres seients.

3 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. Ves per on, ha guanyat el Premi BBVA de Teatre 2017, fans del Jordi Oriol i cia.

    I.

    ResponElimina